La desescalada en el confinament obri certes perspectives, no sense dificultats i limitacions, per a un sector clau com l’audiovisual que també està patint la crisi. Parlem amb la productora i directora Isona Passola, presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, sobre la dificultat per dur endavant rodatges però també sobre els avantatges respecte altres activitats culturals pel que fa als aforaments. Moment també d’abordar problemes anteriors encara vigents com la falta de recursos per agafar un tren cabdal, el de les plataformes de continguts.
La primera qüestió obligada és establir si les fases de desescalada previstes pel govern espanyol, amb rodatges des de la “Fase 1”, s’ajusta a la realitat del sector i si això esmorteirà els efectes de la crisi. “Es fa molt difícil avaluar els costos que tindrà aquesta crisi. Entre altres coses perquè hi ha molts productors que estan esperant si allò que havien de rodar a mitjan de maig ho podran rodar a mitjan o finals de juny. Hi ha qui dona la temporada per perduda i d’altres que estan mirant de salvar els rodatges. Per tant, se’m fa molt difícil, no a mi, a qualsevol, fer una valoració del que hem perdut amb la crisi”, explica Passola.
En aquesta primera fase “es podran rodar poques coses: publicitat, en platós, amb distàncies, higienitzant.. Són condicions molt dures, fins i tot pel que fa als desplaçaments”. El càlcul és que en la fase 2, al voltant del 20 de maig, es començaran a preparar vestuaris i maquillatges i es començarà a rodar molt més tard. “Ni a mi ni a ningú que he consultat li encaixa que en la fase 1 podem començar a rodar més enllà de coses petites. En la nostra escala de producció és pràcticament impossible rodar una pel·lícula. A banda que s’encareixen els rodatges, es perd la veritat dels actors, l’eficàcia i el resultat artístic”, resumeix.
Pasola atribueix a la pressió de les plataformes el calendari de desescalada, “perquè els continguts s’han exhaurit i necessiten material nou per la propera temporada”, assenyala en referència a un consum a les llars que s’ha disparat a causa del confinament. El calendari potser no encaixa però la part bona és que el govern estatal “s’ha adonat de la importància i el retorn econòmic de l’audiovisual, es confirma la importància per qualsevol Estat que es consideri modern”.
Altrament, hi ha el tema de la reobertura de les sales de cinema, una qüestió en la qual està treballant l’Acadèmia, fent pressió. Entre altres qüestions perquè, en matèria d’aforament, el cinema té alguns avantatges en relació a les arts escèniques. “A diferència de les actuacions de teatre, el tema de l’aforament no és problema, es pot repartir molt bé el públic entre diferents sessions”, aclareix.
Per als escenaris de futur, en els quals Passola imagina una economia més sostenible, amb una millor atenció a les prioritats, però també apel·la per superar la crisi a la “responsabilitat bancària”. “Se’ls va rescatar de la crisi el 2008 i què estan fent ara els bancs que estan anunciant beneficis per retornar aquell esforç?”, es pregunta.
Si ja era important, el mecenatge cobrarà una rellevància encara major per remuntar la crisi. Amb tot, Passola insisteix en el paper actiu de les administracions. “La salut és prioritària, però la cultura és fonamental. Els estats que funcionen ho tenen clar. I funcionen tot just perquè ho tenen clar”, diu al temps que critica que la Generalitat “tingui encara els pressupostos per a Cultura que té”. “Un pam menys en carreteres no té incidència, però un pam menys en un sector com el nostre és perdre el tren de les plataformes. Un tren que a Catalunya hem perdut”, assegura, en contrast amb el que està passant amb la producció pròpia de RTVE o amb l’efervescència que viu el sector a Galícia.
L’audiovisual, qüestió d’Estat
Aquesta qüestió és important perquè Passola no renuncia en la nova etapa a continuar amb les reivindicacions de l’anterior. La presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català critica que TV3 és un model antic, una estructura vella amb molts treballadors que xucla molts recursos i que “està deixant el país sense ficció en català finançada. I pel camí hem perdut la llengua. L’audiovisual hauria de ser una qüestió d’Estat”.
A més de recursos en els respectius territoris en llengua catalana, la cineasta reclama una visió global i col·laborativa. “Podríem compartir moltes coses entre Catalunya, País Valencià i les Illes, seria important per fer coses molt millors i que ens beneficiarien a tots. Oblidem qüestions ideològiques de Països Catalans: hem de buscar produccions conjuntes perquè seria beneficiós per a tothom”.
“No pots deixar caure la ficció d’un país”, prossegueix, “en un moment en què es fa més audiovisual que mai no pots fallar. L’audiovisual cohesiona el país cap a dintre i l’ensenya cap enfora”. Així les coses, amb els problemes arrossegats i amb els efectes encara per acabar de determinar de la Covid-19, “s’hauria de tenir en compte tot això a l’hora de fer els propers pressupostos. Una nova empenta. Perquè estem tan avall que és necessita un suport addicional mínim per posar-nos a to”.
Que els rodatges estiguen aturats i que tinguen dificultats en aquest context per reprendre’s no significa que el sector haja estat parat. “El que ha estat funcionant molt bé durant el confinament és la tasca dels guionistes, que des de casa han continuat produint històries. Esperem que algun dia es pugui rodar tot això”, diu a mode de conclusió i desig.
