No fer distincions entre la vida i l’obra. La profunda necessitat de comunicar que neix d’un foc interior, una compassió universal, el glatir d’una empatia i una bonhomia capaç de travessar la pantalla fins a tocar del públic íntimament i genuïna. Aquesta és Liv Ullmann (Japó, 1938), l’actriu i cineasta noruega a qui enguany se li ha dedicat un documental sobre la seva trajectòria i la seva persona, indeslligable del seu personatge. “Liv Ullmann, el camí menys transitat “(2023), composat de tres capítols de menys d’una hora de duració en què el director Dheeraj Akolkar aprofundeix en l’actriu, que obrint-se en canal, mostra i explica la seva història personal i professional, alhora que llegeix fragments d’alguns dels seus llibres autobiogràfics.
Liv reconeix, “quan decideixo interpretar un paper, mai no puc amagar completament qui soc, què soc. Al punt d’identificació, el públic es troba amb una persona, no amb un paper, no amb una actriu. Un cara a cara”.

A l’obra apareixen imatges de la infància i la joventut d’Ullmann a Noruega, i es recorden detalls com el seu naixement circumstancial a Tòquio, poc abans d’esclatar la Segona Guerra Mundial, la mort del seu pare quan era nena, i la seva inclinació pel teatre, amb els seus començaments en una companyia de província, per fer el salt al cinema i poc després esdevenir el prodigi particular d’Ingmar Bergman al film Persona. Encara que no s’obvia la seva relació amb el director, amb qui va tenir una filla, i la seva condició de musa amb el magnetisme dels seus primers plans, al documental es destaca el seu creixement com a artista, que la du al guió i a la direcció —cosa que inclou dos guions de Bergman molt personals—, i a la publicació de llibres de memòries autobiogràfics. Apareixen també moments recents i cabdals per a la seva trajectòria com l’entrega de l’Oscar honorífic a tota la seva carrera l’any 2022. La sèrie també inclou les impressions i els comentaris de quatre grans actors —Cate Blanchett, John Lithgow, Jessica Chastain i Jeremy Irons— més el d’altres artistes escandinaus com Pernilla August i Lena Endre.

Rere els ulls de Liv, que semblen no tenir fons, s’aconsegueix captar la humanitat que constitueix gran part de la seva persona. La tendresa i la fe que alberga una mirada transparent, d’una fortalesa viva i radical. Precisament aquí rau el seu do, la valentia d’exposar la vulnerabilitat, la fragilitat de la seva condició com a ésser sensible davant dels altres i el món. La transmissió d’aquesta puresa no pot sinó néixer d’un endins immens. Talment com ho percep l’espectador, la passió d’Ullmann la du a una entrega total al seu entorn immediat, però també a diverses causes humanitàries d’ajuda als infants o als refugiats, i fins i tot, tal com es mostra al documental, apadrinant un jove de Sierra Leone per a poder proporcionar-li uns estudis a Anglaterra.

Considerada per molts únicament com la musa del cineasta Ingmar Bergman, Ullmann, fa temps que va decidir no treballar més com a actriu, després d’haver protagonitzat algunes de les obres mestres del director suec, entre elles Persona, Crits i xiuxiueigs, Secrets d’un matrimoni, etc., per dedicar-se exclusivament a la direcció teatral i cinematogràfica.

Trolösa, (2000) és un dels llargmetratges que ha dirigit i està basada en un episodi real de la vida d’Ingmar Bergman. Lena Endre que va començar a treballar com a intèrpret a la famosa companyia teatral Dramaten, on ja va col·laborar amb Bergman, protagonitza el film en què un escriptor que resideix en una illa remota lluita per relatar una història inspirada en un episodi amorós de la seva joventut. El seu nom és Bergman. En evocar Marianne, la dona que va estimar, aquesta cobra forma i serà a través d’ella que coneixerem la història.
Altra vegada, el matrimoni al centre, es llança a la interpretació, a la repetició, a la línia difuminada que, confusament, separa vida i obra, fabulació i realitat. La impossibilitat dels vincles de situar-se en el mateix punt entre les parts implicades, la impossibilitat d’accedir al centre contorbat del desig i el record que es veu modulat per l’acció de la memòria. La incomunicació i la desafecció, la imperceptible violència dels afectes de la mà d’una devoció i delicadesa extremes. De la mà genuïna i apassionada d’una gran artista, però sobretot, d’una gran persona, mereixedora de tot allò a què la vida l’ha conduïda. Aquestes paraules no poden sinó ser una forma d’homenatge més a l’estimada i admirada Liv.