Transitar la vintena amb certa estabilitat emocional sembla un luxe reservat només per als més valents. La por a la mediocritat i l’espera de les formes definitives de l’amor podrien ser dos dels punts cardinals que turmenten aquests anys en què l’única preocupació és generar records prou intensos per a les àrdues èpoques d’adultesa que aviat sobrevindran. Tant és així, que a voltes, la transició dels vint als trenta s’assembla més a un estat protrombòtic de pensaments inconnexos i tortuosos que s’aglutinen entre ells mentre fan esclatar migranyes d’idees vagues i incorruptibles, que a qualsevol romantització cinèfila.
Estrenada el 2012, Frances Ha, dirigida per Noah Baumbach i coescrita per Noah Baumbach i Greta Gerwig, s’emmarca en la descripció gràfica d’aquesta transició. La sensació de créixer indefectiblement, que el temps avanci i no esperi a res ni ningú, ni tan sols a esclarir què és el que espera Frances exactament del fet de viure.
La protagonista, Greta en el paper d’una noia de vint-i-set anys que viu en un apartament amb la seva amiga Sophie i que treballa per a una companyia de dansa a Nova York. Posseïdora d’una personalitat arrasadora, candorosa, de caràcter optimista i aventurer, per a alguns en cert punt naïf o innocent. Sumida en el que es podria descriure com una adolescència tardana, du una vida sense massa preocupacions ni responsabilitats, simplement viu com qui se sap inconsistent i encara no ha desenvolupat cap necessitat d’arrelament. Viu en la transició cap a alguna cosa sense tenir cap idea de quina és aquesta cosa ni com s’hi arriba. Aquestes darreres paraules pertanyen a l’autora del llibre Matar el nervi (2023), Anna Pazos, que a través d’un estil autobiogràfic narra el mateix fenomen que travessa la protagonista del film. Aviat, però una allau de preocupacions i anticipacions descendirà a Frances fins a un estat melancòlic i reflexiu, quan la seva amiga Sophie decideixi abandonar-la per anar a viure amb el seu promès. La puresa de les seves idees i pensaments no són més que un reflex del profund idealisme que corseca la mentalitat de qualsevol que encara no ha arribat a la trentena. Perquè hi ha alguna cosa de disruptiva quan s’hi arriba, a aquesta conjunció numèrica, un cert desencant que s’instal·la en cada acció o decisió i que ja no marxarà mai. Com una tara ja present des de l’inici. Un punt d’inflexió en què alguna cosa s’esfondra.
Una altra de les preocupacions característiques d’aquesta etapa vital: l’espera de les formes definitives de l’amor, l’elevació a un estat superior de connexió. Parafrasejant a Pazos, ens passem la vida esperant que algú reconegui quelcom d’especial en nosaltres; una història d’amor hauria de ser una cosa grandiosa i imparable, hauria de suposar un reconeixement profund, absolut i triomfal. Parafrasejant a Frances, es tracta simplement de mirar cap a l’altra banda de l’habitació, i trobar una mirada que connecti amb la teva. Que sigui especial.
La constant negativa a créixer, la incapacitat per encabir-se en un sistema d’adultesa funcional l’aboquen a una falsa sensació de fracàs sota l’aparença d’una existència embogida i desfasada. Que en el fons, no vol significar res més que: no tenir parella estable ni descendència, ni una feina fixa, ni cap propietat al seu nom, ni tan sols poder viure sense compartir pis i assegurar-se que podrà pagar el lloguer el mes vinent engolint alguna cosa més consistent que espaguetis blancs i la seva pena (“després sembla ridícul, però als vint-i-sis es pot tenir la sensació d’haver fet tard a la vida”). I el més important, cap intenció de posar-hi remei. És la por a la mediocritat allò que manté Frances allunyada de l’estructura i l’estabilitat, o és simplement el fet de viure la vida que desitja segons el seu propi criteri?
En aquest camí cap a la maduresa el contrapunt en què s’emmiralla és Sophie i la vida que aquesta darrera s’ha construït. Però Sophie també juga a ser adulta, prova, simplement ho intenta. De vegades fa la sensació que tothom al teu voltant juga a performar la vida que ells o els altres esperen d’ells mateixos. En paraules de Pazos, de vegades sembla que “tothom fingeix conformar-se amb un succedani de la cosa real. Un entorn hiperregulat que atrofia la intuïció. Rebaixa l’excitació de la cerca. Anul·la el trasbals del desig. I és que hi ha un punt dolç i excitant, fins i tot valent, penso complaguda, a atrevir-se a cedir completament”.
Frances, com tots, es veu finalment obligada a créixer, pel fet purament circumstancial i opressiu del seu entorn i una epifania d’enteresa que li fa comprendre que pot madurar, avançar sense renunciar als seus ideals o visions del món, simplement trobant la manera d’inserir-los en aquesta nova etapa. Créixer, com tots, de mala gana, però talment com a Matar el nervi, rememorant a Leonard Cohen: si hem d’expressar la derrota inevitable que ens espera a tots, cal que ho fem dins els confins estrictes de la dignitat i la bellesa.
Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).
Ha participat en diversos recitals i ha col·laborat en un parell d’antologies i projectes com la revista Poetry Spam.
L’any 2020 és finalista del certamen de poesia jove Salvador Iborra.