Cinema

Eduard Guillot: “En la Mostra ens agrada fer seguiment dels cineastes, que se senten com a casa”

Eduard Guillot és l’actual director artístic de La Mostra, festival internacional que celebra la 36a edició del 15 al 24 d’octubre a València. Conversem amb ell per parlar de la trajectòria i filosofia, de la programació d’enguany i dels objectius de La Mostra, que en aquesta edició homenatja el cineasta francés Jean-Pierre Jeunet, entre altres fites destacables.

Visite la seu de La Mostra, un festival emblemàtic que se celebra anualment a València, per conversar tranquil·lament amb Eduard Guillot sobre el festival, tot allò que l’ha envoltat i les peculiaritats d’aquesta edició: un any marcat pel cinema àrab i per una secció oficial molt diversa. Enguany gaudirem de la presència de Jean-Pierre Jeunet, Palmera d’Honor, que realitzarà una masterclass a la Filmoteca. A més, es projectaran les seues pel·lícules. També hi haurà un fum d’activitats paral·leles com la conversa amb la cineasta Najwa Najjar sobre el fet de dedicar-se a la cultura a Palestina, un concert i una masterclass de Jean-Michel Bernard (músic i compositor que ha treballat amb Michel Gondry o Martin Scorsese) o la masterclass del cineasta experimental francès Marc Hurtado. La inauguració i la clausura tindran flaires valencianes amb El lodoi El sustituto. Podeu veure tota la programació ací.

Com definiries breument La Mostra? Quina filosofia hi ha al darrere del festival?

—La Mostra és un festival que no caldria definir ja que va néixer al 1980 amb una filosofia, una idea i un perfil molt clar de què volia ser. En canvi, té una de les històries més accidentades de la història dels festivals a l’Estat espanyol ja que va desaparèixer durant uns anys. Definiria La Mostra com un festival focalitzat en el cinema que es fa al Mediterrani, com va ser en el seu origen. Des del 2018, treballem un nou equip i hem intentat recuperar la idea inicial: fer un festival especialitzat en aquests termes. Tenim una voluntat molt clara: mirar cap endavant. Potser als 80 o als 90 tenia sentit fer cicles retrospectius. La Mostra va fer un Pasolini sencer, un Rossellini sencer, i això va ser meravellós. Però hui en dia, amb el treball que fan les filmoteques i amb l’oferta que hi ha a les plataformes, nosaltres pensem que La Mostra ha de mirar al cinema contemporani. Cada any tenim un percentatge més gran d’estrenes del cinema espanyol, i això és un dels objectius més importants. Treballem per a València però volem que el festival tinga una repercussió estatal i també internacional.

Aquesta mirada cap al cinema contemporani va lligada a visibilitzar el talent jove?

—El 2018, per exemple, vam tenir l’última pel·lícula de Selma Baccar, que en aquell moment tenia més 70 anys. També vam tenir la primera pel·lícula de Nathan Ambrosioni, de 18 anys. No busquem ni operes primes ni una certa edat, busquem les millors pel·lícules que puguem trobar als festivals internacionals i a les convocatòries que fem. Això vol dir que el ventall és molt ampli. Enguany tenim rap, tenim pop, tenim conflictes socials… Quan diem que defensem la diversitat, ho demostrem amb la programació.

Creus que existeix algun tret característic, algun element distintiu… que comparteix el cinema dels països mediterranis?

—El 2019 vam presentar un cicle de directores egípcies al Cairo i una periodista d’allí ens va preguntar el mateix. Què és això del cinema mediterrani? A mi em sorprèn, perquè, per exemple, si parlem de gastronomia mediterrània (que no deixa de ser una vessant cultural), tothom ho té clar. Si parlem de literatura mediterrània, també. No som l’únic festival de cinema mediterrani que hi ha al món, n’hi ha diversos. Tot allò que culturalment ens uneix, també arriba al cinema. Enguany tenim moltes pel·lícules dels Balcans, i tu veus un poblet de Bòsnia i podria ser un poblet d’Itàlia o un poblet del Magreb. Compartim molts elements. És un tòpic, però la llum del mediterrani és un tret estètic que compartim. Està clar que no és el mateix una pel·lícula que parle del conflicte armat a Síria que una que parle d’un sastre grec que tracta de reinventar-se després de la crisi econòmica grega (que són dos pel·lícules que tenim enguany), però sempre hi ha connexions. Té molta més relació una pel·lícula croata amb una espanyola, que, segurament, amb una coreana.

Un fotograma de Kandisha.

Aquesta edició té una secció dedicada al cinema àrab anomenada “Espectres àrabs”. Per què? Què trobarem en aquesta secció?

—Una altra de les prioritats que teníem quan vam tornar a engegar La Mostra era dona visibilitat al món àrab. Quan parles de cinema mediterrani és molt fàcil anar a França, Itàlia, Espanya o, fins i tot, Turquia o Grècia. Però existeix també una ribera sud, és molt menys coneguda però és vital a nivell d’història del cinema africà. Encara que siguen cicles temàtics, sempre tractem de portar pel·lícules que no s’han vist a Espanya. Tret d’Egipte, els països àrabs no havien fet mai cinema de terror fins al segle XXI. Són països que estan sota unes tradicions, que no poden mostrar segons quines coses com la violència, els elements sobrenaturals… En els últims tres anys, Tunísia, Líban i Marroc han fet la seua primera pel·lícula de terror. I resulta que estan parlant de coses que els ha “furtat” el cinema occidental. Per exemple, en el principi de L’exorcista, el protagonista troba la figureta del dimoni en unes excavacions al nord d’Àfrica. O, sense anar més lluny, La mòmia. A més, ni Sitges havia mostrat aquestes pel·lícules. Són pel·lícules que estaven allunyades de qualsevol radar. I són molt curioses perquè, per exemple, Kandisha està parlant del maltractament a les dones. I Dachra està parlant de les desaparicions de xiquets als nuclis urbans del país.

Enguany és l’Any Berlanga i vos heu sumat a la iniciativa amb la secció Açò (no) és una pel·lícula de Berlanga . És una secció peculiar, un Berlanga menys convencional, no?

—Exacte. És una mica el que et deia: oferir el que no ofereixen els altres. Pensant que es pot accedir fàcilment a tota la filmografia de Berlanga, volíem crear una secció especial. Jo recordava una pel·lícula que havien projectat a La mostra fa 15 anys, com una mena de Bienvenido Mr. Marshall balcànica. A un poblet de Bòsnia s’anuncia que Bill Clinton passarà pel poble… i al final de la pel·lícula Clinton ni baixa. Evidentment era Bienvenido Mr. Marshall a Bòsnia [riu]. Vaig pensar: estaria molt bé buscar si hi ha més berlangues apòcrifs i fer una secció amb això. Investigant, vaig trobar que també hi havia una versió egípcia de Bienvenido Mr. Marshall. També absolutament desconeguda. Una vegada descoberta l’existència de la pel·lícula, cal fer arqueologia pura i dura: trobar la pel·lícula. N’hem trobat una de 35mm i la projectarem. A banda, llegint articles dels problemes de Berlanga amb la censura, de projectes no realitzats, vam trobar una entrevista on el cineasta valencià parlava sobre A mi querida mamá en el día de su cumpleaños, una pel·lícula que la censura no li va permetre fer. Com que no es va poder fer a Espanya, es va fer a Itàlia, dirigida per Luciano Salce. L’argument està acreditat a Berlanga i Azcona. En eixe guió, dels 60, pots trobar un fum d’idees que Berlanga va usar en pel·lícules posteriors, que la censura sí que va admetre. Elements que apareixen en Tamaño natural o en Plácido. Tu veus la pel·lícula i penses que no és una pel·lícula de Berlanga perquè té un to completament diferent, però, si la veus sense saber res, penses que conté molts trets berlanguians.

A més, també podrem veure una pel·lícula on Berlanga interpreta un personatge.

—Sí, creiem que és una pel·lícula que ens encaixa molt bé per arrodonir la secció. És la primera pel·lícula de Pedro Olea, Días de viejo color, que és la primera pel·lícula on Berlanga fa d’actor. Olea havia estat alumne d’ell, tenien molt bona relació i era un home molt divertit. El personatge que interpreta Berlanga es diu Mr. Marshall i és un paio americà, que és un dealer. Pedro Olea vindrà a la filmoteca i parlarà sobre la pel·lícula i sobre l’amistat amb el cineasta.

Sou un festival que es realitza a València i durant aquests anys heu inaugurat amb la projecció d’una pel·lícula valenciana. Quina funció creieu que teniu dins del sector audiovisual valencià?

—Això segurament ho hauria de respondre el sector, però quan vam tornar sí que vam tenir molt clar que nosaltres havíem de ser un aparador del cinema que es fa a València. Fer cinema ací cada vegada és més fàcil: hi ha més ajudes, més gent fent projectes interessants… Però això que pensa molta gent que quan la pel·lícula està acabada, ja està tot fet… Quantes pel·lícules es queden en un calaix? No arriben a sales, no arriben a festivals. Nosaltres tenim clar que hem de ser una finestra per aquest cine, però no com ho va ser La Mostra en els últims anys d’existència. Es feia Mostra València per a tenir content el sector, tota València anava allí i competien entre ells. Era una mica gueto. Nosaltres, des de 2018, tenim en secció competitiva una pel·lícula valenciana, però no pel fet de tenir-la, sinó per la qualitat. Potser en el futur no en tindrem cap o en tindrem dos. Si tenim confiança en el cinema valencià, hem d’oferir-li el ressò que es mereix. Aleshores, intentem inaugurar amb una pel·lícula valenciana a l’estrena. Si podem, també tenim una pel·lícula valenciana en competició. I també volem ser la seu de les produccions d’ací. Estem encantats que una pel·lícula valenciana s’estrene a San Sebastián i guanye premis. Ara, San Sebastián és en setembre i La Mostra en octubre; doncs intentarem que la pel·lícula passe per La Mostra. La premiere valenciana, amb l’equip i el ressò que li correspon, ha de ser a La Mostra. Això ho vam fer amb La innocència. D’alguna manera, La Mostra focalitza i capitalitza l’atenció del públic, que una pel·lícula passe pel nostre festival pot fer que la pel·lícula tinga més espectadors o que acabe en una plataforma.

Berlanga actor en Días de viejo color, de Pedro Olea.

En la sessió inaugural es projecta El lodo, pel·lícula d’Iñaki Sánchez amb Paz Vega i Raúl Arévalo com a protagonistes. Què té d’especial aquesta pel·lícula?

—És una pel·lícula valenciana rodada a València i amb producció valenciana, que té una projecció evident, que farà la seua carrera comercial. És un thriller que, afortunadament, s’apropa més al thriller dels 70 que no al thriller televisiu americà dels últims anys. Hi ha molt de cinema espanyol que està fent eixe tipus de cinema, semblant al que s’està fent als EEUU. I jo crec que els models d’El lodo estan més a prop de Perros de paja. A més, Iñaki va estar a La Mostra en 2018 amb la seua primera pel·lícula, Zero. I ara torna al festival dos anys després amb una pel·lícula on es fa evident el creixement d’ell com a cineasta, el creixement de la producció on està treballant i una pel·lícula que ell considera molt més personal. Ens agrada molt fer un seguiment de cineastes que han estat al festival. Selma Baccar havia estat als 70 o als 80 i va tornar el 2018. Nacer Khemir va venir el 2018 i havia guanyat al 95. Hem d’establir una relació amb el cineasta, i que aquest es senta com a casa.

La Mostra celebrarà la 36a edició i serà la teua quarta com a director. Com et sents liderant un festival de prestigi ?

—Segurament sona a tòpic, però és una gran responsabilitat. Com que soc la persona que programa, soc la cara visible; per exemple, estic ara ací fent aquesta entrevista, però sense Rosa Roig, la directora tècnica del festival i sense Cecilia Chornet, seria impossible fer-lo. Tenint en compte que hem partit de zero, estem fent un gran treball. Crec que La Mostra té una relació un tant esquizofrènica amb la ciutat, amb els mitjans i amb el públic. Per com que La Mostra va ser cancel·lada, existia la sensació que mai tornaria. Des que hem tornat el 2018, hem anat a molts festivals, fòrums… i ens estem adonant del prestigi internacional que tenia La Mostra. Per això et dic que és una gran responsabilitat. Més enllà del treball que estem fent nosaltres, el que hauria de quedar clar és que La Mostra és un bé cultural de la ciutat. Governe qui governe, dirigisca qui la dirigisca; La Mostra ha tornat per a quedar-se. La ciutat no es pot permetre perdre un esdeveniment cultural tan gran. Quan la mostra va desaparèixer, tenia un pressupost de dos milions d’euros, ara no tenim ni la quarta part. No m’estic queixant, perquè estem satisfets amb el que s’està fent. Però també som molt ambiciosos. I volem créixer. I tot el que siga bo per al festival, serà bo per a València.

Una imatge del film El lodo.

La secció oficial sol definir un festival. Quina sensació tens amb la d’enguany?

—Totalment. El múscul del festival és la secció a competició i estem molt satisfets amb ella. Tenim 12 pel·lícules perquè no en podem tenir més, hauríem pogut posar-ne 15 perfectament. A més, és la més diversa que hem tingut mai. Ja t’he parlat d’algunes com El lodo. Tenim thrillers, conflictes socials, pel·lícules impactants, però també hi ha comèdies (que a vegades es diu que els festivals no els donen cabuda). Tenim la comèdia negra Heavens Above. I Playlist, una comèdia molt pop sobre les editorials de còmic. També Taylor és una comèdia que parla sobre la crisi grega, que jo la definisc com una pel·lícula sobre el dret a ser feliç. De les 12 pel·lícules, tres ja tenen garantida l’estrena comercial a Espanya. Això és la primera vegada que ens passa. A més, estem amb un percentatge del 40% de presència femenina en el rol de direcció. Volem arribar a la paritat, però és un bon nombre. Estem també molt contents amb la secció informativa. Tenim una novetat respecte a aquesta, enguany entreguem premi del públic de la mà d’À punt. Tenim animació, una pel·lícula àrab que ha estat un fenomen absolut, una distòpia que parla de les primaveres àrabs. També tenim una pel·lícula turca que combina animació i cinema real, que tracta de rap. És una programació molt diversa. En aquest sentit, cada pel·lícula és un triomf. Al darrere de cada pel·lícula, no només hi ha una tria.

La Palmera d’Honor serà per al prestigiós cineasta Jean-Pierre Jeunet. Quins són els motius que vos han portat a aquesta selecció?

El premi honorífic de La Mostra és el reconeixement a una trajectòria. I, sense cap dubte, la de Jeunet és particularment brillant. I ho és des de l’inici, amb curts que van guanyar diversos premis a festivals internacionals. En el seu primer llargmetratge Delicatessen, ja és possible localitzar molts dels trets característiques de la seua estètica cinematogràfica. A més, en 2021 es compleixen 20 anys d’Amélie, el seu major èxit, un film que va marcar tota una generació. La seua utilització de la càmera i d’eines com el travelling o el zoom fan que el seu cine es puga reconèixer immediatament, una de les proves que Jean-Pierre Jeunet té un estil propi i singular.

Jean-Pierre Jeunet. Fotografia: Nicolas Auproux.
Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close