Cinema

Inconsistències i anticipacions

Transitar la vintena amb certa estabilitat emocional sembla un luxe reservat només per als més valents. La por a la mediocritat i l’espera de les formes definitives de l’amor podrien ser dos dels punts cardinals que turmenten aquests anys en què l’única preocupació és generar records prou intensos per a les àrdues èpoques d’adultesa que aviat sobrevindran. Tant és així, que a voltes, la transició dels vint als trenta s’assembla més a un estat protrombòtic de pensaments inconnexos i tortuosos que s’aglutinen entre ells mentre fan esclatar migranyes d’idees vagues i incorruptibles, que a qualsevol romantització cinèfila.

Estrenada el 2012, Frances Ha, dirigida per Noah Baumbach i coescrita per Noah Baumbach i Greta Gerwig, s’emmarca en la descripció gràfica d’aquesta transició. La sensació de créixer indefectiblement, que el temps avanci i no esperi a res ni ningú, ni tan sols a esclarir què és el que espera Frances exactament del fet de viure.

Fotograma del film Frances Ha del director Noah Baumbach, 2012

La protagonista, Greta en el paper d’una noia de vint-i-set anys que viu en un apartament amb la seva amiga Sophie i que treballa per a una companyia de dansa a Nova York. Posseïdora d’una personalitat arrasadora, candorosa, de caràcter optimista i aventurer, per a alguns en cert punt naïf o innocent. Sumida en el que es podria descriure com una adolescència tardana, du una vida sense massa preocupacions ni responsabilitats, simplement viu com qui se sap inconsistent i encara no ha desenvolupat cap necessitat d’arrelament. Viu en la transició cap a alguna cosa sense tenir cap idea de quina és aquesta cosa ni com s’hi arriba. Aquestes darreres paraules pertanyen a l’autora del llibre Matar el nervi (2023), Anna Pazos, que a través d’un estil autobiogràfic narra el mateix fenomen que travessa la protagonista del film. Aviat, però una allau de preocupacions i anticipacions descendirà a Frances fins a un estat melancòlic i reflexiu, quan la seva amiga Sophie decideixi abandonar-la per anar a viure amb el seu promès. La puresa de les seves idees i pensaments no són més que un reflex del profund idealisme que corseca la mentalitat de qualsevol que encara no ha arribat a la trentena. Perquè hi ha alguna cosa de disruptiva quan s’hi arriba, a aquesta conjunció numèrica, un cert desencant que s’instal·la en cada acció o decisió i que ja no marxarà mai. Com una tara ja present des de l’inici. Un punt d’inflexió en què alguna cosa s’esfondra.

Fotograma del film Frances Ha del director Noah Baumbach, 2012

Una altra de les preocupacions característiques d’aquesta etapa vital: l’espera de les formes definitives de l’amor, l’elevació a un estat superior de connexió. Parafrasejant a Pazos, ens passem la vida esperant que algú reconegui quelcom d’especial en nosaltres; una història d’amor hauria de ser una cosa grandiosa i imparable, hauria de suposar un reconeixement profund, absolut i triomfal. Parafrasejant a Frances, es tracta simplement de mirar cap a l’altra banda de l’habitació, i trobar una mirada que connecti amb la teva. Que sigui especial.

Fotograma del film Frances Ha del director Noah Baumbach, 2012

La constant negativa a créixer, la incapacitat per encabir-se en un sistema d’adultesa  funcional l’aboquen a una falsa sensació de fracàs sota l’aparença d’una existència embogida i desfasada. Que en el fons, no vol significar res més que: no tenir parella estable ni descendència, ni una feina fixa, ni cap propietat al seu nom, ni tan sols poder viure sense compartir pis i assegurar-se que podrà pagar el lloguer el mes vinent engolint alguna cosa més consistent que espaguetis blancs i la seva pena (“després sembla ridícul, però als vint-i-sis es pot tenir la sensació d’haver fet tard a la vida”). I el més important, cap intenció de posar-hi remei. És la por a la mediocritat allò que manté Frances allunyada de l’estructura i l’estabilitat, o és simplement el fet de viure la vida que desitja segons el seu propi criteri?

Fotograma del film Frances Ha del director Noah Baumbach, 2012

En aquest camí cap a la maduresa el contrapunt en què s’emmiralla és Sophie i la vida que aquesta darrera s’ha construït. Però Sophie també juga a ser adulta, prova, simplement ho intenta. De vegades fa la sensació que tothom al teu voltant juga a performar la vida que ells o els altres esperen d’ells mateixos. En paraules de Pazos, de vegades sembla que “tothom fingeix conformar-se amb un succedani de la cosa real. Un entorn hiperregulat que atrofia la intuïció. Rebaixa l’excitació de la cerca. Anul·la el trasbals del desig. I és que hi ha un punt dolç i excitant, fins i tot valent, penso complaguda, a atrevir-se a cedir completament”.

Frances, com tots, es veu finalment obligada a créixer, pel fet purament circumstancial i opressiu del seu entorn i una epifania d’enteresa que li fa comprendre que pot madurar, avançar sense renunciar als seus ideals o visions del món, simplement trobant la manera d’inserir-los en aquesta nova etapa. Créixer, com tots, de mala gana, però talment com a Matar el nervi, rememorant a Leonard Cohen: si hem d’expressar la derrota inevitable que ens espera a tots, cal que ho fem dins els confins estrictes de la dignitat i la bellesa.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close