L’incomprés amaga l’incomprensible i per aquest motiu ha de ser eliminat. Per a determinat públic, l’incomprès, i a voltes incomprensible Albert Serra (1975), una de les figures més originals del cinema contemporani europeu, influenciat per cineastes com Michael Haneke o Ulrich Seidl, reivindica, entre molts altres aspectes, el paper que ha de tenir l’art com a espai de ficció -especialment en l’era de la hipersensibilitat, la higienització i el neopuritanisme estètics on la diferència, la variació és assenyalada, jutjada moralment i castigada-.
Contrariant al moralisme i l’infantilisme, la ficció (entesa com aquella que s’inscriu en l’art) s’ha creat com a espai on tot s’hi val: el més intolerable i abjecte de l’ésser humà, allò que incomoda, tensa els límits i els qüestiona. Per contra, si vivim en una societat on es prohibeix la ficció perquè atempta contra valors morals, aleshores pretenem purificar-la arribant a una utopia moral impossible precisament perquè l’ésser humà mai no serà perfecte ni les seves intencions dotades d’una puresa inefable.
El món es molt més complex que com el reflexa el cinema convencional, això és un fet. La realitat, quan apareix és sempre més obscena que el constructe que en fem d’ella, per tant, cal una mescla de tons, de sàtira i burla en què el director es burli del món i alhora comprometi amb ell, deixant la puresa i l’honestedat com a compromís d’un mateix amb el seu art. La puresa es garanteix contemplant la brutícia, esvaint els clixés, així és com Serra ha construït el seu personatge que no deixa de ser un cineasta amb un imaginari propi i innovador que lluita i es manté ferm als seus ideals, sota l’aparent imatge de petulant intel·lectualment elitista. Enllà del càstig a l’obscenitat o a les realitats poc agradables quan es mostren sense filtres, el punitivisme en les arts també es dirigeix cap a la falta d’humilitat. Si Serra, segons el seu criteri (i el de nombrosos reconeixements internacionals) és el millor director de cinema contemporani, per què no reiterar-ho públicament com a veritable acte d’honestedat? Sota la hipocresia i la falsa modèstia que revesteixen les elits artístiques i intel·lectuals actualment, reconèixer el valor que un creu tenir artísticament en el seu propi àmbit, resulta tot un acte subversiu i genuí. I encara més, fer d’aquesta convicció un acte performatiu acord amb la seva persona-personatge-, demostrant com de poc seriosament es pren un a un mateix.
És evident que Serra, home de conviccions inamovibles, aposta per la transgressió, però no com a provocació sinó enllà de la mateixa, com a espai de llibertat i compassió. Situar l’art per sobre de la llei no pretén reclamar res més que una estima sense límits, és a dir, una compassió absoluta. L’art i la ficció com a dipositaris d’aquesta llibertat moral. Llibertat de la qual també se’n serveix en abundància el director austríac Ulrich Seidl (1952).
L’abandó per part dels espectadors durant la projecció dels films i obres seria un dels punts comuns entre l’obra de Serra, Liddell i Seidl, entre d’altres. De fet, si hi ha una paraula que defineix el cinema de Seidl és, sens dubte, sordidesa. Ja inicialment la seva filmografia s’ha caracteritzat per mostrar la decadència de l’ésser humà modern europeu sense embuts, independentment de la classe social a què pertanyi. Amb un estil proper al documental, sense banda sonora i amb llargs plans seqüència, el director austríac no sol evitar ensenyar cap moment desagradable i incòmode a l’audiència, bastint-se de la cruesa dels continguts, l’austeritat formal i l’ús d’un humor recargolat en films com, per exemple, la trilogia Paraíso: amor (2012), Paraíso: fe (2012), Paraíso: esperanza (2013).
Parafrasejant fragments de l’obra El Sacrificio como acto poético d’Angélica Liddell, sabem que no existeix ordre social que solucioni aquelles coses que pertanyen estrictament a la naturalesa humana, l’enveja, la mesquinesa, la corrupció moral, la mediocritat. Davant la immundícia dels desitjos humans trontolla qualsevol tipus d’ordre social. L’entreteniment ha imposat el seu propi cànon, accepta un plaer simple i reglamentat i no un plaer difícil i experimental. L’art s’hauria d’arriscar més a la desaprovació, a remoure i qüestionar, a repensar i a tensar límits. Si encara hi ha alguna cosa que la gent no vol escoltar, es això el que s’ha de dir, tot el que la gent no vol escoltar, és això la llibertat. I només mitjançant la poesia es fa visible allò que ningú desitja veure. Mitjançant la poesia es produeix un esgarriament en la paraula que ens permet accedir a la monstruosa naturalesa humana.
Tornant a Serra, són els moments en què l’element contemplatiu predomina en la imatge que conformen la seva obra. Crear un espai on reposar la mirada i sotmetre-la a l’instant immediat resulta totalment transgressor en el món contemporani de al desmesura que ansieja constantment estímuls i novetat. L’aposta per la dimensió contemplativa suggereix una aproximació molt més sensible: l’emoció que suscita la contemplació. Contemplació que per altra banda, es concep estretament relacionada amb el misteri -allò que queda fora d’escena i alhora la sustenta-. I és que, en paraules de Liddell, l’únic que salva l’art és allò que l’uneix al sagrat, és a dir, el misteri, i d’això no se’n pot parlar ni explicar.
