Cinema

Desaparicions

Uns ulls senzills. Extensions i extensions que abelleixen la mirada. El contrast entre el paisatge verd i el temps que passa molt a poc a poc. La dilatació espai-temporal que només la gent dels pobles coneix. Així es mostra András, al film “Com a casa” (1978), de la cineasta hongaresa Márta Mészáros, en tornar a Hongria dels Estats Units després d’una temporada vivint allà i es troba sense dona, feina ni amics. Perdut entre el rebuig i el sentiment de pertinença al lloc d’origen, coneix una nena en la què s’emmirallen l’un a l’altre el desarrelament. 

Aquí, fins on abasta la mirada tot es encisador i potent, amb el caràcter dels penya-segats i els contrastos cromàtics que intensifiquen les formes i les embelleixen. La gent fa cara de bona salut. Sembla que hi ha un esperit de serenor que s’estén amb la mateixa parsimònia que els quilòmetres de platja i sorra fina.

Ells saben que hi pertanyen, a tota aquesta bellesa. La sensació de pertinença, l’arrelament que guarda el silenci. En paraules de Maria Zambrano a l’obra Claros del bosque,  el silenci com a nota dominant d’aquesta solitud acceptada, el silenci que fa callar el rumor interior de la psique i el continuo parlar d’aquest personatge que duem dins i que l’exterior ha anat modelant a la seva imatge i semblança: banal, discutidor, contestatari. Els vincles que ens lliguen als espais on creixem.

L’obra de Mészáros sovint combina detalls autobiogràfics amb material documental. En els seus treballs transita motius i temàtiques que es mouen entre la negació del passat dels personatges, les conseqüències de la deshonestedat i la problemàtica del gènere. Amb la feminitat al centre, explora la figura de les heroïnes de famílies fragmentades, com a nenes que busquen els seus pares desapareguts o dones de mitjana edat que busquen alternatives d’adopció. La cineasta es va interessar profundament per la situació de les dones de la seva Hongria natal i per les condicions materials, espirituals, morals i psicològiques de la seva existència. La posada en el punt de mira, la contemplació que permet un retrat humanista i detallista de la seva pròpia concepció envers les dones que són les mares, les esposes, les amigues, les treballadores, les filles, les amants, les germanes.

Compromesa a documentar els canvis de la seva societat a través de la mirada i, sobretot, del paper d’aquests canvis en els sentiments de les seves veus femenines, el seu cinema recull ressonàncies de la Nouvelle Vague francesa i dels clàssics soviètics.

Escena del film Les hereves (1980) de la directora Márta Mészáros.

Sota la gran expressivitat que traspuen els seus films, s’erigeix la constant repetició entre allò polític i allò privat. A Les hereves (1980), Mészáros juga magistralment amb la tensió ideològica i moral dels seus protagonistes. La maternitat d’una dona infèrtil, els amors reprovables durant l’ocupació de l’alemanya nazi, la certesa insostenible de saber-se l’altra, la rivalitat femenina i la immoralitat ideològica dels moviments totalitaris.

Escena del film Les hereves (1980) de la directora Márta Mészáros.

Isabelle Huppert interpreta el paper de dona jueva, amiga, amant, mare. Ella, al centre de totes les veus, s’encalça en un trànsit que la conduirà a l’esfondrament, a la desaparició. I és que hi ha en els films de Mészáros, una predilecció per els personatges silents i discrets, gairebé invisibles, que acaben per demostrar una fortalesa interior i una ferma convicció en allò que creuen, que no els pot sinó conduir a lluitar pels seus ideals, pels seus afectes, pels seus amors.

Escena del film Riddance (Desaparició) 1973, de la directora Márta Mészáros.

La forta càrrega de sentit que caracteritza la seva obra, contrasta amb l’aparent passivitat de, sobretot, els personatges femenins que l’empelten. Al film Riddance (Desaparició) de 1973, la protagonista de Jutka està intentant deixar una relació de maltractament quan coneix un noi del qual s’enamora en una festa universitària. L’aparent fragilitat de la seva condició -dona de classe obrera i maltractada-, la fa avergonyir fins al punt de construir una realitat paral·lela en què assegura que ella també es estudiant. Mentida que condicionarà tota la relació. Així i tot, un cop la veritat s’imposa, el noi decideix seguir endavant amb el joc de màscares per tal de salvaguardar les aparences  en l’entorn social i familiar de classe benestant i intel·lectual. Fins on som capaços d’enrarir i tensar l’ambient per tal d’evitar, a tota costa, la humiliació? En clau psicoanalítica, fins a proporcionar mitjançant el treball de la parla, un marc de referència on el símptoma s’integra en una història que pot ser narrable. Jutka construeix un discurs narratiu en què es confonen text i context per a poder integrar l’experiència de la humiliació en un llenguatge intel·ligible, que pugui ser interpretat en una lectura semiòtica de la seva experiència, i per tant, elevar-se a un llenguatge intel·ligible que li permeti entendre per què sent la pulsió de mentir.

Escena del film Desaparició (1973) de la directora Márta Mészáros.
Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close