Cinema

Fragments de llum nítida

Esperaves com la Nàstenka. Les nits se’t feien blanques. Hi ha un estat d’alerta que s’instaura dins els cossos que esperen, penses -expectació irrefrenable-. I després no marxa mai. Com una taca, sí, exacte, la taca ja present des de l’inici. La taca de la humiliació és inesborrable. Hi ha la connivència i l’exasperació, l’escassetat i l’abastament. Les nits se’t feien llargues i blanques. Potser era aquí. Però preferies extenuar-te en l’espera. Era necessari esperar per escriure, era necessari haver esperat molt per arribar a la catarsi que suposa l’escriptura i la santificació. És per això que tu també jugues. Cites unes línies de Les nits blanques, de Fiódor Dostoievski (1821-1881) que ara ens ocupa, conte curt que Luchino Visconti dugué a la gran pantalla el 1957:

“Sense voler, em fa pensar en la noia escanyolida i malaltissa que de vegades et mires amb llàstima i altres vegades amb un amor compassiu, i en qui a cops ni tan sols pares atenció, però que de sobte, en un instant, esdevé per atzar una bellesa inefable i prodigiosa i és llavors quan, atribolat i extasiat, et demanes: quina força ha fet brillar un foc com aquest en uns ulls tristos i consirosos? Què ha omplert de sang aquestes galtes pàl·lides i esprimatxades? Què ha amarat de passió aquestes faccions tan tendres? Què ha estat el que ha fet brollar sobtadament la força, la vida, i la bellesa a la cara d’aquesta pobra noia i ha fet que li resplendeixi amb un somriure com aquest, ha fet que li revifi amb un riure refulgent i titil·lant?… però passa el moment i potser l’endemà ja et tornes a trobar la mateixa mirada consirosa i distreta, la mateixa cara pàl·lida, la mateixa humilitat i la timidesa de moviments d’abans, i fins i tot penediment i traces d’una malenconia aclaparadora i d’un cert despit per  l’instant d’exaltació… I et sap greu que la bellesa fugissera s’hagi pansit tan irremeiablement, que hagi lluït davant teu d’una manera tan enganyosa i vana; et sap greu no haver tingut temps ni tan sols d’enamorar-te’n…”.

Fotograma del film Le notti bianche de Luchino Visconti (1957)

La bellesa no té a veure amb el que és bonic, sinó amb la veritat cruenta. Era bell aquell encontre? És bell el joc d’asimetria que basteix l’esdeveniment? Per un moment de llum, com l’autor, hom hagués abocat el seu esperit, hom hagués sucumbit. I després, què? On ets, ara, Nàstenka? Continua la citació:

“L’estimo a ell, però em passarà, m’ha de passar, és impossible que no em passi. Ja m’està passant, ho noto…qui sap si potser s’acabarà avui mateix, perquè l’odio”.

“Ara no es pensi que soc tan inconstant i voluble, no es pensi que puc oblidar i canviar tan de pressa… m’he passat un any estimant-lo i juro per Déu que mai, ni un sol cop, no li he estat infidel ni de pensament. Ell ha menystingut tot això. S’ha burlat de mi; doncs, bon vent! Però m’ha ofès i m’ha ferit el cor. No l’estimo, perquè només puc estimar el que és magnànim, que m’entén, que és noble. Perquè soc així i ell no és digne de mi… però qui sap, amic meu -va continuar estrenyent-me la mà-, si tot el meu amor no era un engany dels sentiments, de la imaginació, que potser va començar sent una criaturada, una fotesa.”

Fotograma del film Le notti bianche de Luchino Visconti (1957)

Potser l’ambigüitat del joc sigui una fotesa, certament. Un joc per a nens. Nàstenka, l’hauries estimat com vares estimar al rellogat o l’hauries estimat a través d’ell? Hauries estimat, embeguda en la vulnerabilitat de l’exposar-se, a qualsevol que t’hagués dit t’estimo?

“Si vol estimar-me sempre, com ara, li juro que el meu agraïment… que el meu amor serà finalment digne del seu…que m’agafaria la mà, ara?”.

Nàstenka, hauries acomplert el teu jurament si no hagués aparegut, si no haguessis vist el rostre? No hi ha res a dir, no hi justificació intel·ligible per a la raó. Haguessis marxat de la seva mà, ara i de vella, ara i enmig del pati de prostitutes, ara i un cop mare amb canalla. Haguessis marxat perquè res no corromp el sentiment quan la veritat el fonamenta. Innocent, ridícul idealisme. L’honestedat de l’acte és l’únic honor que la testimoniava davant les portes del cel, la fugissera Nàstenka era una santa i això ningú no li va reconèixer. El perdó és una virtut de santa, l’amor és el reclam i l’èxtasi per a una santa, per la passió i per l’excés de la mateixa es fan santes les dones que estimen bojament. Ingènua i voluble Nàstenka, petita i volàtil de veu i sentiment, el joc sols és per a uns quants.

Fotograma del film Le notti bianche de Luchino Visconti (1957)

“Déu meu! Un minut sencer de benaurança! Que potser és poc per a tota la vida d’un home?” L’exclamació amb què Dostoievski acaba una de les seves narracions iniciàtiques, la ja esmentada Les nits blanques (1848), condensa un dels missatges fonamentals als quals volia arribar amb la seva obra: la felicitat no existeix però sí moments lumínics. I si un acumula prou moments com aquests, aleshores està salvat.

Dins l’ànima d’aquest somiador romàntic i amant, amb el cor encara ple de joventut quan es publica la novel·la als vint-i-sis anys (la mateixa edat del protagonista), evidencia el caràcter autobiogràfic. Viu les impressions “que potser només es donen quan som joves”. L’autor ens fa deambular sense rumb amb el protagonista que s’enamora de la Nàstenka. El protagonista, flâneur arquetípic sota el cel de Sant Petesburg cobert d’emocions i un patetisme irònic, dona cabuda a l’argument de l’obra: l’enamorament que l’atrapa i la incompleció de la no correspondència “o allò que tant va estimar, però que en realitat no va existir mai”. Ben mirat, tots estimem l’esdeveniment que se’ns oculta, el punt de fuita, és a dir, mai no arribem al fons de l’altre, “perquè no és el fons sinó la seva possibilitat”, tal com expressa Àngels Moreno a la seva recent obra Exposició.

Fotograma del film Le notti bianche de Luchino Visconti (1957)

Al·legoria a l’ambivalència del desig, sempre fragmentat i nascut a destemps, l’obra genera un espai on impera la profunda irracionalitat dels personatges, l’espera i l’expectació, la llum que il·lumina el cor de qui estima, la nostàlgia que arrabassa l’interior del narrador i l’esperança que el consumeix fins a l’extenuació. I de fons, l’intent de “deslliurar-se d’aquesta esperança il·limitada”, com diria Anne Carson. L’intent d’abassegar i eternitzar el fragment de llum nítida que ens inunda quan ja no som res més que això: un endins ple d’imatge i adoració.

Fins quan adoraràs la imatge, Nàstenka, quan perdurable resultarà la fascinació? I després, què?

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close