Cinema

El dret a l’escàndol: estem tots en perill

A “Pasolini” (2014) el cineasta Abel Ferrara traça un film visionari i oníric, una biografia on  s’entremescla realitat i imaginació que aconsegueix reconstruir l’últim dia a la vida d’aquest artista total encarnat per Willem Dafoe. Pier Paolo Pasolini és un dels noms més importants de la cultura del segle XX. Amb motiu del seu centenari la filmoteca li dedica un cicle a la seva obra amb pel·lícules com Teorema (1968), Comizi d’amore (1964), Mamma Roma (1963), Uccellacci e uccellini (1966), etc. Mostra evident de com la seva gran obra continua vigent i la seva figura continua provocant una intensa controvèrsia.

Al film es relata un dia -una vida- a Roma la nit del 2 de novembre del 1975, l’icònic poeta i cineasta és assassinat. Pasolini, tanmateix, no és un biopic a l’ús. D’una banda, no retrata tota una vida, només assistim a les seves darreres hores abans de ser brutalment assassinat. I de l’altra, no es fa gaire èmfasi en tota la controvèrsia i rebuig que generava al seu voltant l’obra del director italià. És estranya l’elecció d’Abel Ferrara, ja que la vida del cineasta podria dur-se a la gran pantalla recreant infinits passatges biogràfics tèrbols i cruents com la seva infància dificilíssima amb un pare ludòpata, la mort del seu germà Giulio assassinat pels seus propis companys de militància va o el fet que sobrevisqués a dos reclutaments forçosos, el primer sota el comandament de Mussolini i el segon a les ordres de la Wehrmatch alemanya. Precisament perquè “tots estem en perill”, mor el símbol de l’art que lluita contra el poder. El polifacètic artista, poeta, pensador, director de cinema, crític, que es definia simplement com a escriptor, fa una aposta total contra el sistema i el conservadorisme amb els seus escrits escandalosos. Perquè, apropiant-me de les seves paraules, “escandalitzar és un dret, i ser escandalitzats és un plaer. I el que refusa ser escandalitzat és un moralista”. I efectivament, ell exercí aquest dret plenament fins al final. Les seves pel·lícules van ser perseguides pels censors i criticades fins al dia de la seva mort. Dia en què, tal com mostra Ferrara, passa les últimes hores amb la seva estimada mare i després amb els seus millors amics, fins que finalment se submergeix en la nit amb el seu Alfa Romeo a la recerca d’aventures a la ciutat que mai dorm. A l’alba, Pasolini és trobat mort en una platja d’Ostia, als afores de la ciutat.

Pier Paolo Pasolini encarnat per Willem Dafoe al film Pasolini (2014) d’Abel Ferrara.

Al film s’interpreten fragments d’entrevistes reals en què es critica ferventment el conservadorisme de la societat italiana de l’època, i en la línia d’Angèlica Liddell, qui sent una gran admiració per l’escriptor i reivindica el seu llegat amb cada obra, també arremet contra la higienització de la cultura. Citant textualment, “en aquest panorama canviant hi ha un desig de mort que ens uneix a tots com a germans, tots atrapats en un sinistre fracàs d’un sistema social que produeix una raça de gladiadors entrenats per tenir, posseir i destruir. Han desaparegut els éssers humans, s’han convertit en estranyes locomotores que col·lideixen entre elles. I aquesta tragèdia comença per un pervertit sistema educatiu universal obligatori que ens forma a tots”.

Pasolini va néixer a Bolonya el 1922 i passa infància i adolescència a diferents ciutats de la Itàlia septentrional i més tard a Casarsa, el poble de la seva mare, on va romandre fins al 1949. Després d’estudiar lletres a Bolonya es va traslladar a Roma i va començar a publicar una llarga llista de novel·les com Una vida violenta o Els nois del rierol, poemaris com Les cendres de Gramsci o La millor joventut i assajos que el posicionen en la primera línia de la literatura italiana. La seva carrera cinematogràfica s’inicia el 1961 i aboca la seva mirada en els personatges marginals, la delinqüència i la pobresa que arrossega la Itàlia de la postguerra, establint així, un estil narratiu i visual on predomina el patetisme i la ironia sobre l’humor groller i de vegades sòrdid, de les seves històries. Les seves obres reflecteixen les contradiccions sorgides arran de les transformacions sofertes pel seu país després de la Segona Guerra Mundial. Això és el pas del feixisme a la democràcia o la transició posterior d’una societat encara primitiva a la sobtada instauració del consum de masses. En paraules de Remo Bodei, “es va esforçar per conciliar passió i raó, corporeïtat i sentiment, consciència dels durs vincles de la història i de la necessitat de trencar-hi, per mantenir viu el marxià “somni d’una cosa”, l’esperança de redempció i justícia per a tots els homes”.

Escena de Saló o els 120 dies de Sodoma (1975) de Pasolini

Just abans del seu assassinat, l’1 de novembre de 1975 concedeix la darrera entrevista a Furio Colombo per al suplement Tuttolibri del diari La Stampa. Entrevista en la qual expressa idees tan subversives i extremadament lúcides com: “el poder és un sistema d’educació que ens divideix en subjugats i subjugadors. Però compte, un mateix sistema educatiu que ens forma a tots, des de les anomenades classes dirigents fins als pobres. Per això tots volen les mateixes coses i es comporten de la mateixa manera. Si tinc a les mans un consell d’administració o una operació borsària, els utilitzo. Si no, una barra de ferro. I quan faig servir una barra de ferro faig ús de la meva violència per obtenir el que vull. Per què ho vull? Perquè m’han dit que és una virtut voler-ho. Jo exerceixo el meu dret-virtut. Soc assassí i soc bo.”

Finalment, m’agradaria exemplificar amb un fragment d’Angélica Liddell parlant del mateix artista on es mostra la mateixa perspectiva sobre com la violència poètica posa a prova la conducta moral de la societat, i el fet que cal fer obres inacceptables, sempre inacceptables per als benpensants oficials, ja que la violència poètica (o cinèfila en el cas de Pasolini) és l’única revolució possible. I diu així:

Pier Paolo Pasolini (1922-1975)

“Contra una societat roín que aspira a qualsevol mena de poder, que consumeix poder compulsivament, em declaro apassionada. La meva obra, que és una acció més de la meva vida, sobreviu apassionada. He nascut massa. El cos malalt es fa verb. La meva obra acaba sent una ovella rabiosa i epilèptica, inevitablement ovella del ramat, però almenys ovella rabiosa.”

“Però la societat petitburgesa, benpensant, correcta, és falsament moderna, i per aquesta raó és també falsament tolerant, falsament compromesa, falsament culta. Quan intenta comprendre l’origen del dolor humà, quan intenta comprendre el sentit de la vida mitjançant la violència poètica la societat es torna intolerant. Si formulem les grans preguntes de l’home mitjançant actes de violència poètica, la societat s’acovardeix, s’espanta i es torna injusta, sorda i cega.”

“Aquesta abstracció nauseabunda que és la societat, tan àvida de violència televisiva, copròfaga, bulímica de violència informativa, és la mateixa societat que escup contra la violència poètica, és la mateixa societat que se sent amenaçada per la violència poètica. Vomiten la violència poètica mentre devoren la televisiva. Degluteixen guerres, fams, crims, degluteixen tot allò que és televisat sense que res, fins i tot el més horrible, els agredeixi. Però si concentréssim les mateixes guerres, fams i misèries en un escenari, aquests burgesots en comptes de deglutir-ho el vomitarien, perquè a les seves miserables vides vomiten tot allò que no té a veure amb el poder i amb les seves repugnants ambicions. La violència poètica els taca. La violència televisiva deixa les seves ambicions intactes. La violència televisiva mai no ataca. No obstant això, la missió de la violència poètica és atacar, atacar sense descans. A la violència televisiva ens enfrontem amb la mesquinesa de què eludeix responsabilitats. Davant la violència poètica no podem eludir responsabilitats perquè com a espectadors formem part de l’esdeveniment violent.”

Així doncs, el llegat que deixa Pasolini, es podria resumir en una sentència: “No hem de permetre que la repressió triomfi sobre l’expressió. Les nostres democràcies cada vegada són més tèrboles i repressives sota la màscara d’una tolerància infantil”.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close