Cinema

Circus maximus

Recordo totes les paraules que van emergir d’aquella boca jove i fresca. Les recordo encara a través teu. La imatge, per contra, s’entela passivament. S’enterboleix, per integrar-se en el que ja ha esdevingut un record breu i desvirtuat, que, d’una forma poc concreta m’encisa a instal·lar-me en la memòria —resistència que s’oposa a l’oblit— i a dependre’n d’ella per a retenir ni que sigui l’escenografia del fragment. Fenomen que em convida a la reflexió que segueix.

No depenguis de res ni de ningú. Sigues autosuficient. Converteix la individualitat en la teva fortalesa. Fes coses sol, moltes. Viatja sol, fuig i troba’t a tu mateix, sigues el protagonista de la teva pròpia vida, prioritza’t. I aleshores assoliràs la felicitat, la independència, la llibertat promesa. És aquesta la consigna amb què la postmodernitat i totes les seves variants esbomba qualsevol espurna d’humanisme, interdependència o col·lectivitat. És així com la postmodernitat més neoliberal adquireix poder i control sobre les societats, perquè un col·lectiu que s’organitza sempre serà percebut com una amenaça, i, en canvi, l’individu que creu viure lliurement la presa més dòcil. Fenomen que il·lustra la pel·lícula documental The Swedish Theory of Love (2015) dirigida pel realitzador suec-italià Erik Gandini en què s’analitza de forma crítica l’individualisme d’estat i l’estat del benestar imperant en la cultura sueca.

País en què la majoria dels beneficis de l’estat de benestar estan connectats amb l’individu i pretenen promoure la seva autonomia individual forjant la ideologia que anomenem individualisme d’estat. El film examina de quina manera aquest modus vivendi ha afectat la seva societat des dels seixanta.

Internacionalment, hom pot pensar en Suècia com un model de societat perfecte, un exemple dels majors assoliments que els humans poden aconseguir. La teoria sueca de l’amor predica que tota relació humana autèntica, lliure de condicionaments materials i psicològics, ha de basar-se en la independència substancial de les persones. Tanmateix, sols cal entreveure les esquerdes per on s’escola la condició humana i la teoria cau pel seu propi pes. Les parelles viuen la seva relació de forma voluntària i sense compromís, els ancians ja no depenen de la generositat dels seus fills que, ara adults, treballen per si mateixos. La meitat de la població viu sola, i una quarta part mor sola. Moltes dones opten per viure solteres i moltes altres recorren a la inseminació artificial per a deixar descendència. Ancians moren oblidats per tothom en residències anònimes on cadascú es reclou en el seu petit allotjament. Per a les persones que moren sense que ningú se n’adoni i a ningú li importi, existeix una agència governamental especial que investiga les circumstàncies i busca als familiars més propers, però a vegades és difícil el contacte, fins i tot impossible rastrejar-los. La paradoxa, Lars Trägårdh, professor universitari d’història comparada, situa a Suècia en el punt més alt i avançat d’una escala de valors i explica que en els països pobres un es preocupa per la supervivència, mentre que en els països rics un es pot permetre el luxe de realitzar-se a si mateix. La gran fal·làcia de la postmodernitat: l’era del buit. El film capta allò que el curt del suec Roy Andersson, World of Glory (1991) ficciona acuradament: els seus estudis sobre l’alienació humana desenvolupada en espais grisos, domèstics i públics en què es despulla el grotesc atordiment de la vida d’un home i de la societat moderna. Societat que genera espais pròpiament contemporanis de confluència anònima, on individus en trànsit s’instal·len durant un temps d’espera i que a penes permeten un furtiu encreuament de mirades entre persones que mai més es trobaran. Aquests espais es defineixen, apropiant-me del terme proposat per l’antropòleg francès Marc Augé, com a no llocs. Mers elements de conjunts que es formen i es dissolen a l’atzar, confluències simbòliques establertes per la relació contractual entre l’usuari i el no lloc. 

Però no és aquesta la naturalesa de la nostra condició com a subjectes, perquè aquest “jo” és en tant que amb l’altre, i l’altre possibilita la seva llibertat. El jo és amb i per als altres, perquè la seva -la nostra- és una condició social. Quan el subjecte reconeix la seva condició de subjectat, és aleshores quan comença a intuir l’existència d’alguna veritat.  Però massa sovint ens oblidem que creixem junts, sota la mirada els uns dels altres. Parafrasejant al pensador Josep Maria Esquirol, intuïm que el que és més profund és en allò que és més proper, quan ens adonem d’un fenomen tan simple i evident: els humans cerquem constantment el contacte, la interacció amb altres humans tot anhelant la proximitat que ens abstregui de la postmodernitat precària i dissuasiva en què habitem. Paradoxalment, però, ens trobem en un món promès a la individualitat solitària, al que és provisional i efímer, al passatge on es reescriu sense parar el joc de la diferenciació i l’autoafirmació i que, alhora ha de conviure amb l’espai -el no lloc- insidiós on no es crea ni identitat ni singular ni relació, sinó solitud i similitud.

Pascal Quignard afirma que l’ésser humà és aquell mancat d’una imatge. Tres moviments transcorren a conseqüència de l’afirmació anterior: l’encontre, la identificació i la imatge. Imatges que tendeixen a fer sistema, que esbossa un món de consum que tot individu pot fer seu perquè allà sempre serà incessantment interpel·lat. Mentrestant, la vida, la quotidianitat transcorre dins d’aquests no llocs que són els circus maximus de la societat moderna, és a dir, aquesta construcció monumental on es durien a terme les curses de bigues i quadrigues a l’imperi romà, i que va aconseguir l’estructura necessària per satisfer l’experiència més desenvolupada d’espectacle: la posada en escena de la mediocritat.

A mesura avança el text, un únic missatge s’entesta a emergir d’entre el mateix: és tan necessària com possible una visió transformadora de la quotidianitat. És tan necessari com possible transmetre aquest missatge lluminós a l’entorn més proper a través d’organitzacions col·lectives i propostes concretes, perquè del contrari —sense consciència, sense una mirada crítica i transformadora, sense fe ni revolució— serà en l’anonimat dels no llocs on s’experimentarà el triomf d’una comunitat irreversiblement postmoderna i solitària de destins humans.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close