Clara Roquet (Malla, 1988) s’ha capbussat entre records, xocs i experiències de l’adolescència per teixir la història que conforma el seu primer llargmetratge, ‘Libertad’ (2021). Dues adolescents, Nora (reservada i insegura) i Libertad (un doll d’energia, independent i poderosa), coincideixen a la casa de la família de la primera, en un estiu que les marcarà per sempre. Poden ser amigues dues noies d’una procedència social i econòmica tan diversa? Qui és més lliure de les dues?
Presentada a L’Alternativa el dimecres 17 de novembre, Libertad arriba a la cartellera després de l’estrena a la Setmana de la Crítica de Canes i d’inaugurar la secció oficial de la Seminci, i també amb els premis BAFTA, Gaudí o l’Espiga d’Or del certamen de Valladolid aconseguits pel curt El adiós. Raons que avalen una autora amb mirada pròpia, discurs potent i tot un món per desplegar. Després de treballar com a guionista amb Carlos Marqués-Marcet (10.000 km i Els dies que vindran) o Jaime Rosales (Petra ), amb Libertad sentia que havia de ser un projecte personal.
“Em considero guionista i m’agrada molt ser-ho”, explica Roquet. “Quan escric amb altra gent, mai parteixo d’un material propi. Però de vegades tinc històries que se’m fan difícils de pensar explicades per algú altre. Em va passar amb El adiós i ara amb Libertad. Si no les feia jo, ningú més les farà, em deia”. El resultat és un primer llargmetratge molt sòlid, una lectura brillant i continguda sobre l’amistat adolescent i sobre el xoc que provoca descobrir el privilegi de classe. Sense estridències, amb una subtilesa narrativa admirable, plena de detalls i sense la necessitat de vestir les accions amb res de superflu. Un guió sense fissures i una direcció d’actors que els fa brillar en tot moment.
De Maria Morera (Nora) i Nicolle García (Libertad) a Carol Hurtado, que interpreta Rosana, la mare d’aquesta última, passant per Nora Navas (Teresa, mare de Nora) o Vicky Peña (Àngela, l’àvia). Totes al punt. “Vam tenir la sort de trobar dues nenes, María i Nicolle, intel·ligents i sensibles, que van confiar del tot en mi”. I també amb una Rosana que esdevé pal de paller, de la casa i de la història, com veiem en la primera escena del film, amb el plor de la cuidadora que és rere una cortina. En sentim el plor, l’ofec, però no ho veiem fins que la cortina s’obre.
“La meva manera de fer cinema és posar la càmera on de vegades apartaríem la mirada, intentar veure petites inflexions que podrien passar desapercebudes. I com aquestes acaben produint grans canvis sense que te n’adonis”, explica Roquet. “M’interessen les narratives més íntimes. Això de posar la càmera rere la cortina parteix de la idea de córrer el vel que ens separa de l’altre i, tot d’una, portar-ho a un primer pla. Em semblava interessant tenir-la en una altra dimensió, i de cop, fer-la aparèixer”.
La subtilesa de la càmera: miralls, identitat i classe
Un inici amb plor podria fer-nos creure que ens trobarem davant d’un altre tipus de pel·lícula. Però no, la contenció guanya, el tempo mesurat i el detallisme. De fet, Rosana només plora en una altra ocasió, en un moment en què la càmera es mou i ella és al lavabo, la veiem de passada. “Hi ha molts jocs de miralls, a la pel·lícula, un aspecte que està molt cuidat des del guió. Aquestes escenes mirall ajuden a entendre alguns canvis en els personatges i, també, a marcar i fer comparacions, com passa a la literatura. A Libertad hi ha moltes rimes internes: en una escena, les mares porten el mateix vestit i les nenes se’ls han intercanviat; o les moltes escenes de trenes; o els rellotges a l’inici i al final”.
També el joc de miralls constant entre Teresa i Nora, mare i filla, que tenen una relació plena de tensions, potser les pròpies de l’adolescència, com també passa entre Rosana i Libertad. “Justament, per a mi l’adolescència és el moment en què estàs creant-te la identitat. I, moltes vegades, aquesta es crea en contraposició als pares”. Una identitat que també es refereix a la classe a la qual pertanys, als privilegis que tens o et manquen. “La pel·lícula té dues meitats. La primera, on la Libertad sembla que viu la vida de la Nora. La segona, quan Teresa es fastigueja amb la nouvinguda i la posa a lloc. També hi ha una separació molt gran a la casa entre els espais de Rosana i els de la família”.
Un codi simbòlic que referma la pregunta central que es fa la pel·lícula: l’amistat o l’amor poden trencar les barreres de classe? “El film narra la història d’una nena que s’adona del seu propi privilegi. És un viatge que jo vaig fer al seu moment i em va xocar molt, de manera molt profunda. Per què jo tinc aquests privilegis i molta gent no? Podem dir que algú és lliure quan no té els mitjans econòmics per fer el que vulgui amb el seu temps?”, pregunta. “A l’inici, Libertad sembla que tingui la paella pel mànec, té molt de carrer. I la Nora l’admira. Però al final, ens adonem que és a l’inrevés. En realitat, Libertad no és independent: Nora troba la manera de poder controlar-la i d’exercir el seu privilegi”.
Una relació de privilegi que també hi haentre Teresa i Rosana, que fa una transferència d’amor amb la mare, l’Ángela. “Libertad fa el que havia fet la seva mare, abans. Vol fugir. I al final, s’apropen de nou”. La filla veu el seu nom tatuat a la pell de la mare, i entén com n’és, de difícil, estimar els teus quan no tens gaires possibilitats. “La raó més trista a l’hora de fer la pel·lícula és que he conegut moltes dones migrants que han hagut de deixar fills i família al lloc d’origen —confessa Roquet—. Ningú tria deixar els fills voluntàriament. És molt fort que cuidar els teus fills sigui un privilegi!”
Amb l’ull posat en la vivènciapròpia, amb els moments de creixement que més et marquen, amb els xocs que et fan avançar, reflexionar i créixer. Amb aquest material sensible, comú en l’evolució personal de moltes persones, Clara Roquet ha aixecat un magnífic debut. Libertad, seriosa i viva, com les preguntes que ens fa en veure-la.
