Cinema

Godard, la revolta permanent

El dimarts 13 de setembre moria Jean-Luc Godard. I amb ell, tota una època —era l’últim membre viu de la nouvelle vague— i una manera de fer cinema, ètica i estètica, radical, inconformista i apassionada per l’art i les imbricacions que té en la realitat. Autor de 131 obres, entre documentals, videoclips, televisió, llargmetratges i curtmetratges, ens llega un cinema d’alta precisió emotiva i narrativa, polític, directe, cru, autoconscient, d’‘À bout de souffle’ a ‘Adieu au langage’, amb cims que són part de la història cinematogràfica com ‘Pierrot le fou’, ‘Weekend’, ‘Le Mepris’, ‘Et saludo, Maria’ o la monumental ‘Histoire[s] du cinéma’.

Han estat sis dècades de servei al cinema, molt més enllà de l’etiqueta reduccionista que implica un nom, una autoria o un corrent estilístic. Jean-Luc Godard (París, 3 1930 – Rolle, 2022) va sacsejar el setè art i en va reescriure alguns dels preceptes que romanien estancats, inalterables. Va revolucionar la manera d’explicar històries amb un desvergonyiment fonamentat en la passió enciclopèdica i el convenciment, en una saviesa forjada a base d’hores de visionaments. D’irrupció esclatant amb un primer film de ficció com Al final de l’escapada (À bout de souffle, 1960), de manera gairebé immediata va deixar de ser una jove veu per convertir-se en mestre, far i referent. Va rebre el Premi Oscar Honorífic l’any 2011.

Godard va ser una de les grans icones de la nouvelle vague, i també del cinema mundial, un dels creadors més grans de la història, que ha decidit morir als 91 anys de la mateixa manera com va viure, tal com va voler, amb un suïcidi assistit —l’eutanàsia com a darrer acte ètic— a la localitat de Rolle, a Suïssa, país on és permès i completament legal fer-ho. Godard va triar la seva fi, coherent amb ell i la manera de veure el món, fins a les darreres conseqüències: “No estava malalt, només cansat”, afirmava un dels familiars directes poc després de saber-se la notícia. “Havia pres la decisió, era totalment seva i per a ell era important que se sabés”. Godard, un artista que va entendre com pocs la força que tenen les imatges, que va agitar amb cada obra que feia, activament revolucionari: el cinema com a rebel·lió permanent.

Així va ser i així ha mort, radicalment compromès. Actiu fins al final —va estrenar la seva darrera pel·lícula, Le Livre d’image, el 2018, als 87 anys, sempre incombustible, juganer i trencador. Nascut a París el 1930 en el si d’una família de la burgesia francesa i d’arrels suïsses, descobreix la passió pel cinema quan arriba a la Sorbona. Allà, a la capital, no deixaria de visitar la Cinemateca i els cineclubs, i començaria a exercir de crític en revistes com Cahiers du cinema, on signava amb el nom de Hans Lucas i on coincidiria amb alguns dels protagonistes de la història —i de la revolució— cinematogràfica que havia de venir, la nouvelle vague: François Truffaut, Éric Rohmer, Claude Chabrol o Jacques Rivette. Tot ells companys, còmplices i amics.

Agnès Varda i Jean-Luc Godard. Foto: Wikimedia Commons

L’últim membre de la ‘nouvelle vague’

Jean-Luc Godard era l’últim membre viu del moviment que revolucionaria la cinematografia francesa i mundial a finals dels cinquanta, quan uns joves —tan disposats i atrevits com ell a esbocinar el panorama més anquilosat— van capgirar la lògica cinematogràfica. Els abans citats Truffaut, Chabrol, Rohmer o Rivette, i també Alain Resnais o Agnès Varda (memorable és la no-trobada amb Godard, inclosa en el seu magnífic darrer film, Visages villages). La nouvelle vague va proposar unes noves regles de joc que van transcendir el cinema i es van estendre a la literatura i a la resta de manifestacions culturals de l’època, amb una influència enlluernadora i perdurable.

De joventut agitada i bohèmia, Godard va ser un “cinèfil total”. Estudiós i amant del setè art, apassionat dels films noirs estatunidencs realitzats entre els 40 i els 50, fa el salt a la direcció convençut que té coses noves, i interessants, a dir. El 1954 mor la seva mare i se’n torna a Suïssa, on fa de paleta en la construcció d’una presa, fet que l’inspiraria en la realització del primer curtmetratge documental, Operation Béton (1958). No hi hauria marxa enrere, seria el punt de partida d’una carrera incommensurable, difícilment repetible, d’una singularitat excepcional. Poc després, vindria el seu primer llargmetratge, Al final de l’escapada, un cop de puny sobre la taula, reconegut al Festival de Berlín amb l’Os de plata al millor director. Debuta amb un thriller social —i desbocat— amb un guió que signa Truffaut i amb la col·laboració de Chabrol.

L’impacte provocat per la pel·lícula va ser immediat i rotund, amb uns inoblidables Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg com a protagonistes i amb una mixtura de tècniques que va suposar un alliberament fílmic que va obrir molts camins i va trencar, de manera molt estimulant, l’ortodòxia de la narrativa tradicional. Rodatge càmera en mà, moviments bruscos i un estil propi del documental, llum natural i molta llibertat, amb enllaços impossibles entre pla i pla, ple de talls inesperats i abruptes. Sense oblidar fins a quin punt aquella història va aconseguir reflectir límpidament què suposa haver-se enamorat quan s’és jove, sense lligams ni llasts, amb tota l’energia de qui ho té tot per fer i res li importa més que viure.

De ritme endimoniat —el metratge es va allargassar desmesuradament, improvisant dia a dia, en comptes d’eliminar seqüències les va retallar, amb el resultat frenètic ja prou conegut—, Al final de l’escapada inaugura, diuen, el cinema modern. A fi de bé, resplendentment, és una obra fruit de l’inconformisme, amb la voluntat d’actuar de contrapoder —o, més ben dit, de contraplà— de l’ordre establert, de la rigidesa monolítica de la vida normal i ordinària. D’aquesta primera etapa en són els films més coneguts de Godard: Le Mépris (1963), Alphaville (1965), Une femme mariée (1964), Pierrot el boig (1965), Banda a part (1964) o Viure la seva vida (1962), aquestes tres darreres rodades amb la seva parella i còmplice d’aleshores, l’actriu Anna Karina (1940-2018), tota una icona.

Escena del film Vivre sa vie (1962) de Jean Luc Godard amb Anna Karina.

Una transformació constant i compromesa

Sempre inquiet i inconformista, Godard mai va deixar d’explorar noves possibilitats i de contradir-se. La necessitat imperiosa com a creador d’arribar a nous territoris i trepitjar-los, fins que tingui la necessitat d’abandonar-los a la recerca d’un altre espai verge on poder jugar i tornar-se a descobrir. Godard es transforma al mateix temps que transforma el seu art. Després de l’estrena de l’apocalíptica ciència-ficció de Weekend (1967), a finals del seixanta i principis dels setanta, comença la seva etapa maoista, on l’autor pren el pols polític als temps que li ha tocat viure, amb l’eclosió del Maig del 68 i les revolucions estudiantils. I renega de la seva pròpia manera de fer. Se separa de Karina i es casa amb l’aleshores estudiant Anne Wiazemsky, amb qui crearà el Grup Dziga Vertov, un col·lectiu militant amb què pretenia ampliar la ruptura artística del llenguatge cinematogràfic cap a un camp d’acció molt més extens.

De nou, a l’avantguarda, però ara superant el registre artístic fins a arribar a la implicació social i a un replantejament del cinema polític. És durant el Maig del 68 quan el festival de Canes és suspès a causa de la interrupció de les projeccions, fetes per Godard, Truffaut i Polanski, entre d’altres. Aquell any també estrenaria Sympathy for the Devil, el documental on seguim l’evolució compositiva de la cançó de mateix títol dels Rolling Stones i, alhora, de la contracultura occidental del moment, amb el focus posat en diverses accions revolucionàries, com el moviment Black Panther i la figura de l’activista Eldridge Cleaver.

Més endavant, vindria la revolució videogràfica i l’obra magna, imprescindible, que suposa Histoire[s] du cinéma (1988-1998), documental escrit i realitzat a Rolle, població suïssa on Godard decidiria que havia de morir anys després. Potser és la gran obra del director, un exemple de lucidesa i capacitat crítica, de visionament preclar i lluminosament rigorós sobre la història del cinema, feta a través de fragments, citacions, sons i ambients, textures i narradors com Juliette Binoche o Julie Delpy, a banda del mateix Godard. Un cim autoral en forma de delicatessen per a cinèfils i amants del setè art.

Godard, en acció. Foto: Arxiu

Provatures, polèmiques i el llenguatge de la imatge

Els Setanta avançarien marcats per més provatures, ara amb l’acció política centrada a fer arribar el missatge a un públic més convencional i majoritari. N’és un exemple el film d’acció Tot va bé (Tout va bien, 1972, codirigida amb Jean-Pierre Gorin) i amb Yves Montand i Jane Fonda com a protagonistes; poc després, però, l’any 1976, posaria punt final a les tesis del Grup Dziga Vertov amb Ici et ailleurs (codirigida amb Anne-Marie Mieville). Els Vuitanta vindrien marcats per l’enorme polèmica d’Et saludo, Maria (1984), on reescrivia l’embaràs de la Verge i que el papa Joan Pau II va condemnar públicament i airada. Cèlebre és el pastís que va impactar a la cara de Godard, llençat per un catòlic ofès, durant el Festival de Canes. La dècada culminaria amb l’inici de la sèrie documental Histoire[s] du cinéma, que completaria deu anys després, el 1998.

Provocador i inquiet fins als darrers dies, el Festival de Sitges va programar l’any 2014 Adieu au langage, una pel·lícula que portava la reflexió sobre la idiosincràsia —i funció— del cinema uns passos més enllà del previst, tot liquidant expectatives i apriorismes. La imatge, escrutada des del sentit metafòric o filosòfic, allunyada de l’argument lineal, borrosa, distorsionada, descolorida o plenament vibrant. Una reflexió que era la mostra que els grans genis sempre juguen, mai esgoten les possibilitats de fer-nos arribar a nous llocs.

De mirada àcida, punyent i poètica, capdavanter del cinema d’avantguarda, trencador del muntatge clàssic, Jean-Luc Godard és una fita en si mateix. Amb ell, es clou una etapa gloriosa del cinema que certifica la fi del segle XX artístic. Creador sense impostures, d’enormitat intel·lectual, de discurs atrevit i elevat, però sempre lluny de la retòrica insubstancial o buida. El misteri de les imatges i el repte que ens regalava, als espectadors, de ser part activa de cadascuna d’elles. I explicant-nos que el cinema ho conté tot, que és la plasmació d’això que en diem vida.

Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close