Cinema

Cristina Fernández: “Per a mi la vida és una dramèdia absoluta”

Cristina Fernández, actriu, guionista i codirectora de la pel·lícula ‘Coses a fer abans de morir’ juntament amb Miguel Llorens, ens parla sobre el film: des de l’origen de la idea fins a la seua realització. Un camí llarg, però molt satisfactori. El film ha gaudit d’una bona acceptació de crítica i públic i està viatjant per un bon grapat de festivals de cinema. Parlem de la pel·lícula i també del sector, sobre el qual ens ofereix un possible titular alternatiu: “S’ha d’obrir. De fora i cap a fora”.

Un grup d’amics que voreja la quarantena es veu colpejat per la mort de Sam, el més jove d’ells. Després del funeral, hauran de complir la seua última voluntat: un peculiar joc que posarà sobre la taula pors, desitjos, secrets ocults i els farà replantejar-se els conceptes d’amistat i maduresa. Amb aquest tràgic punt de partida arranca la pel·lícula Coses a fer abans de morir per acabar convertint-se en un cant a la vida i a l’amistat. En un dia xafogós, típic d’estiu a València, parlem amb Cristina sobre els fonaments i el recorregut de la pel·lícula i sobre el seu futur en el mitjà.

M’agradaria començar amb una pregunta una mica complicada: com definiries breument la pel·lícula?

[Sospira i riu, pensa uns instants]. És un fresc contemporani de l’amistat. Un moment concret d’un grup d’amics. Retalls de vida que parlen d’una suposada maduresa, de la mort, de la pèrdua, de l’amor i, sobretot, de l’amistat.

Una de les virtuts de la pel·lícula és que destil·la veritat. La idea neix d’una experiència real?

Directament, no. Però he viscut moltes morts prematures de gent que estimava i he acumulat records i moments que, d’alguna manera, formen part de la pel·lícula.

Els actors de la producció Coses a fer abans de morir.

Com ha estat el procés d’escriptura?

Han estat deu anys des que vaig començar a pensar en el projecte. Al principi, anava fent sense pressió ni dedicació absoluta. Escrivia, ho deixava, ho reprenia al cap d’un temps. Finalment m’ho he anat agafant més seriosament, especialment en els últims tres-cinc anys, quan ha entrat la productora The Fly Hunter, i hem aixecat el finançament… Per tant, ha estat un procés en què jo he anat canviant i també el guió. Però el tema principal, que era parlar de l’amistat, sempre ha estat. Anava creixent, posant-li fills, no posant-li fills, unes feines o unes altres, com érem quan teníem 30 anys i com som ara que en tenim 40… Tot eixe viatge jo l’he fet i, amb mi, l’ha fet el guió. En total, el meu procés han estat deu anys, els últims tres, probablement els més intensos, amb The Fly Hunter.

Ha valgut la pena?

I tant. Jo he crescut moltíssim pel camí. I els bacs que m’he fotut… A més, perquè no he paralitzat res de la meua vida: jo anava fent la meua marxa i anava escrivint… I també m’ha fet confiar en mi: a poc a poc et vas formant. Quan vaig prendre la decisió d’agafar-me seriosament el guió em vaig posar les piles i em vaig formar molt. Encara que jo vinc de l’art dramàtic i la dansa, el cinema no és tant diferent, i a més, tot suma. Saber d’altres arts t’aporta moltíssim.

És una pel·lícula que retrata molt bé una crisi generacional: tenir una edat on se suposa que has de ser adult i madur, tenir feina estable i fills… Pense que heu sigut afortunats de mostrar aquestes incerteses i pors fent la pel·lícula. Ha estat una experiència que, per edat, heu pogut compartir amb l’equip tècnic o els actors?

Totalment. Amb els actors jo vaig compartir fins i tot l’escriptura del guió. Amb molts d’ells. Està bastant basat en nosaltres, perquè som una generació plena de frustracions perquè hem arrossegat objectius que no eren nostres, maneres de fer que pertanyien a altres generacions i que ni tan sols ens hem pogut plantejar si les volem o no. I no són possibles. Ara, econòmicament no pots tenir un xalet, la casa on vius… perquè ells, els nostres pares, han tingut tota la vida el mateix treball. Ara és impossible viure així. Plantejar la maduresa des d’aquell lloc genera unes frustracions… Són les coses que portes en la motxilla. I potser jo no ho vull. I no per això, som menys madurs. Tots coincidíem en aquest punt. Ens hem unit tots perquè estàvem tan perduts: no sabíem què volíem. Perquè no ens deixàvem ser. He trobat a altres que són com jo i ens hem convertit en família. Hem compartit les frustracions i estem fent camí, trobant una manera de viure. Per això crec que hi ha tanta veritat a la pel·lícula.

Un dels pilars de la pel·lícula són els personatges. Hi ha com una mena de radiografia d’un grup d’amics on tots podem identificar algú que també està al nostre grup. A més, el treball de les actrius i els actors és realment bo. Com ha estat eixe treball d’escriptura de personatges i l’experiència de dirigir aquest repartiment?

Molts dels personatges estan basats en els mateixos actors. Per exemple en Mireia hi ha moltes coses de Mireia Pérez: eixa cosa instintiva, animal i salvatge. Igual que amb Àngel Fígols, ell és molt diferent al personatge, però hi ha alguna cosa que podia aprofitar. Jo aprofitava tot això, sabia el potencial que tenien i sabia que ho farien realment bé. El procés ha estat fantàstic. Miguel i jo ho teníem molt clar. Havíem assajat molt i al rodatge estàvem oberts a propostes. Als assajos havia eixit tot allò important. Per a mi els assajos han estat essencials, com que vinc del teatre, supose que és per això… Però per a fer créixer relacions és molt necessari. Calia crear una colla i com es relacionaven entre ells, com era eixa vida conjunta. Sempre basant-se en el text però oberts a provar coses. Els actors han fet créixer molt els personatges. És que són grans professionals. Jo ho sabia i per això defensava eixe càsting… Més enllà del fet que siguem amics, hem treballat junts i sé del que són capaços. La feina destaca perquè hem treballat tots des de la veritat, des de l’absoluta veritat. I eixa era la premissa.

Un moment del rodatge.

Hi ha escenes directament còmiques, escenes que fluctuen entre el drama i la comèdia, i moments amb premisses còmiques que es converteixen en dramàtiques. Volíeu que la pel·lícula navegarà entre el drama i la comèdia, incloure una certa lleugeresa per rebaixar la premissa i els conflictes?

Per a mi la vida és una dramèdia absoluta. No existeix el drama sense la comèdia, i no existeix la comèdia sense el drama. Precisament en situacions relacionades amb la mort jo he observat moltes situacions de comèdia. Jo he viscut situacions, com per exemple acomiadar-se d’una persona, on he rigut moltíssim, on un grup de gent ho hem passat bé. I la vida és això. Passa una tonteria i et rius. Com passen eixes coses en la pel·lícula. I això és el meravellós de la vida. Per això jo volia que hi haguera comèdia. Perquè jo he viscut així. I així és com observe que la resta viuen també.

L’equip artístic i tècnic està composat per professionals valencians de gran prestigi. Com ha estat fer una pel·lícula amb professionals valencians i, en molts dels casos, amics?

Ha sigut una meravella. I ha estat una aposta que la productora The fly Hunter ha fet. Aquest guió me’l van intentar comprar fa quatre anys, però canviant-me tot el càsting… Em compraven el guió però, per entrar al mercat i que hi participaren les televisions grans, havia de ser amb actors i actrius molt famosos. I jo vaig dir que no, que no m’interessava. Jo sabia com volia fer açò i trobar algú que confie amb tu, sabent que estàs fora del mercat, que no podràs accedir a Sant Sebastià o a diversos festivals o plataformes perquè com a directors no tenim nom encara i per al mercat la pel·lícula tampoc té noms a nivell actoral, és una meravella. Miguel i Lorena, socis de The fly Hunter, van apostar totalment per això i ha estat un regal. Ens hem trobat amb festivals i plataformes que ens han dit això, que els ha agradat molt la pel·lícula, però que no tenim cartell. Per una altra banda, la pel·lícula va eixint a la seua manera. Potser més a poc a poc, potser més humilment. Però va eixint. Treballar amb un equip valencià és adonar-te que ací hi ha molt de talent. Cosa que ja sabíem. Ha estat un equip meravellós, hem sigut una família i tot el món ha remat a favor. El que respira la pel·lícula és el que es va viure al rodatge.

Com veus l’industria audiovisual valenciana?

S’ha d’obrir. De fora i cap a fora. Al final, dels productes d’ací només n’ixen un o dos. S’han de trobar coproduccions a nivell estatal. El problema és que tot es fa amb ajudes d’ací, costa trobar coproduccions… Hauria de ser més fàcil. No només parle de les pel·lícules, també de les sèries de ficció. Les sèries de ficció valencianes, podrien estar en una plataforma? Això ni es planteja. I s’ha de plantejar. Trobar la manera. Hi ha molt de talent. Hi ha hagut moltes coses que no s’han fet bé… molta precarietat, però nosaltres també hem tingut precarietat i el resultat ha estat bo. Hem de trobar la manera d’eixir i que, també, des de fora, tinguen més interés pel que fem ací.

Al final la vostra pel·lícula està feta ací i amb la llengua d’ací, però és totalment exportable.

Sí, sí. Són temes universals. Està clar que depèn del país on estigues, les relacions són d’una manera o d’una altra, però són sentiments i temes universals. A França pot funcionar molt bé, a Italià també. A nivell europeu i llatinoamericà, creiem que pot funcionar molt bé. Ho sabem i ho intentarem.

La pel·lícula està codirigida. Encara que hi ha excepcions molt conegudes, no és un fet molt comú i per això m’agradaria saber com heu acabat treballant d’aquest mode.

Va arribar d’una manera natural. Primerament, jo estava com a actriu i com a guionista. I el plantejament era que dirigira Miguel. Jo no havia dirigit mai, era una cosa impensable. Miguel em va dir que creia que podia fer-ho. Això va ser el primer any de presentar-la a les ajudes, i la pel·lícula va eixir el tercer any. En aquests dos anys de treball jo vaig pensar que sí, però que ho faria amb Miguel. Jo necessitava aprendre moltes coses i pensava que Miguel m’ho donaria. Ell té molts coneixements que jo no tinc, jo en tinc d’altres que ell no té. I som dos caràcters molt diferents, ell és més nòrdic i jo molt mediterrània, i creia que ens podíem complementar totalment. Hem estat un tàndem molt bo. A més, jo estava com a actriu també i necessitava algú des de fora… Nosaltres férem molta feina abans, molt assajos. Si calia debatre, era molt natural i ens enteníem molt bé.

Quin repartiment de rols heu tingut?

Miguel Llorens i Cristina Fernández, durant el rodatge.

Jo vaig plantejar tota una línia de personatges, la vida d’ells, i vaig fer un document de com havien de ser, què els havia passat, per on havien d’anar… un document per a cada actor. Vam revisar eixe document junts i els assajos els férem junts. És veritat que jo estava un poc més amb els actors però Miguel sempre em deia “I tu no creus que això, així…”, i ho provàvem. És evident que Miguel controla més de la part tècnica que jo. Quan jo li deia d’una manera més grossera , per exemple, en aquest pla tot dona la volta, ell em deia “això es fa així”. Ell de vegades em traduïa. És veritat que quan jo estava actuant, jo estava a dins i ell estava a fora. Plantejàvem abans la seqüència, paràvem alguna vegada a veure com estava quedant, però jo confiava absolutament en ell.

Què t’ha aportat en la direcció el fet d’haver sigut tants anys actriu?

Entendre els actors. Això costa moltíssim. Els directors moltes vegades no entenen els actors. I moltes vegades els actors no entenen els directors. I jo ara comence a entendre les dues parts. M’ha ajudat moltíssim a saber donar indicacions. Però sobretot m’ha ajudat com a guionista: tu ja has passat per això. I quan llegeixes els diàlegs, es nota. Has passat per tants personatges i tants processos que afrontes el text des d’un altre lloc. Això ho destacaven molt els actors, que el text es deia sense esforç.

La pel·lícula ha estat viatjant per festivals i està funcionant bé. Recentment vau guanyar en Alacant quatre premis i heu estat en el Fic-Cat on heu fet una projecció amb col·loqui. Com està sent l’experiència de recórrer festivals projectant la pel·lícula?

Està sent una experiència molt bona, molt enriquidora. Als festivals fas col·loqui, parles amb la gent. El públic et fa preguntes i, ostres, és una sensació de descobriment. Descobrir coses de la teua pel·lícula i descobrir què ha sentit l’espectador i com ha viatjat amb la pel·lícula. Aprens molt també. És molt necessari saber què pensa l’espectador per aprendre: açò funciona bé, açò no… Jo estaria tota l’estona d’ací cap allà.

L’equip, arreplegant el premi a millor pel·lícula en el Festival d’Alacant.

En una industria on és molt complicat combatre contra les grans produccions americanes és vital que una obra com la vostra circule per festivals per tal de ser coneguda?

Sí. I a més perquè la pel·lícula és en valencià. A Espanya continuem molt tancats, si veus una pel·lícula francesa o danesa et sembla normal posar-te els subtítols, però quan és en gallec, en basc o en català, de sobte no et va bé. Em costa d’entendre. Aleshores, sí, els festivals han estat molt importants, perquè un festival et porta a un altre. Nosaltres des d’un principi no hem tingut distribuïdora, s’ha estat fent des de la mateixa productora. Ara estem trobant agents de venda que s’han interessat molt per la pel·lícula però fins ara hem fet nosaltres la distribució. I això és complicat. Gràcies als festivals estan succeint-li moltes coses positives, a la pel·lícula.

No heu estrenat en les sales de cinema. Vau estrenar en La Mostra de 2020, després en Filmin i ara esteu fent la ronda de festivals. Malgrat tot, voleu estrenar en cine?

No, vam prendre una decisió. Teníem unes sales confirmades a València, Barcelona i Madrid però estaven tancades per la pandèmia. Vam seure un dia i vam dir “ja està”, perquè, si no, la pel·lícula l’havíem d’estrenar a l’estiu. I això, a València, a més, és un suïcidi. Malauradament, també sabíem que en una plataforma arribaria a molta més gent que estrenant en el cinema. I així ha sigut. Quan ens han passat els visionats a Filmin… Una pel·lícula valenciana en el cine, no haguérem aconseguit aquells bons resultats. Al final el que volem és que la pel·lícula es veja. Sí, ens encanta a tots la part romàntica del cine però ens ha tocat la situació que ens ha tocat. Vam prendre eixa decisió. I, mira, als festivals tenim la sort de veure-la en pantalla gran.

Tens ganes de seguir fent cine? Estàs preparant algun altre projecte de cinema des del guió o la direcció?

He descobert un lloc on em sent còmoda i molt feliç. Supose que també estic arribant a moments de canvi de la meua vida. Jo he estat coreògrafa durant molts anys, sóc actriu i continuaré sent-ho, i he dirigit teatre també. Però, per exemple, en la coreografia estic arribant a un punt que ja no m’aporta tant. He viscut molt d’això i ho he gaudit molt. De fet, em serveix molt per al cinema també. De sobte he obert aquest camí i sent que tinc moltes coses a dir. El que és la creativitat ha estat amb mi des què sóc xicoteta i ara he trobat un lloc on estic molt bé. Tenim algunes idees de ficció televisiva o de plataforma però sobretot estem en Retazos, que serà la segona pel·lícula. És un guió que vaig començar fa tres anys, és diferent a aquesta però parlant també d’emocions, d’una relació familiar. Miguel i Lorena estan molt contents. Ara estem buscant finançament… A la gent li està agradant el guió, a mi em van donar el mentoring de la SGAE i és un projecte en el qual confiem molt.

Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close