Carla Simón (Barcelona, 1986) i Elena López Riera (Oriola, 1982) són dues cineastes amb una carrera ja absolutament expandida en el cas de la catalana, després d’una Berlinale triomfant, i encara emergent però amb resultats engrescadors pel que fa a la valenciana. Però a més de les afinitats generacionals, de gènere i cinematogràfiques, van fer amistat durant el procés de gestació gairebé simultani de les seues darreres i molt reeixides pel·lícules, ‘Alcarràs’ i ‘El agua’. I van compartir sensacions, pors i expectatives durant un procés creatiu que va caminar en paral·lel. Ahir a València, Simón i López Riera feren extensiva al públic aquesta experiència comuna.
La sala dels cèntrics Cines Lys de València que va acollir la trobada, propiciada per les respectives productores, va esgotar el seu aforament. Hi havia expectació per veure conversar, amb la moderació de la periodista Pepa Blanes, aquestes dues cineastes. Més encara després d’unes nominacions als premis Goya en què Alcarràs ha esdevingut una de les grans favorites (onze categories possibles) i El agua ha estat nominada a millor direcció novella i millor actriu revelació (Luna Pamies), un impuls per al primer llargmetratge de l’oriolana. El que segurament no sabia gran part del públic és fins a quin punt arribaven l’afinitat i les experiències compartides per ambdues. La complicitat.
Aquesta història d’amistat naix amb la convivència en la residència creativa del festival de Cannes durant sis mesos, a un pis “enorme i espectral” de París, durant els quals Simón i López Riera havien de donar forma als guions dels seus respectius projectes. No va ser una coincidència senzilla: de l’Estat espanyol, tan sols Jaime Rosales havia tingut accés a la residència fins aquell moment. I no semblava factible que dues dones amb la mateixa nacionalitat hi coincidiren entre els sis noms de la tria definitiva. De fet, l’oriolana confessava que estava segura que Carla Simón, que venia de l’èxit del seu resplendent debut, Estiu 1993, seria l’escollida. Però alguna cosa va veure el comité de selecció en l’incipient projecte d’El agua. Les dues foren triades.
“La nostra va ser una relació d’amistat real, parlàrem molt de cinema, però també de la vida”, va explicar López Riera. Relació que va continuar després, durant el rodatge i el muntatge, amb constants intercanvis d’àudios en què compartien frustracions i petites i grans victòries.
Tot i ser “pel·lícules molt diferents”, com bé va acotar Pepa Blanes, s’adonaren que els seus projectes compartien connexió amb la terra, una mirada des de dins, per la procedència rural d’ambdues: López Riera va nàixer i viure molts anys a Oriola i, tot i ser nascuda a Barcelona, Simón es va criar amb els seus tiets en un poble, després de la mort dels seus pares, una història meravellosament contada en Estiu 1993. “Tornar a mirar la terra va ser un procés natural i és un producte de la democratització del cinema: poden fer pel·lícules persones que no tenen molts diners, gent de classe mitjana que ve d’un poble”, va dir Simón. “No sé si fa uns quants anys gent com ella o com jo haguérem fet cinema”, va concedir López Riera.
Tornar a casa
Les dues són producte del sistema educatiu públic i de vocacions atzaroses. L’oriolana confessava que la seua família no tenia diners per enviar-la a una escola de cinema a Madrid o Barcelona, que va haver d’estudiar el que era més pròxim, Comunicació Audiovisual a la Universitat de València. Abans d’això, relata una formació cinematogràfica molt limitada. “En el poble no hi havia cinema i a casa no teníem vídeo. Veiem les pel·lícules en televisió”, deia. I el cap li va explotar el dia que va veure Los amantes del círculo polar, de Julio Medem, en el programa de TVE “Versión española”. “No tots hem tingut pares culturetes de ciutat que et portaven a veure coses”, alertava irònicament la directora d’El agua.
En el cas de Simón, la seua primera vocació era la de ser reportera del National Geographic. Fins que un dia, en batxillerat, una professora va posar Code inconnu de Michael Haneke. “El debat posterior em va fer veure coses que deia la pel·lícula i que jo no havia vist”. Alguna cosa fa bum, també, en el cap de la futura directora d’Alcarràs.
Una altra concomitància és el retorn a casa que suposen les dues pel·lícules. Simón va aclarir que el seu poble d’infantesa no és Alcarràs, sinó el que apareix en Estiu 1993, té més a veure amb la seua mare que no pas amb ella. En tot cas, era un retorn a la terra, però que s’havia de fer “des de dins”. “Mirar allò rural des de fora era perillós”, adverteix la catalana. Per “no romantitzar ni demonitzar, perquè les coses són complexes i cal abordar-les amb la seua complexitat”, apuntava la valenciana. “Et pots sentir desarrelat a un lloc sense haver-te anat, que és una cosa que m’encanta d’Alcarràs. Crec que l’exili interior és el gran tema de la pel·lícula”, reblava.
Entre les complexitats, abordar la qüestió de gènere en l’entorn rural, com és de difícil escapar del tema dels rols. “No sé si es pot escapar d’això, perquè arriba un moment que no sabem si ho estem fent millor que les nostres mares”, dubtava López Riera. “Pel fet de ser mare m’adono que hi ha coses de les quals no pots escapar. I en llocs rurals, més encara. Queda molta feina encara”, afegia la catalana. I ambdues coincidien en com és de difícil donar respostes. “A mi ja m’ajuda que es compartisquen els dubtes”, deia la valenciana.
El càsting dels respectius projectes, gairebé simultani, també presentava un important paral·lelisme, el de buscar intèrprets no professionals, la qual cosa va dur a un llarguíssim procés d’entrevistes veritablement complex, en què era difícil fer que sobretot les dones superaren pors i complexos, com la reiterada i fal·laç excusa de no saber parlar. Entrevistes que esdevenien de vegades en una mena de consultes psicològiques, que feien aflorar coses boniques però també circumstàncies terribles: López Riera va confessar que ella i el seu equip es quedaren glaçats en veure la quantitat de maltractaments que romanien ocults, no confessats. A moltes de les dones se’ls feia una pregunta molt senzilla: ¿Què desitges? “I curtcircuitaven”, deia la directora, encara colpida.
La recerca, en el cas de Carla Simón, es justificava en el tema lingüístic. “En el cas d’Alcarràs tenia sentit pel lloc, pel català que es parla a la zona, perquè no hi ha tants actors que el parlen. I també que els personatges tingueren vida: un agricultor és un agricultor, i això es nota”. També calia trobar dones amb nervi, poderoses. Una història amb final feliç: Simón no sols va ser capaç de crear una família amb actors i actrius de procedències diferents. Va extraure interpretacions memorables, com la de la meravellosa Anna Otín, la mare de la pel·lícula, nominada als Goya a millor actriu revelació. Passa que Albert Bosch i Jordi Pujol Dolcet, fill i pare en el film, també ho estan per les seues molt meritòries actuacions.
Per a El agua, aquesta també és una història d’èxit: ja s’ha parlat de la nominació de la impactant Luna Pamies, el més semblant a Zendaya que hi ha a casa nostra, però sumeu el magnífic treball de les actrius que interpreten la colla d’amigues. O de les dones que, finalment, van accedir a contar les seues sensacionals històries davant la càmera en la imprescindible part documental del film.
No tenir “ni puta idea”
En els molts àudios creuats entre directores, el rodatge va ocupar un lloc destacat. “Durant la primera setmana de rodatge vaig veure en els ulls de tot el món que pensaven que no tenia ni puta idea del que estava fent”, va explicar Simón. “Pensaven: no és possible que aquesta sigui la directora d’Estiu 1993”, va reblar entre la hilaritat del públic. I després va estar genial en definir expressivament el canvi de paradigma: “La introducció dels dubtes en la direcció té a veure amb la presència de les dones, perquè tenim els ous de dir: ‘Açò no ho sé’”.
“Jo he de dir que no soc tan metòdica com Elena, però tinc la sort de treballar amb la mateixa gent des de fa deu anys, un equip que s’ha anat ampliant. I també he estat molt acompanyada dels productors”, va dir López Riera, però va confessar al mateix temps la preferència per equips reduïts. “Em sent incòmoda amb la gent mirant”, va assegurar.
Després arriba el moment “més dur”, el del muntatge, el dels dubtes, el de no saber què deixar i què no. “Perquè el que no hi sigui ja no hi serà mai més”, va recordar Simón. Aquest procés també va ser bastant simultani. Una i l’altra feren de coixí i suport mutu. També en el moment d’incertesa que les pel·lícules estan acabades i se sotmeten a escrutini. I no saps si agradaran o no. Ràpidament, el dubte va quedar esvaït: quasi al mateix temps Alcarràs i El agua foren seleccionades per a Berlín i Canes respectivament.
La resta de la història és coneguda. Però després cal gestionar les expectatives, sobretot les alienes. Carla Simón, que ja té un Os d’Or de la Berlinale, protestava perquè alguns veien com una mena de fracàs que Alcarràs no haja estat triada per als Oscar. Lògicament, si la pel·lícula competia, millor. Però no fer-ho també “és un descans” en la llarguíssima promoció del film per a una directora que també és mare. I que baralla per a la seua propera pel·lícula endinsar-se en un terreny més oníric, menys realista, més acostat a l’univers López Riera. “Jo l’anime perquè vinga al costat fosc”, va dir l’oriolana mig de broma, mig seriosament. Seria la confluència definitiva.
L’acte, que per posar un únic però podria haver-se vehiculat totalment o parcialment en català i no en castellà, va concloure amb preguntes del públic. No faltaren les dels i les aspirants a cineastes. Per a ells i elles, Simón va llançar diversos missatges i consells. Però sobretot un, referit a l’acompanyament en la producció. “És molt important que entenguin la teva manera de fer les pel·lícules, que no et diguin: ‘Això es fa així’”. Sembla que ningú no s’atrevirà ja a fer-ho amb aquestes talentoses dones.
