La pel·lícula ‘Le Mépris’ reuneix per primera i última vegada al director i guru de la Nouvelle Vague Jean-Luc Godard i l’estrella i mite eròtic Brigitte Bardot. Un encontre que acabarà assenyalant una de les pel·lícules més celebrades de la història del cinema. La producció és del 1963, ara fa seixanta anys.
“Et mes fesses, tu les aimes mes fesses?”. L’actriu Brigitte Bardot totalment despullada i sota una llum crepuscular interroga a l’actor Michel Piccoli a propòsit de les seues natges i altres parts del seu cos. L’escena constitueix l’obertura de la pel·lícula Le Mépris, una seqüència esdevinguda llegendària en la història del cinema subratllada per la partitura sublim del compositor Georges Delerue. Després d’haver finalitzat el rodatge de la pel·lícula, una producció no exempta de problemes, entre altres, la persecució dels paparazzis durant la seua filmació a Itàlia, els productors demanen a Godard incloure més escenes de nus de Brigitte Bardot, l’estrella de la pel·lícula. Una sol·licitud per als productors, l’italià Carlo Ponti i l’americà Joseph E. Levine, totalment justificada, ja que el sou de l’actriu constitueix quasi la meitat del pressupost del film. Godard en un temps rècord —i a contracor— afegeix l’obertura amb el cos despullat i victoriós de l’estrella estès sobre el llit mentre l’objectiu de Raoul Coutard, el director de fotografia, reflecteix tota la seua bellesa carnal. Seixanta anys després la seqüència ha esdevingut una referència icònica per a directors, publicistes i fotògrafs.
Ara, quan es compleixen seixanta anys de la pel·lícula, Le Mépris s’ha convertit en un dels títols més aplaudits, sinó el més celebrat, de la trajectòria de Jean Luc Godard, un reconeixement que al mateix director sorprenia davant d’aquesta unanimitat crítica. L’encontre entre el paladí de la Nouvelle Vague i del nou cinema francès i la seua estrella més internacional i representant d’un cinema més acadèmic i comercial, acabarà produint una commovedora i al mateix temps dolorosa història sobre la descomposició d’una relació sentimental —Godard travessava una etapa difícil amb la seua dona i actriu Anna Karina— i sobre el mateix cinema com a mitjà d’expressió artística.
La presència en el repartiment del director Fritz Lang, realitzador admirat per Godard, interpretant a un director de cinema que roda una producció sobre l’Odissea d’Homer, enforteix aquesta relació del “cinema dins del cinema” de Le Mépris ressenyada a més, per una sèrie de referències cinematogràfiques o picades d’ullet que puntuen la pel·lícula: Roberto Rossellini i el seu Viaggio in Italia, Howard Hawks, Vincente Minnelli o Dean Martin i el seu característic barret, ara homenatjat per Michel Piccoli.
Als seixanta anys de la seua estrena, Le Méprís suma l’esplèndida fotografia en color de Raoul Coutard i l’ús del cinemascop, l’adaptació, per descomptat lliure, de la novel·la d’Alberto Moravia, el rodatge en els històrics estudis de Cinecittá i les seqüències lluminoses a l’illa de Caprí, en la residència-fortalesa de l’escriptor Curzio Malaparte, la presència de Brigitte Bardot en el zenit de la seua bellesa i popularitat i com no, la irrupció d’una legió de paparazzis com a agents d’una dolce vita que es resisteix a morir. Tots ells, elements d’un gran calidoscopi expressiu i d’un moment singular de la història del cinema contemporani. Godard deixava una de les obres més líriques i equilibrades de la seua filmografia, tot assenyalant un punt d’inflexió en la seua trajectòria.
Les fotografies del rodatge ens documenten del procés creatiu, ja siga un Godard donant instruccions als actors o llegint en soledat algunes notes del guió. L’enfant terrible de la Nouvelle Vague, ara, cara a cara amb el sex-symbol i mite eròtic que s’endinsava en un projecte artístic amb moltes reserves —com explicarà a les seues memòries— davant de les “llibertats creatives” dels realitzadors del nou cinema francès. Per primera vegada Godard disposava d’un gran pressupost, un projecte cinematogràfic que juga en un principi amb els noms de Frank Sinatra i Kim Novak com a parella protagonista. La proposta de Godard serà desestimada pel productor Carlo Ponti que ofereix a canvi a la seua dona, l’actriu Sophia Loren i l’actor Marcello Mastroianni com a substituts. La proposta final quedarà en els noms de Brigitte Bardot i Michel Piccoli com la parella que exhibeix la seua degradació amorosa.
Sisè llargmetratge del director, Godard viatja fins al centre del Mare Nostrum entre una tragèdia de ficció, el rodatge d’una versió de l’Odissea i els herois de l’antiguitat i la tragèdia contemporània, ací habitada pels nous, en aquest cas, antiherois, neuròtics i desencantats que assisteixen al final d’un model entreteniment. El cinema, representat per la figura d’un director de l’edat daurada del cinema com Fritz Lang en paral·lel a la destrucció progressiva d’una història d’amor. Brigitte Bardot deixava una de les seves interpretacions més lluminoses en la pantalla malgrat els seus dubtes i desconcert davant el “mètode Godard” i una perruca negra que reinventava el mite eròtic. Per a l’anecdotari resta un Godard enginyós realitzant acrobàcies gimnàstiques a canvi que l’actriu rebaixés la seua famosa “choucroute”, aquest cardat que corona la seua cabellera rosa imitat per les joves de tot el món. Davant de les arts gimnàstiques del director l’estrella acceptà disminuir l’altura del seu pentinat.
Si Le Mépris assenyala per a l’actriu el seu particular Everest com a actriu i mite en la pantalla, per a Godard serà com una mena de revàlida. Un punt i a part. Una història sobre el cinema i la mort del cinema, sobre l’amor i la seua perduda. Com escriu el crític i director Jean Douchet “una pel·lícula totalment clàssica, absolutament moderna”.
