Alguna cosa passa a Barcelona. Alguna cosa passa quan es mostra impassible, també resignada, mentre veu com s’apaga el batec que la va fer un pou irradiador de cultura. El tancament dels cinemes Texas s’afegeix a l’encara recent comiat de les sales del Palau Balañá i dels Meliès, de teatres històrics com el Club Capitol, la Sala Muntaner i l’Apolo, o de restaurants com El Gran Cafè o el Pitarra. Acorralada per la crisi i per la manca de respostes, la cultura s’estreny. És viable projectar cinema en sales? Hi ha públic? Es pot sobreviure? Les respostes no semblen augurar un futur pròsper.
Els cinemes Texas de Barcelona han anunciat que tanquen definitivament pels efectes derivats de la crisi sanitària. Adéu al “cinema popular i en català”, que era com definia el cineasta Ventura Pons la proposta que es feia a la sala que ell mateix dirigia. I era cert: la gens menyspreable xifra de 4.000 espectadors setmanals com a assistència mitjana, bones pel·lícules d’arreu del món i que escapaven del circuit d’estrenes habitual, subtitulades a la nostra llengua i per quatre euros, en qualsevol dia de la setmana. Ja no podrà ser. La qualitat i l’amor al cinema és assumpte de romàntics, no d’empresaris.
El tancament s’afegeix a la llarga tirallonga de notícies similars aparegudes els darrers temps, com si es tractés d’un compte enrere cultural, tirant a macabre: dels Meliès —de perfil tan singular i especial com els Texas— al mític Casablanca —amb les manifestacions pro-catòliques en la projecció històrica de Je vous salue, Marie, de Godard—, passant pel Renoir Les Corts, el Rex, les sales Lauren a Sant Andreu i Gràcia, l’Alexandra, i el gegantí Urgell, tots a Barcelona. Però també El Punt a Cerdanyola o els Arinco de Palamós. Tots damnificats per la tancada forçosa del confinament.
És una taca d’oli que es fa gran i no s’atura. S’escampa arreu. El darrer gran bastió en caure ha estat el projecte ideat i conduit per Pons, que romania tancat des de l’inici del confinament, el passat mes de març. L’aturada posava en escac el futur d’un cinema molt estimat, no només al barri, sinó també a la resta de la ciutat i pels cinèfils d’arreu. Els temps canvien, es mouen per tornar a començar, però sembla clar que projectar cinema en el format en què va ser ideat ja no és viable.
Bastió del cinema de qualitat
Posats en marxa el 2014, els Cinemes Texas constaven de quatre sales totalment reformades i digitalitzades, i comptaven amb l’entusiasme de Gràcia des del primer dia. L’estrena va ser, en realitat, una reobertura, ja que recuperaven el nom del cinema inaugurat, al mateix carrer Bailén, el 1947 i que van passar a mans de la cadena Lauren l’any 1995, fins que aquesta els va tancar el 2013. Llavors apareix Ventura Pons, cineasta català incombustible i amb un projecte engrescador.
No va trigar a tenir una gran acollida, especialment entre la gent del barri, que aviat va adoptar l’espai com un bastió del cinema de qualitat (en versió original, sempre subtitulat en català) i a preus fora del mercat d’estrenes, rebombori i superherois. La bona resposta del públic, que no ha deixat d’anar mai al Texas, va provocar l’exportació del projecte a d’altres indrets: Figueres i València.
A la capital valenciana, Pons va readaptar els antics cinemes Albatros amb noves prestacions i el nom d’AlbaTexas. A Figueres, l’aposta va ser pels cinemes Las Vegas. Cap de les dues va acabar quallant i també han hagut de tancar, dissortat preludi de la crisi que també s’ha acabat emportant la seu germinal, els Texas de Barcelona.
Una plataforma veïnal per reflotar la sala
La bona implantació dels cinemes a Gràcia ha fet possible que la resposta al tancament, per part dels veïns, hagi estat immediata: una plataforma lluitarà per recuperar el projecte i reflotar la sala. De nou, la gent. Ni el consistori, ni les elits, ni l’stablishment cultural. Alertats ja per la no reobertura quan les restriccions sanitàries ho permetien, part del teixit social del barri es va anar organitzant per reaccionar davant del pitjor escenari, el tancament.
Les accions han passat pe recollida de signatures i per la redacció d’un manifest, entre d’altres. L’objectiu és clar: salvar un dels cinemes més emblemàtics de la ciutat. Però, alhora, lluitar per evitar la degradació de Barcelona com a epicentre de cultura, de vida associativa, d’espais integrats al barri, d’idees i propostes al marge dels dictats del mercat, com a única possibilitat de resistir davant de l’anorreament global que l’està devorant.
