Cinema

Cinema ‘prêt-à-porter’

El dissenyador Jean Paul Gaultier recorre en l’exposició ‘Cinémode’ els lligams afectius i victoriosos entre la pantalla i la moda al llarg de la història del cinema. De l’esmòquing de Marlene Dietrich a les malles de Superman.

Cinémode.
Cinémathèque Française. Fins al 16 de gener del 2022. París.
Cinema i Moda.
CaixaForum. Del 6 de juliol al 22 d’octubre del 2022. Barcelona.

Quan Jean Paul Gaultier tenia tretze anys, va descobrir a la televisió de la seua àvia una antiga pel·lícula francesa que recreava el món de la moda: aquest univers on fantasia i fugacitat es conjuguen entre agulles i fils. La pel·lícula es titulava Falbalas (Jacques Becker, 1945), un intens melodrama protagonitzat per un modista. Com el mateix dissenyador ha recordat, el film li va produir un gran impacte i, en part, va despertar el seu interès per la indústria i la creació de moda; un ofici al qual es dedicarà professionalment anys més tard des d’una concepció transgressora i plena d’humor i ironia que li ha valgut el títol d’enfant terrible.

Ara, amb la Cinémathèque Française com a gran aparador, el dissenyador, que l’any 2020 feia el seu comiat de l’alta costura, ha projectat en una exposició aquests dos grans universos, el del cinema i el de la moda, a través dels seus camins encreuats, protagonistes i estrelles. Els somnis d’un petit infant que va créixer entre revistes de moda i de cinema i vestia amb plomes el seu osset de peluix a falta d’una nina de joguet que el seu pare li havia prohibit.

Falbalas (Jacques Becker, 1945).

La mostra titulada “Cinémode” reuneix una bona part de l’imaginari que des de la pantalla s’ha creat des del passat segle XX fins als nostres dies: l’esmòquing de Marlene Dietrich en la pel·lícula Marroc (Josef von Sternberg, 1930) com estendard androgin, la caçadora de cuir negre i símbol de fetitxisme sexual de Marlon Brando en Salvatge (The Wild One, Laslo Benedek, 1954), la falda cancan de vichy de Brigitte Bardot, els vestits op-art de Blow-Up (Michelangelo Antonioni, 1966) o futuristes de Barbarella (Roger Vadim, 1967). Però també els uniformes de Victoria Abril en Kika (Pedro Almodovar, 1993), entre l’estil Las Vegas, el gore i el punk, realitzats pel mateix Jean-Paul Gaultier, que iniciarà la seua col·laboració amb el director manxec. Dissenys i creacions que han saltat des de la pantalla al carrer o des del taller de costura a la pantalla i finalment al gran públic. Una dinàmica de vasos comunicants entre el cinema i la moda que assenyala la mateixa història del setè art i que continua sent un dels pols d’atracció principals.

Pedro Almodóvar, Victoria Abril i Jean-Paul Gaultier. Trobada per a Kika (1993). ©Nacho Pinedo

Igual que altres dissenyadors de moda, les creacions de Gaultier han vestit moltes de les anomenades red carpet, l’encontre mediàtic, esperat i glamurós, entre la moda i el cinema sobre la catifa roja que distingeix gales, lliuraments de premis i celebracions mundanes. Nicole Kidman rebia l’Oscar a la millor actriu per la pel·lícula Les hores (Stephen Daldry, 2003) amb un vestit del dissenyador francès. I el mateix feia l’actriu Marion Cotillard en guanyar l’estatueta per la seua interpretació de la vida de la cantant Edith Piaf en la pel·lícula La vida en rosa (Oliver Dahan, 2007).

Addicte de la pantalla des de la seua infància, com ha declarat en nombroses entrevistes, les creacions de Gaultier han reflectit tot sovint aquesta atracció, si no fatal, sí d’un fan incondicional, creades a partir d’alguna de les seues pel·lícules de capçalera com Querelle (Rainer Werner Fassbinder, 1982), Grease (Randal Kleiser, 1977) —que dona títol a una de les seues primeres col·leccions de prêt-à-porter— o Lola Montes (Max Ophüls, 1955), l’enlluernadora biografia de la ballarina aventurera protagonitzada per Martine Carol. Un binomi, moda i cinema, que s’ha traduït també en inspiració per a les seues col·leccions: “Et Dieu crèa l’Homme , “French Gigoló” —homenatge a l’actor Richard Gere i la pel·lícula American Gigoló—, “Mort à Venise”, etcètera.

Gaultier: de Peter Greenaway a Pedro Almodovar

Distingit pels seus dissenys eclèctics i barrocs, les desfilades i els xous plens de teatralitat i fantasia iconogràfica, la invitació per a crear vestuaris per a la pantalla només era una qüestió de temps. Un director rara avis com Peter Greenaway demana la seua col·laboració per a la pel·lícula El cuiner, el lladre, la seva esposa i el seu amant ( 1989). Gaultier recull la proposta amb entusiasme, tot un repte per al dissenyador: crear un vestit adaptat als colors, negre, blanc, roig, dels diferents espais on transcorre l’acció dels personatges. Un desafiament tècnic del qual Gaultier ix victoriós. El disseny vestit gàbia per a Helen Mirren resta com un dels vestits icònics de la moda en el cinema de les últimes dècades.

Per a la pel·lícula El cinquè element (Le Cinquième Élément, Luc Besson, 1997), una superproducció de ciència-ficció, Gaultier crea més de tres-cents models en una ambientació futurista i inspiració Blade Runner. El projecte cinematogràfic comptava en un principi amb els noms de Julia Roberts i el cantant Prince, que finalment quedaran descartats. Com anècdota, quan Gaultier li presentà els primers dissenys de vestuari al cantant, aquest va mostrar el seu disgust, etiquetant-los de “massa gay”. Per a Gaultier, un treball de creació “genial i estressant” que l’obliga a dividir-se entre el taller parisenc i els estudis Pinewood de Londres, set llegendari de la saga James Bond, l’admirada sèrie cinematogràfica que ha inspirat al dissenyador més d’una col·lecció.

El cinquè element (Le Cinquième Élément), Luc Besson.

Sobre el treball i mètodes entre el disseny per a la pantalla i el disseny de moda, Gaultier és molt clar: “Quan faig les meues col·leccions, jo soc el realitzador, el guionista i el director de repartiment, per contra, quan col·labore per al cinema, faig de Gaultier al servei d’un director i una història”. “He tingut la sort de treballar amb directors que admirava com Peter Greenaway o Pedro Almodovar” escriu Gaultier al text de l’exposició. Les col·laboracions amb el director espanyol (Kika, La mala educación, La piel que habito) assenyalen la seua trajectòria professional, l’encontre entre dos creadors que han fet de la transgressió i la insolència el seu ADN sobre la pantalla i la passarel·la.

“Jo sabia que un dia nosaltres treballaríem junts”, diu Pedro Almodovar al catàleg de l’exposició. “Tots dos hem crescut en la dècada dels seixanta, ens agrada la cultura pop, el cinema, la música, els cantants populars, i a més, a banda de tindre molt bon caràcter, Gaultier és molt divertit”. “Compartim aquesta visió de la sexualitat que pot semblar una mica escandalosa, se’ns ha qualificat d’enfants terribles; però, per contra, tant ell com jo, crec que som persones bastant innocents. No hi ha res de problemàtic o malaltís en la forma que el sexe apareix en els nostres treballs. Tot és una cosa natural i sense prejudicis, i sobretot, amb sentit de l’humor”.

Desfilada d’estrelles

A la galeria femenina d’actrius i estrelles festejades pel dissenyador figuren, entre altres: Brigitte Bardot (“Desborda una sensualitat salvatge alhora que inventava una moda lleugera, simple i sobretot, lliure”) o Marlene Dietrich (“Va saber utilitzar la roba per a crear un impacte visual. El que la caracteritza és aquesta mescla de feminitat decadent i extravagant, i, per altra banda, de masculinitat que ella assumia totalment”). El vestuari creat per a l’estrella alemanya durant els seus anys a la Paramount, dècada dels anys trenta, per Travis Banton en pel·lícules com El expresso de Shanghai , La Venus rubia, Fatalidad, Capricho imperial o El diablo era mujer assenyalen l’edat d’or del disseny cinematogràfic.

Díptic Marlene Dietrich: Masque & Narcisse, 2021 @Bastien Pourtout & Edouard Taufenbach, col·lecció Pierre Passebon.

A l’altra gran productora de l’època, la Metro, un altre dissenyador de vestuari, Adrian, immortalitzava els cossos de Greta Garbo, Joan Crawford i Jean Harlow amb l’ajut dels directors de fotografia. Tampoc falten en aquesta desfilada cinematogràfica actrius com Catherine Deneuve —“té una consciencia extrema del registre visual de la roba que du”, assenyala Gaultier—; emblema de l’elegància francesa, la seua complicitat amb el dissenyador Yves Saint-Laurent s’ha projectat en pel·lícules com Belle de jour (Luis Buñuel, 1967) o La sirena del Mississipí (François Truffaut,1969), on el dissenyador exterioritza aquesta “sexualitat freda” que caracteritza a l’actriu, però d’un gran voltatge i capacitat de torbació.

En aquest binomi actriu-dissenyador cal esmentar la transformació de l’actriu Romy Schneider en mans d’una creadora com Coco Chanel. L’imperial i apegalosa Sissí a ritme de vals esdevenia una elegant i seductora demoiselle de la Rive Droite després de passar per les mans de la dissenyadora. I per descomptat, no hi podia faltar, tampoc, una estrella de l’espectacle com Madonna, per a la qual ha creat diferents vestuaris i sobretot, la seua icònica cotilla passejada pels escenaris de tot el món. Una peça, la cotilla, reformulada i adaptada per Gaultier al llarg de la seua trajectòria creativa.

Romy Schneider i la llegendària Coco Chanel l’any 1960. ©Giancarlo Botti/GAMMA-RAPHO.

Des d’una visió personal i també històrica, l’exposició “Cinémode” recorre en diferents intervals aquesta intersecció continuada entre la pantalla i l’univers de la moda; un itinerari marcat pels mateixos records i mites del dissenyador amb la pel·lícula Falbalas i la creació d’un vestit fins a la gran desfilada, el moment culminant en la pantalla de tota pel·lícula ambientada en el món de la moda. Des dels anys vuitanta, creadors com Gaultier, Vivienne Westwood, Thierry Mugler i, entre nosaltres, Francis Montesinos, transformen les desfilades en autèntics espectacles, llums, música, so, models, com si es tractés d’una creació cinematogràfica. Altres espais de l’exposició visualitzen la moda en la pantalla com un territori de transgressions dels gèneres o l’evolució dels arquetipus femenins i masculins, del “macho” al dandi o de la cortesana a la superwoman.

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close