Cinema / Camins de Serp

I si Joel Joan té raó?

L’actor, director i productor Joel Joan ha dit que el cinema català excel·leix com pocs en ordir pel·lícules d’autor premiades a festivals de nord enllà, però que compta poc amb el públic i sovint el maltracta a còpia de fer-li empassar rotllos deprimentíssims d’alta metafísica. Com sempre, en Joel ha opinat de forma histriònicament desacomplexada i fent-se una mica el foll, que és com has de dir les coses mínimament intel·ligents en aquest puto país d’ofesos professionals. En efecte, el nostre és un indret curiós on s’aplica la moral fins i tot en un terreny tan allunyat dels valors com és l’art, i és així com Catalunya produeix un caviar cinematogràfic esplèndid que, en casos com Alcarràs o Pa Negre, pot competir amb les pel·lícules ianquis. Però amb això no n’hi ha prou per fonamentar una indústria, i és en aquest sentit que la producció cultural catalana, mestretites ella, sempre ha foragitat del seu imaginari allò que els americans anomenen cheesburger gourmet.

Catalunya necessita el seu Torrente als cinemes de la mateixa forma que ha de tenir un Sálvame a la televisió privada (se me’n refot què n’opinis dels dos productes, car són dos exemples d’entreteniment molt ben fets i que també ajuden a donar presència a una llengua dins l’audiovisual). És meravellós que el meu estimat Albert Serra enlluerni el món amb diamants com Pacifiction i que Carla Simón s’endugui l’osset berlinès a casa amb Alcarràs (un film bellíssim que, com ja vaig escriure, treu pit dels costums més espantosos i miserables de la nostra tribu, començant per la submissió política). Però també necessitem sales plenes amb gent que mengi crispetes i curulles d’espectadors que vulguin veure com n’està de rebò en Carlos Cuevas fent de policia o del que polles sigui i de gent que vulgui passar un parell d’hores oblidant-se de la seva merda de vida. Pensar que la llengua catalana és aliena al bufet lliure és fer-li un flaquíssim favor.

En Joel pot parlar de tot això perquè, cosa ben poc catalana, per altra banda, sempre ha comptat les seves iniciatives televisives i teatrals per èxits. A mi no m’ha plagut tot el que crea (això darrer del bigotet, nen, quina cosa més espantosa). Però ni puta falta que fa, perquè el món no només es mou per l’estètica particular sinó per l’exactíssima aritmètica col·lectiva dels diners. I fins que el cinema català i catalanocèntric no produeixi pasta, però que molta pasta, als inversors de tot el món sempre els sortirà més a compte venir a rodar a Barcelona… però en castellà o fent que els únics personatges catalanoparlants d’una sèrie siguin els padrins o els pagesos. Això és tan evident que fa una mica de vergonya haver-ho de recordar, i el que diu en Joel és compartit per molts productors de cinema, de musicals i de teatre. Però aquí tothom calla i fa veure que plou, resant perquè la consellera de torn regali una mica més de pasta per acabar la pel·li que ve i així continuar col·lectivitzant la misèria.

Vaja, que en Joel té raó. 

Bernat Dedéu
Escriptor i columnista. Col·labora en mitjans com ara El Nacional, RAC1, The New Barcelona Post i Planta Baixa. Presenta i dirigeix el podcast L’Illa de Maians d’ONA LLIBRES.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close