Cinema

‘Benvingut, Mr. Loach’: història del rodatge singular i la petjada de ‘Terra i llibertat’

L’any 1994, el director britànic Ken Loach i el seu equip desembarcaven en un xicotet poble del Maestrat aragonès, Mirambell, per rodar ‘Terra i llibertat’, l’emblemàtica pel·lícula sobre la Guerra Civil la gestió de la qual va tenir una important presència valenciana, començant per l’actriu protagonista, Rosanna Pastor. ‘Benvingut Mr. Loach’, un film de José Carlos Díez i Xavier Cortés, estrenat aquesta setmana en À Punt, recorre la història del seu singular rodatge i de la profunda petjada que va deixar en molta gent.

Si no haguera fet mai Terra i llibertat, un film que va guanyar diversos premis, entre ells el del jurat ecumènic del seu festival fetitxe, Canes, la filmografia de Ken Loach continuaria estant farcida de títols significatius. Però la història dels brigadistes internacionals en la Guerra Civil, que van viure les divisions internes i les pulsions revolucionàries associades al conflicte, no era un tema qualsevol. Ni es va gestar de manera convencional. «Si no haguera fet una altra pel·lícula en la meua vida, seria feliç per haver participat en Terra i llibertat», explicava la productora Rebeca O’Brien. «La millor pel·lícula sobre la Guerra Civil que segurament s’ha rodat mai. La història de les Brigades Internacionals és de les més belles del segle XX», assegura l’escriptora Maria Folch, una de les participants en la pel·lícula.

En tot cas, a un bon grapat de persones els va canviar la vida. Literalment. El desembarcament en el Mastrat de l’estrany director que no alçava mai la veu i el seu equip, prenent com a base Mirambell, però implicant gent i recursos de la banda valenciana, va donar peu a un anecdotari inesgotable Mario Ornat contava en un llibre de 2015, Bienvenido, Mr. Loach. Uns anys més tard, a propòsit del 25 aniversari del rodatge, José Carlos Díaz, engrescat pel que contava l’obra de Zurro, va començar a buscar finançament per a plasmar en imatges aquestes històries.

Mirambell, vista aèria presa per al documental.

El documental, estrenat aquesta setmana en À Punt, hereta del llibre el títol berlanguià, Benvingut Mr. Loach. Però a diferència de la pel·lícula de Berlanga, els forasters no passaren de llarg: es quedaren una temporada, crearen una obra d’art plena de contingut i complexitat, de verisme. I deixaren una empremta inesborrable.

El treball de localització va acabar amb la trobada de Mirambell, un indret on el temps semblava haver-se detingut. El lloc tranquil va esdevenir un formiguer, tota una revolució per al petit poble terolenc, però també per a l’entorn proper, el Maestrat i els Ports. Una injecció econòmica per a la zona, però també un sotrac en les tranquil·les vides dels seus habitants, molts dels quals acabaven fent d’extres en el film. En el cas de Mirambell, gairebé tot el poble va acabar actuant-hi.

El laboratori Loach

Hi ha moltes històries d’aquell rodatge, però moltes tenen a veure o conflueixen amb la manera bastant singular de Ken Loach de plantejar els seus rodatges. Començament amb el càsting: tant l’elenc principal —estatal i internacional— com els secundaris amb frase, triats entre persones no professionals, compartien una mateixa característica: per ideologia, per experiències vitals, per origen, d’haver viscut en aquella època s’hagueren posat del costat de la República. Rosanna Pastor, la protagonista en el paper de Blanca, o Icíar Bollaín, tenien aquell perfil compromès que buscava el director. I, a més, interpretaven dones implicades fins al punt d’agafar les armes, una qüestió cabdal per a la pel·lícula que Loach tenia en el cap i gens mostrada en la filmografia sobre la Guerra Civil.

Però el cineasta britànic no sols demanava compromís ideològic als protagonistes: com s’ha dit, això també afectava els actors i actrius no professionals, dones com Xelo Pérez, Maite Lucas, Teresa Albert o la mateixa Maria Folch, persones amb connexions amb el sindicalisme, el comunitarisme o la relació amb la terra. Gent amb discurs i capacitat dialèctica. També hi hagué incorporacions més casuals, com la de la xiqueta Libertad Domínguez, filla d’una de les actrius no professionals, Maite Lucas. Al director britànic li va fer gràcia el seu nom, per raons òbvies.

Un moment del rodatge, amb la joveníssima Libertad Domínguez, incorporada a la pel·lícula per Loach.

El cas més significatiu, amb tot, potser era el de Miquel Quintana, una persona que havia marxat a l’exili i que havia viscut en primera persona la Guerra Civil i les col·lectivitzacions. Un home ja gran que, ara en parlarem, va tindre un paper important en el film.

La implicació emocional i política amb allò que s’estava narrant, sent decisiva, sols era una part del procés: un altre vessant tenia a veure amb com l’equip anava administrant la història i proporcionant claus de guió als actors amb comptagotes. L’objectiu era buscar la reacció del grup davant del qual s’estava narrant. A partir d’ací (atenció, espòilers) si hi ha algú a la sala jove o gran que encara no ha vist Terra i llibertat —exercici més que recomanable abans de revisar el documental— millor s’absté de continuar la lectura.

Per exemple, en una de les escenes dels inicis, el grup de brigadistes i milicians assalta el poble ocupat per les tropes feixistes. Loach intimida els actors amb trets que sonen en carrers on no s’està rodant. I per sobre de tot, no els comunica que un dels protagonistes caurà durant l’assalt. Per a l’elenc, que començava a ser una mena de gran família, la pèrdua es viu amb un dramatisme que acaba reflectit en la pantalla.

La inoblidable Blanca de la pel·lícula interpretada per Rosanna Pastor.

El repartiment també desconeixia el desenllaç, el control per part dels comunistes per regularitzar l’exèrcit i dissoldre les milícies anarquistes, a les quals pertanyen els protagonistes. La qual cosa suposava també que les dones deixaven les armes. Amb això, Loach va aconseguir que les reaccions de ràbia i impotència que apareixen en la pel·lícula tinguen un més gran verisme. Que foren, per dir-ho així, reals.

Encara més: l’equip li oculta a Pastor fins al final que en aquesta mateixa escena, una de les més intenses del film, Blanca caurà morta pels trets dels soldats republicans que volen prendre el control. L’impacte en el grup va ser demolidor. I això s’acaba transmetent al que apareix en pantalla. El documental recull com el rodatge d’aquesta dura escena acaba amb Pastor i Loach abraçats. Un dels moments molt emocionants del film de Díez i Cortés. L’actriu valenciana conta els seus records des del lloc on s’escenifica el soterrar de Blanca. «Jo no volia morir», confessa.

L’escena de la col·lectivització

Abans, d’això, tanmateix, hi ha una altra escena cabdal, «la que imagine que és la que més interessava a Loach», conta Bollaín. Ens referim a l’assemblea en què, una vegada ocupat el poble, es decideix col·lectivitzar les terres. Els actors i actrius a penes tenien la informació del tema de debat, sols unes nocions. Improvisen. Però les intervencions estan plenes d’emoció, naturalitat i versemblança.

I hi ha una figura que s’ageganta, la de l’esmentat Miquel Quintana, algú que parlava des d’algun lloc molt profund del record i de les conviccions. Quintana, parlant d’una situació que havia viscut en primera persona, protagonitza un dels grans moments de Terra i llibertat. Perquè tothom havia de construir el seu discurs, a la seua manera. Però malgrat l’aparent llibertat d’acció, el resultat final s’assemblava moltíssim a la idea que Loach tenia de la pel·lícula, al guió que s’havia ocultat amb tant de zel als actors.

Maria Folch i Miquel Quintana, durant el rodatge.

D’alguna manera, Loach havia fet viatjar el seu equip a l’any 1936. I això, sumat a la composició de l’equip actoral, fortament ideologitzada, va generar un ambient reivindicatiu. Que va servir per combatre la desigualtat que suposava que els extres tingueren que menjar un entrepà i una fruita mentre el repartiment principal menjava de calent a la fonda. Aquella situació acabà amb una breu vaga dels actors i actrius i l’extensió del càtering a tothom. A més, un conflicte seriós entre membres de l’equip i un actor («o se’n va ell o ens anem nosaltres») va ser resolt per Loach a favor del repartiment.

Un quart de segle després

En el documental, la narració d’aquells dies s’intercala amb uns preparatius amb simbologia anarquista que l’espectador no sap exactament a què corresponen. Però s’ho pot imaginar: després de diverses cancel·lacions per raons mèdiques, Loach pogué tornar a Mirambell per celebrar el 25 aniversari del rodatge. I se’l va rebre amb una pancarta treta del llibre d’Ornat donant la benvinguda al cineasta. És un moment també molt emotiu. I alhora molt significatiu, perquè en el seu discurs, Loach recorda què va portar a ell i al seu equip allí, a contar «una història extraordinària de com gent de tota Europa i de més lluny vingueren a ajudar els espanyols contra el feixisme».

Un projecte artístic amb un objectiu polític: «Que no haguérem de lluitar una altra vegada contra el feixisme. I per no haver de parlar de nou de com d’atroç és la ideologia feixista». La història, reconeixia Loach, va acabar malament aleshores. Però ens aportava una lliçó en clau de present: «Pensàvem que l’extrema dreta no tornaria mai a alçar el cap. No cometem de nou el mateix error, d’acord? Aquesta volta anem tots junts. Solidaritat internacional!», va dir per acabar. «Ell pensa que el món ha de ser un lloc millor i la manera d’aconseguir-ho és fer cinema», assegura Lisa Berger, membre de l’equip.

Ken Loach es dirigeix als veïns.

Sent Loach el motor del film, no és exactament el centre de la pel·lícula. Ni tan sols hi ha en el documental una llarga entrevista amb el director, potser perquè no va ser possible. El ben cert és que això desplaça el protagonisme sobretot a les dones que van tenir aquella experiència, fent del final un recorregut per la petjada de la pel·lícula. L’emoció de Maite Lucas, l’agraïment de Lola Olives d’haver sobreviscut per poder contar l’experiència després d’haver passat per un vessament cerebral , la fe reforçada en el poder de la col·lectivitat de Teresa Albert, la impressió per l’agermanament aconseguit durant el rodatge que ressalta Libertad Domínguez, tan sols una xiqueta aleshores. Les llàgrimes de Fina Alcañiz, després de tota una vida lluitant contra les injustícies.

I hi ha, per descomptat, un abans i després per a les dues protagonistes. Per a Rosanna Pastor, que acabaria dirigint també, a més del profund impacte personal, la pel·lícula li va suposar un premi Goya com a actriu revelació. Mentre que Icíar Bollaín, marcada també en la seua concepció cinematogràfica, el film té petjades molt grans en el terreny personal: en la pel·lícula va conèixer Paul Laverty, guionista de Louch i la seua actual parella. Amb ell ha tingut tres fills i ha compartit tres pel·lícules.

Icíar Bollaín, entrevistada per al documental.

Vides marcades per la convicció de Loach de què, contant aquella història, el món podia ser un lloc millor. Cometre o no les errades del passat, això ja és tela d’un altre teler.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close