Cinema

Chema García Ibarra: “M’encantaria rodar ‘La cosa’ en Carrús, un monstre enmig d’una fàbrica de sabates”

Chema García Ibarra és un cineasta il·licità amb una filmografia fascinant on la fantasia, el naturalisme, la ciència-ficció i el domèstic es combinen a la perfecció. Amb més de deu anys de trajectòria (sis curtmetratges, un migmetratge i desenes de premis) estrena el llargmetratge ‘Espíritu sagrado’. Recentment ha obtingut menció especial al Festival de Cinema de Locarno i s’ha estrenat al Festival de Cinema Europeu de Sevilla. ‘Espíritu sagrado’ s’estrena aquest divendres 26 de novembre al cinema i, si et deixes abduir, podràs gaudir d’una pel·lícula “carregada de misteri, que agafa de la mà l’espectador i el porta a llocs desconeguts”. Paraula del cineasta.

Anàvem pel 2008 i amb el seu primer curtmetratge, El ataque de los robots de Nebulosa-5, ens narrava la història d’un xicot que avisava a la família, sense èxit, que els extraterrestres preparaven la invasió a la terra. Ciència-ficció sense eixir de casa. El curt va ser seleccionat, entre altres, a Sundance i a Cannes. Des de llavors, les seues obres han obtingut centenars de nominacions i de premis. La premissa de Misterio era clara: diuen que si t’acostes a ella (a una dona treballadora), pots escoltar la Mare de Déu parlant. El curt va estar a les seccions oficials de Berlín i Sundance. La fantasia des d’una premissa quotidiana.

I és que la ciència-ficció domèstica, l’extraordinari i el mundà, el treball amb actors no professionals i els barris treballadors com a paisatges són la marca registrada de Chema. I molt de misteri, en la temàtica i en el contingut. En Espíritu sagrado, el guionista i director ha seguit cultivant tots aquests elements. Atenció a la sinopsi de la pel·lícula: José Manuel i Julio, membres d’OVNI Levante, tenen un projecte secret que canviarà el destí de la humanitat. José Manuel mor i Julio haurà de continuar el projecte tot sol.

Converse telefònicament amb Chema sobre el seu estil i sobre la pel·lícula. Ell considera que fer cinema és una feina més, que no s’ha d’elevar a un concepte romàntic. L’únic que vol Chema és seguir fent pel·lícules. I si pot ser, trigar menys a fer-les (el procés d’aquesta ha estat de cinc anys). Ara espera “fer una altra pel·lícula i fer-la en menys temps, a veure si en tres anys tinc una pel·lícula nova”.

Felicite Chema per la menció especial del jurat al Festival de Locarno, i li pregunte per l’experiència. “El Festival ha tractat la pel·lícula molt bé i el públic la va entendre com jo volia que s’entenguera. És una pel·lícula molt local, i això em feia por, però la gent va riure quan tocava, ho va passar mal quan tocava… Vaig sortir de la projecció molt tranquil i vaig notar que la pel·lícula, a qui li agrada, li agrada molt. A més, hi ha hagut crítiques entusiastes”. Recentment, la pel·lícula ha passat per Sevilla i les projeccions han estat un èxit, amb una bona acollida del públic i de la crítica.

Després d’anys dedicant-se al cinema, Chema ha aconseguit un estil molt concret. Des d’una humilitat sincera, comenta que “a força de centrar-me en els mateixos temes i de mostrar estilísticament els mateixos recursos, això m’ha fet acabar tenint un estil. Supose. Jo tinc uns interessos molts clars i una forma de mostrar-ho molt clara. A mi m’interessa portar els conceptes de la ciència-ficció a un món mundà. Usar conceptes que contrasten, jugar amb elements que, a priori, no tenen res a veure amb la ciència-ficció: posar la ciència-ficció en un barri d’Elx, en un menjador, en un bar on unes senyores majors prenen un cafè amb llet”. Ell fa servir el terme ciència-ficció domèstica, un concepte molt encertat, que ha conreat des de l’inici fins a la seua primera pel·lícula.

Un fotograma de la pel·lícula.

“Em segueixen interessant aquests contrastos que t’he comentat, com també explotar els actors que no han treballat abans en el cine, que no han tingut cap relació amb el cinema. D’alguna forma, intente transmetre un esperit documental en les pel·lícules de ficció”. És habitual veure en el treball de Chema cares totalment desconegudes, actors que actuen per primera vegada. No obstant això, realitzar un llargmetratge és més dur i necessita més dedicació que un curtmetratge. “La diferència és molt gran, però només és això. És una diferència logística, no artística. Moltes de les persones que jo volia en la pel·lícula, no han pogut perquè tenien una altra feina. Jo els demane als actors el mateix que els he demanat en els curts. Bàsicament, les meues pel·lícules són gent que parla i que camina [riu]. No cal tenir cap habilitat, ni aprendre a muntar a cavall ni fer esgrima… [riu]. Si jo volguera que actuaren, trucaria a actors. Però vull que no actuen. Si la persona està nerviosa, balbuceja, repeteix les coses; jo vull aprofitar això. Els conceptes que tu m’estàs contant són conceptes que jo m’he inventat. Em dona igual les paraules, pots fer servir les teues expressions, el teu accent… Però has de transmetre el meu concepte. Hi ha una ficció que està en el fons i t’has de remetre sempre a ella”.

Chema se sorprèn quan els actors sense relació amb el cinema, li diuen que són bona gent, que creien que la gent del sector seria menys accessible. “Cal lluitar contra aquesta imatge de merda. El cine és com un treball més. He tingut altres treballs, ara en tinc aquest. Nosaltres pel càsting no fèiem servir la paraula “càsting”, sinó “oferta de treball”. L’actor protagonista de la pel·lícula abans del rodatge treballava de vigilant, després va ser actor i ara treballa a Leroy Merlin. Ell s’ho va agafar com un treball més. I ara està en una altra cosa. A mi m’encanta que haja estat així”.

El treball amb actors no professionals, marca de fàbrica. Mai millor dit.

Tinc curiositat pel procés creatiu de Chema, com s’adona que té entre mans un llargmetratge i no un curtmetratge, tot depèn de “si la història es ramifica molt, si perquè la pel·lícula passe per tots els llocs que he pensat, em cal una duració més llarga. Jo solc treballar a partir d’idees illa. Tinc algunes idees diferents i faig un exercici divertit: les ajunte. Per exemple, en Misterio vaig tenir la idea d’una persona que tenia la Mare de Déu a dins i si t’acostaves a ella, la podies escoltar. Un any després, vaig tenir una altra idea i les vaig unir. En aquesta pel·lícula (Espíritu sagrado) potser hi ha sis o set idees unides. Vaig jugant entre elles a veure què em dona”.

Una d’aquestes idees illa neix d’una notícia real: es va fundar a Elx un grup d’aficionats a la parapsicologia, un grup de gent molt diversa, persones molt distintes entre elles, i això va atreure l’atenció de Chema. “M’agrada molt eixa mescla de personatges que no tenen res a veure i decideixen investigar una alerta OVNI. Això va ser l’inici: a la pel·lícula hi ha un grup similar, únicament dedicat a l’estudi d’ovnis. Però, després, pren ramificacions totalment diferents”.

El misteri és una peça clau en la filmografia de Chema, sobretot en l’argument, sempre passen coses que et sorprenen, i és que al cineasta li agrada “que a les obres hi haja alguna cosa inesperada. En realitat, està en el germen de la idea. Posar la ciència-ficció en un fet mundà, és jugar amb l’inesperat. El mateix ADN de com faig les coses permet que succeeixen aquest tipus de resolucions inesperades que a mi m’atrauen molt. També m’agrada molt que el mateix esdevenir de la pel·lícula transite entre gèneres: a vegades és comèdia, a vegades és drama. Estàs fent una escena còmica i, de sobte, sense avisos, pots empantanar-te en un drama. O a la inversa”.

El fons esotèric del film ‘Espíritu sagrado’.

Des de la utilització del format analògic en La disco resplandece, Chema no l’ha abandonat; l’autor assegura que li atorga una atmosfera fantasmagòrica i que els colors són molt purs i bonics. A més, l’analògic obliga a economitzar, a pensar molt cada decisió que prens. “Aquesta escena l’he pensat en tres plans, però realment es pot fer en dos? Cada pla té un pes i una entitat que després es nota moltíssim. Eixa obligació que tens amb tu mateix, que estiga tot molt llest quan graves fa que tot siga millor. Note que està més ben fet”.

Chema és d’Elx i allà transcorren els seus films. Així de senzill. En Espíritu sagrado“hi ha una presència molt elevada d’Elx, sobretot de Carrús, un barri molt gran dedicat quasi exclusivament a la fabricació del calçat. “Una de les protagonistes de la pel·lícula treballa en el calçat. Sobretot hi ha un ambient industrial i de barri, de gent treballadora i humil…” Chema ha viscut moltíssims anys a Carrús i volia que fora l’escenari de la pel·lícula. “Em segueix interessant treballar a les parts de l’Estat que no són capitals culturals, en ciutats ‘estàndards’. Com ho és Elx. Al final les coses del cine només succeeixen en llocs on es fa el cine (les ciutats grans com Madrid o Barcelona). Però a mi, m’interessa col·locar el cine en altres llocs”.

La trajectòria de Chema l’ha portat a aprendre moltes coses “ho he aprés tot. Jo no tenia ni idea fer cinema [riu]. Fa temps que tinc algunes tècniques per a treballar amb els actors sense experiència. Però he aprés, sobretot, a deixar que les coses em sorprenguen i que no tot ha de ser com esperes. He aprés que hi ha moltes coses interessants en llocs on tu, de primeres, pensaves que no hi havia res”. Espectadors d’Espíritu sagrado, estigueu atents a una escena d’un jove guapo amb un ocell. Aquest jove va enviar diversos vídeos per actuar en la pel·lícula, però a Chema no li encaixava el seu perfil. En un dels vídeos, apareixia el jove parlant mentre li donava menjar a un ocell i l’ocell li feia cas. Chema li va trucar “perquè fera el que estava fent al vídeo, però en la pel·lícula. I eixa és una de les meues escenes preferides de la pel·lícula. És graciós: en el que és aparentment anodí, mirant amb uns altres ulls, pots trobar alguna cosa realment interessant. Eixe tipus de coses he aprés amb els anys”.

Etiquetar el cinema que fa Chema és una qüestió complexa, encara que el mercat ho farà en algun moment. M’atrau la curiositat de saber si ell se sent part d’algun “equip”, i la resposta em fascina: “M’agradaria ser part de l’equip de John Carpenter [riu]. M’agrada molt el terror i la ciència-ficció, i m’encantaria fer una pel·lícula amb monstres, portar eixos conceptes de John Carpenter als llocs on jo treballe, a les ciutats espanyoles. M’encantaria rodar La cosa en Carrús. Un monstre enmig d’una fàbrica de sabates”.

El cartell del film.

La producció d’Espíritu sagrado es va fer durant la pandèmia i m’explica que era una cosa nova per a tothom. Al món del cinema hi ha molta gent amb alternatives, opcions B… però en aquestes condicions ningú sabia què calia fer. Van rodar la pel·lícula sense parar la producció, només fent alguns canvis al pla de rodatge; malgrat això “se m’ha quedat l’espineta: m’encantaria fer un llargmetratge sense que hi haja una pandèmia. Veurem si en un parell d’anys ho aconseguisc. Espere que no hi haja una pandèmia i que jo tinga preparat un llarg per a rodar [riu]. Amb eixes dues coses, estaré content [riu de nou]”.

Per acabar, li faig una pregunta trampa, una de les difícils. Com et convidaria, a tu —lector que potser desconeixes la seua filmografia— a veure la pel·lícula al cinema? “La pel·lícula no s’adscriu a un gènere en particular, és una pel·lícula carregada de misteri que agafa de la mà a l’espectador i el porta a un lloc desconegut. Han de confiar en la pel·lícula i deixar-se endur. Això a mi m’encanta quan succeeix, jo com a espectador vull això. He intentat fer això. Si l’espectador està disposat a deixar-se abduir per la pel·lícula, la gaudirà moltíssim”.

Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close