Cinema / Exposicions

“Cemetery”, un projecte de Carlos Casas

Malgrat la seva història curta comparada amb la de la majoria de mitjans d’expressió, la imatge filmada ha tingut una evolució rapidíssima i ha estat capaç de crear no només gèneres i subgèneres, sinó que s’ha infiltrat a la cultura humana d’una manera tan profunda que ja sembla impossible entendre l’ésser-al-món sense tenir-la en compte. Uns exemples clars són la influència que té en tots els altres mitjans, i la invenció del videoart com una simbiosi, o potser com una catarsi, que situa la imatge en moviment en llocs d’on originàriament n’era exclosa. És un mitjà que s’ha convertit en medi, en ecosistema.

Notes on a film about elephants, exposició
Galeria Àngels Barcelona
Fins al 2 de Març del 2021
Cemetery
, film en exhibició
Zumzeig Cinema
Propera projecció 04.02.2021

Aquesta evolució, però, sembla que no s’hagi produït en una línia recta, sinó com una espiral que dona voltes al centre, a l’origen mateix del format. Es va començar filmant escenes quotidianes, sense una preparació exhaustiva ni gaire manipulació posterior. Podria dir-se que és aquesta funció documental la que justifica l’existència del cinema, i que la resta va venir després, com una ampliació semàntica. Cal remarcar però que en aquests primers documents filmats les nocions de sorpresa, d’emoció o de drama ja hi eren presents. S’era conscient que el document no era, no podia ser, objectiu, i es filmava amb una intenció estètica.

El cineasta Carlos Casas (Barcelona, 1974) agafa un d’aquests primers documents, entre molts d’altres, per teixir una reflexió sobre la imatge, i sobre els significats, mites, rituals i formes que l’envolten. A l’exposició Notes per a una pel·lícula sobre elefants, actualment a la Galeria Àngels Barcelona, Casas mostra la videoinstal·lació Cemetery Archive Works (2020), en la que en un dels set monitors que la componen manipula el film Electrocuting an Elephant (1903), un document enregistrat per la Edison Company al parc d’atraccions de Coney Island. És segurament la primera filmació d’una mort real, una mort feta espectacle i que entrellaça l’improbable parella ésser humà-elefant.

Improbable? Molt menys del que es pugui pensar. La fascinació humana pels paquiderms ve d’antic. No debades els elefants i els humans som els únics mamífers dels que es coneixen rituals reconeixibles al voltant de la mort. El mite que inicia la recerca de Casas, el cementiri d’elefants, ha captivat successives generacions arreu del món, almenys des de la compilació de Les mil i una nits. La diversitat de materials amb què treballa Casas demostra una profunditat i una amplitud d’aquesta relació que la fa segurament única.

Carlos Casas, Cemetery Archive Works (Magnum Opus), 2020. Videoinstal·lació multicanal. Foto: Galeria Àngels Barcelona.

A la mostra a la Galeria Àngels Barcelona s’hi aplega material divers en molts formats diferents que obre una finestra al procés, encara en desenvolupament, de gestació del projecte Cemetery. El conjunt opera com un gabinet de curiositats, reflectint en bona mesura l’abast i els derroters de l’exploració de Casas. L’heterogeneïtat física del material exposat es correspon amb l’heterogeneïtat que ha resultat històricament i culturalment del propi mite del cementiri d’elefants, i que és la que ell fa servir com base de treball fèrtil.

La sèrie Film Drawings and Diagrams (2018-2020) recull dibuixos preparatoris que actuen a manera de full de ruta del projecte. Cada pantalla que compon Cemetery Archive Works és una provatura diferent, un videoesbós encaminat a determinar possibilitats expressives que relacionin forma i contingut al reelaborar l’ingent material associat amb els elefants que la cultura popular ha produït. Els panells Archive Boards (2020) tenen la forma d’un gran full de contacte fotogràfic però actuen més aviat com suspect boards, aquells panells de les investigacions policíaques que permeten establir vincles entre elements aparentment dissímils i inconnexos.

Una primera síntesi d’aquest material es pot comprovar al film Cemetery (2019). En quatre capítols s’evoca el trànsit de la vida cap a la mort i cap el més enllà, un trànsit ritual i serè, però no exempt de perills. Les imatges, d’una bellesa extraordinària, acompanyen una banda sonora d’una magnificència encara més extraordinària, feta de sons enregistrats en viu amb les tècniques més avançades i de músiques composades a propòsit. No s’entenen les unes sense les altres. És un film tant per ser vist com per ser escoltat.

És una pel·lícula que dona temps. No imposa un ritme sinó que deixa que l’espectador la contempli, que se la faci seva. De la mateixa manera, és una pel·lícula que no exposa formes, sinó que les desvela. Permet que l’espectador completi el significat de les imatges amb la seva pròpia experiència. És un treball que es viu íntimament en primera persona. En temps de sobreexcitació interessada dels sentits i d’imposició descarnada i violenta d’imatges, en temps on s’apel·la constantment a la nostra atenció per mercadejar amb ella, és una ocasió insòlita que no es pot deixar passar per alt.

Enric Massip-Bosch
Doctor Arquitecte, professor i fundador de EMBA (www.emba.cat).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close