Cinema

Breus encontres

Com un breu encontre pot capgirar una vida sencera o passar insubstancialment i immutable mesclant-se dissimuladament en el transcurs d’una existència ordinària? Serà l’esdevenir o la contenció? La reconducció de la passió o la seva obstinada insistència a defugir les dreceres i els mecanismes ja traçats que segueix el pensament lineal?

Un rostre interceptat enmig del bullici, una mil·lèsima de segon que acull l’esdeveniment que incitarà el fantasieig. Una al·legoria a la brevetat dels encontres que són els intercanvis de veladures i capes que amaga una mirada corresposta, aquesta és la idea que traspua el film britànic Breu encontre de David Lean, estrenada el 1945. O com la passió escapa la contenció enderrocant qualsevol resistència. Perquè la passió davalla i defuig la cadena de reproducció, no es deu a res més que al seu excés —excedent improductiu de la memòria. Perquè la passió perfora, travessa, engendra i culmina. Perquè la passió pren forma de figura femenina protagonista, Laura mor i torna a néixer.

Escena del film Breu encontre (1945) de David Lean.

Tornar a pensar la passió en la modernitat esdevé punt d’interrogació i problematització en concebre-la com una forma més de repensar l’statu quo de la nostra existència civil i endreçada, volgudament planificada i amortallada a les exigències del capital, la família, la reproducció, l’ordre i la producció. Així és com també esdevé castigada, reprimida, amagada, i jutjada. Repressió que encarnen Alec i Laura, la parella protagonista del llargmetratge, mentre performen l’erotisme en la contenció: anar junts al cinema, dinar en restaurants, anar en cotxe a passar una tarda al camp. Encarnen així l’assoliment d’una felicitat senzilla i exultant sota la condició que tota la seva història d’amor es desenvolupa a través de l’estat platònic i la impossibilitat de sobrepassar-lo.

L’escriptora i dramaturga Angélica Liddell proclama que l’home s’enamora quan veu el rostre de l’amat com el d’un nen, en la seva innocència. La protagonista del film, Laura, veu l’infant en el rostre d’Alec, Laura assisteix a l’anunciació de la davallada, Laura s’enamora d’Amor i obté el desig que és, en el fons, el desig de l’altre. Tal com figura a Escrits i conferències entorn de la psicoanàlisi, el filòsof i antropòleg Paul Ricoeur, parafraseja Hegel i anuncia que el desig humà és desig del desig de l’altre, i finalment reconeixement. I aquesta alteritat és constitutiva del desig en tant que demanda eròtica.

Escena del film Breu encontre (1945) de David Lean

Només hi haurà un intent, però, que aquestes trobades per fi siguin físiques i acompleixin la demanda, però aleshores el món precintat per les convencions on viuen se’ns mostrarà amb tota la seva cruesa. No només serà Laura la que s’hagi d’enfrontar a l’oprobi d’una societat que en rebutjaria la infidelitat si la descobrissin, sinó que Alec es troba en la mateixa situació, atrapat i sense sortida possible enllà de la renúncia o, en termes psicoanalítics, la reconstrucció dels contextos en els quals els símptomes adquireixen sentit.

Perquè tal com suggereix Ricoeur, l’univers de discurs apropiat a l’experiència analítica no és el del llenguatge sinó el de la imatge, “el dijous que ve!”, són les paraules de comiat de la parella que, presa de l’eufòria incontrolada de l’amor que els fa oblidar momentàniament la realitat de les seves mediocres vides, construeixen la fascinació necessària per a l’adoració de la imatge: l’escena del pròxim encontre. Realitat que els amants defugen a través de la imatge en què recreen la seva trobada setmanal fins al dia assenyalat per a la cita: cada dijous.

Escena del film Breu encontre (1945) de David Lean

Laura assisteix a l’arravatament de la seva racionalitat i s’enfronta amb els seus propis pensaments intentant comprendre d’on prové això que tant la fascina i la sobrepassa. Desconeix, però, que la comprensió de si mateixa ha de passar per un despreniment de si, per una abdicació de la pretensió de dominar el sentit. Perquè citant novament a Ricoeur, l’apropiació del seu propi sentit és, per sobre de tot, desapropiació de si. Només es coneix un a un mateix a través d’una xarxa de signes, discursos i textos que constitueixen la mediació simbòlica de la reflexió. Aleshores Laura no arribarà mai a conèixer sinó a interpretar-se.

Preparem-nos per al principi de la fi, li adverteix Alec, en tornar a l’estació, abans de citar-se per última vegada per a la setmana següent en què serà l’última vegada que es veuran els rostres. L’última trobada per a segellar definitivament un romanç que quedarà gelificat en un sol gest: la mà d’Alec sobre l’espatlla de Laura. La impossibilitat i el ressentiment es consoliden en un frec i una provocació: repensar tot allò que haurien pogut ser, d’haver-se deixat embeure per la passió.

Escena del film Breu encontre (1945) de David Lean
Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close