Cinema

Berlanga i Buñuel: fantasmes a València

Quin és el fil que podria unir dos cineastes universals, Luis Buñuel i Luis García Berlanga? Siguem clars: eren un cabronets. Uns cabronets capaços de fer-te riure d’una desgràcia o de fer-te plorar d’una bajanada. Però hi ha més paral·lelismes, com ara la visió de la religió, la sexualitat o les classes socials. Els recorrem amb motiu de l’Any Berlanga i el cicle que se li dedica a Buñuel en la Filmoteca Valenciana.

Luis i Luis, Berlanga i Buñuel, asseguts al bar de la Filmoteca de València, porten una estona conversant animadament sobre el món que ens ha tocat viure. Buñuel, aferrat a la seua beguda preferida: el “seu” Dry Martini  (ginebra i unes gotes de vermut). Berlanga, prenent una cervesa.

-Escolte, Luis, veig la seua cara impresa per tota la ciutat. Exposicions, projeccions… Fins i tot “berlanguiano” es pot trobar en el diccionari. 

-Vosté no es queda enrere, Don Luis. Fa poc, en els Goya, va eixir una tamborada de Calanda per fer-li un homenatge 

-Ai, amic Luis, haguera preferit un combat de boxa!

-Li pega més. I “buñueliano” no està en el diccionari?

-No m’he molestat en buscar-ho. Per cert, quina broma els ha gastat a tots amb el guió tancat en la caixa forta. Qui li agradaria que el dirigira?

-Doncs no ho sé… Però estaria bé una coproducció de països mediterranis amb algú de l’imperi austrohongarès.

M’ha fet gràcia imaginar una possible trobada entre aquestes dues figures, concretament entre els seus esperits, en el bar/cafeteria de la Filmoteca de València. I és que València els ha connectat enguany. Al valencià, en l’Any Berlanga –l’any del centenari del seu naixement–, li han dedicat projeccions, esdeveniments, exposicions… I, curiosament, la Filmoteca ha programat una retrospectiva de totes les pel·lícules del director de Calanda: “Integral Buñuel“. 

Desconec si els Luis, segurament els dos millors directors de la història del cinema espanyol, eren amics. Van ser coetanis i, sense cap dubte, compartien filies i gustos que representaven a les seues pel·lícules de maneres molt diferents. Malgrat que semble que el cinema de Berlanga i el de Buñuel estan a les antípodes, la sexualitat, la religió i la radiografia de les classes socials són alguns dels temes que els connecten. 

Luis Buñuel.

La religió és una gran creu que els habitants de la filmografia de Buñuel carreguen durant la seua existència sense poder lliurar-se’n. El Don Lope de Tristana serveix d’exemple paradigmàtic, sempre fustigat pels seus pensaments impurs. Berlanga, en canvi, era capaç de portar la religió al seu territori, la comèdia, i brindar-nos a través d’una ironia mordaç, situacions divertidíssimes. Podem trobar moltes escenes hilarants en Los jueves, milagro, on les persones més influents d’un poble vingut a menys decideixen escenificar, cada dijous, l’aparició de San Dimas per atraure el turisme. Focus de teatre amateur, música que sona metal·litzada i un actor desganat interpretant un Sant. Tot un espectacle. 

Sovint, els personatges de Buñuel manifesten una personalitat turmentada a causa de les frustracions sexuals. Per exemple, el meravellós Fernando Rey interpretant el protagonista de Ese oscuro objeto del deseo, entestat a fer l’amor amb Conchita, sent rebutjat una vegada i una altra. A Berlanga, en canvi, aquestes frustracions li servien per generar situacions histriòniques com la col·lecció de pèls púbics del Marqués de Leguineche en Patrimonio Nacional o Michel en Tamaño natural, que acaba enamorat d’una nina inflable.  

Encara que tenen altres punts en comú, com la desconfiança envers l’amor romàntic, els personatges amb dues cares o el sense sentit de la mort, un dels grans encerts d’aquests directors va ser la radiografia social de l’estament ric i de l’estament pobre. En el cas de Buñuel, va retratar les condicions miserables de vida dels pobres, com demostra cruament Los olvidados. I va treballar la idea del determinisme social de la classe baixa amb Viridiana, on els pobres, encara que tinguen l’oportunitat de ser rics per un dia, es comporten com a pobres. També va mostrar excel·lentment l’ambigüitat ètica i moral burgesa amb obres com El discreto encanto de la burguesía o El ángel exterminador, menció especial per a la darrera, on un grapat de rics es queden tancats en una habitació durant dies i allà dins afloren les seues pitjors qualitats. Berlanga, en canvi, tracta igual a rics, a pobres, a homes, a dones…  tots els seus personatges tenen defectes similars i tots estan moralment corromputs, com demostra una de les seues pel·lícules més memorables, Plácido, on fa una amarga dissecció de la classe mitjana-baixa. 

Fotograma de Los olvidados.

Però què els unia més que qualsevol altra cosa? Siguem clars: els dos cineastes eren uns cabronets, uns cabronets capaços de fer-te riure d’una desgràcia o de fer-te plorar d’una bajanada. Que sí, que està clar que Berlanga feia comèdies i reies a muntó mirant les seues pel·lícules. Però també era mordaç, irònic, cínic… i moltíssimes vegades, el visionat de les seues obres provoca neguit, desassossec, se’t queda un no-sé-què a dins. I penses “ai, quins personatges més desgraciats. Seré jo també així de perdedor?”. I que sí, que Buñuel treballava el surrealisme, els límits entre la realitat i el somni, feia un cinema “intens” i tots els personatges estaven frustrats. Però també reies, i quan reies, reies moltíssim: era capaç de fer-te riure de les misèries humanes més grans. 

Quins cabrons, quins genis, quines figures. Luis i Luis, tan a prop i tan lluny, tan similars i tan diferents. Cadascú des del seu prisma, cadascú des del seu racó, però els dos amb una visió genuïna del món a l’abast de molt pocs cineastes. I nosaltres tenim la sort de seguir celebrant el seu cinema! Durant el 2021 seguirem gaudint de Berlanga i de Buñuel. Ja s’han programat pel·lícules genials de Luis Buñuel com Él, Ensayo de un crimeno Los olvidados, però la retrospectiva integral ens oferirà l’oportunitat de veure en pantalla gran pel·lícules com Viridiana, Belle de jour, La vía lácteao La muerte en este jardín. Pel que fa a Berlanga, a banda que l’Any Berlanga ens ofereix esdeveniments durant tot l’any, la Mostra de València celebrarà una secció anomenada “Açò no és una pel·lícula de Berlanga” o aquest estiu algunes de les seues pel·lícules visitaran pobles valencians gràcies a “Pobles de Cinema“. 

Reprenent la conversa de Luis i Luis, me’ls imagine brindant pel que vindrà i acabant-se la segona ronda. Després, crec que Buñuel allargaria l’estona i Berlanga no n’abusaria més del comppte. L’aragonès, prendria un altre Dry Martini dels seus mentre observava el cambrer de la cara intrigant que amaga alguna fosca perversió. El valencià, tornaria a casa passejant mentre pensava qui podria ser el seu hereu, qui podria dirigir el seu últim guió. 

Luis García Berlanga.
Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close