Cinema

El misteri a l’encontre de la vida

En memòria de Jean Luc Godard (París, 3 de desembre de 1930-Rolle, Suïssa, 13 de setembre de 2022), un dels pares de la Nouvelle Vague —aquell moviment cinematogràfic, sociopolític i cultural contra el cinema de masses sorgit a la França de finals dels anys cinquanta—, que pensava que l’art només ens atreu pel que revela del nostre jo més secret.                                                      

Parafrasejant a la filòsofa, teòrica literària, escriptora i psicoanalista bulgarofrancesa Julia Kristeva, com la pulsió de mort i de gaudi no es representa en l’inconscient, s’inventa un aparell psíquic on es registra el ser del seu no-ser. Es tracta d’una producció del jo escindit construcció de fantasma i de ficció el registre de l’imaginari, en suma, registre de l’escriptura, de l’art en general que dona fe d’aquest hiat, blanc o interval que és la mort per a l’inconscient.

Godard filma el seu primer llargmetratge, À bout de souffle, el 1959, amb guió de François Truffaut. Assistim al primer bri d’espontaneïtat que iniciarà l’interrogant envers tot allò preestablert en el cinema: les regles del muntatge, el sentit de la ficció, els límits de la passió, el poder dels plans i la imatge, la veu en off, la llibertat creativa. Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg juguen a estimar-se davant del mirall d’una habitació minúscula mentre el cinema reneix entrant en l’era de la modernitat. Reinventor de la mirada cinematogràfica pròpia, escultor de la llibertat del temps a la pantalla, ell creia fermament que el cinema no era més que un art llançat a l’encontre de la vida, la millor forma de conèixer i assistir a la realitat més immediata. El cineasta prolífic, autor d’uns noranta-nou títols si comptem curtmetratges, documentals, cinema, televisió, codireccions, etc., amb muses per actrius i parelles com Jean Seberg, Anna Karina, Brigitte Bardot o Anne Wiazemsky, afirmava que havia arribat a saber tant sobre cinema que només el podia definir com a un misteri -i què és sinó el misteri allò que ens posa en contacte amb el sagrat?-.

Escena del film Vivre sa vie (1962) de Jean Luc Godard amb Anna Karina.

A Vivre sa vie (1962), un dels seus films més coneguts, i potser el que conté el primer pla més emblemàtic del cinema francès de l’època amb el rostre d’Anna Karina plorant al cinema mentre s’exhibeix en el contraplà la Joana d’Arc de Dreyer (1928) amb la torturada Renée Falconetti, Godard explica la tragèdia de Nana.  No obstant, totes dues comparteixen la transcendència del dolor. Joana d’Arc plora perquè espera resignada la mort com a alliberament. Nana plora una heroïna que es pensava destinada a un objectiu suprem, plora la seva tragèdia. Durant el film sorgeix l’ambivalència en cada seqüència. D’una banda, la càmera segueix cada pas de la protagonista mentre passeja o balla animadament un swing. D’altra banda, la càmera la persegueix, l’empresona en aquesta recerca de l’amor que l’ofega, testimoni impassible de la seva pròpia decadència o, per què no, de la decadència d’una societat que s’erigeix ​​al voltant del capital i la mercantilització dels cossos que consumeixen els afectes com un producte qualsevol. La decadència del mite de l’amor, que tindrà com a final l’assassinat de l’objecte del desig. Per què l’únic acte de contacte veritable amb l’existència és l’acceptació, l’amor, a mida s’acosta al fatídic episodi final, Nana filosofa en un cafè parisenc sobre la fi de l’amor amb Brice Parain. Aquí Godard fa que el filòsof obsessionat pel llenguatge s’interpreti a si mateix, i en un joc dialèctic amb Nana, ella li pregunta: “no hauria de ser l’amor l’única cosa veritable?”. I Parain respon: “Sí, però caldria que l’amor fos sempre veritable… i per saber el que s’estima cal maduresa”.

És evident que el film és una obra paradigmàtica i “oberta” en el sentit que Julia Kristeva i Roland Barthes van donar a la paraula “text”, és a dir, una obra que qüestiona antics valors i pràctiques formals en què es dona un procés infinit de producció de sentit en desplaçar l’interès del significat al significant i de l’enunciat a l’enunciació. És per això que la seva capacitat de lectura i interpretació és també infinita. Per aconseguir aquest fenomen podríem dir que Godard utilitza l’eina de la “Intertextualitat”, terme que proposà Kristeva el 1967. Amb ella provoca que el text fílmic escapi de l’estaticisme, ja que aconsegueix que conflueixin en ressonància multitud de veus i de procediments que estan interconnectats, creant un teixit gairebé laberíntic i convertint el film en un mosaic de referències a la cultura europea, sobretot francesa. En definitiva, Vivre sa vie, com gran part de la seva obra es presenta com una endevinalla a desxifrar, exigint una activitat de joc entre l’autor i l’espectador, i obligant-lo, per tant, a adoptar una posició activa davant del film que requereix aquesta producció de sentit permanent. És per això que Godard concep el cinema com a misteri, per la seva capacitat de transformar i de resignificar la nostra relació amb el real, sempre enigmàtica i provinent dels replecs del subconscient i la memòria.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close