El dia 13 de setembre de 2022 quedarà marcat en la història cultural occidental per la desaparició d’una figura emblemàtica i transcendent del cinema, el crític i realitzador franc-suís Jean-Luc Godard, mort a 91 anys. El darrer dels directors que canviaren el cinema amb la Nouvelle Vague. De Godard, arrepleguem una desena de reflexions que serveixen per traçar esquemàticament el pensament del mestre.
En bona part la Nouvelle Vague es defineix precisament per aquesta relació nova entre ficció i realitat. Es defineix també per un neguit, una nostàlgia pel cinema que ja no existeix. En el moment que un ha pogut fer cinema, ja no es pot fer el cinema que hagués volgut. El somni impossible de la Nouvelle Vague, somni que no es farà mai, és filmar Spartacus a Hollywood, amb deu milions de dòlars. I a mi no em molesta tant fer petits films barats, però gent com Jacques Demy se sent molt desgraciada per això. Sempre s’ha cregut que la Nouvelle vague era el film barat contra el car. Això és completament fals. Es tractava del film bo, fos com fos, contra el film dolent. Només fer films barats era l’única manera de poder fer films. I si bé és cert que alguns films són millors quan són barats, cal pensar en els que serien millors si poguessin ser cars.
(…)
Sens dubte, jo em sento molt diferent de Rivette, Rohmer o Truffaut, però en general tenim les mateixes idees sobre el cinema, ens agraden les mateixes novel·les, els mateixos quadres, els mateixos films. Són més les coses en comú que tenim que les diferències. Les diferències de detall són grans, però les diferències profundes són petites. Fins i tot si aquestes darreres fossin grans, el fet que tots nosaltres hàgim estat crítics ens va acostumar a considerar més els punts comuns que les diferències.
Cahiers du Cinéma, 1962
La projecció desapareixerà. I es perdrà la possibilitat que donaven les pel·lícules. La possibilitat que hi hagi un públic real: un grup de persones que no tenen res en comú, però que, en un moment determinat del dia o de la setmana, són capaços de mirar amb altres veïns no coneguts quelcom més gran que ells. Per mirar els seus problemes en gran. No en petit. Perquè si és petit, no pots… Era gran, així que era evident. I al principi ni tan sols es parlava. No hi havia necessitat d’això. Perquè era més evident si no se’n parlava. Només en l’esport es manté aquest fervor, que fins i tot pot arribar a ser violent. Hi ha aquest desig de veure alguna cosa gran.
Filmmaker, 1994
Quan et fas gran, l’anàlisi de l’estructura forma part de la mateixa novel·la. És la diferència entre l’Ulisses de James Joyce i l’Erle Stanley Gardner. A Perry Mason el misteri és només el misteri de la descripció, [mentre que amb Joyce] el misteri de l’escriptura en si és part de la novel·la. L’observador i l’univers formen part del mateix univers. És el que la ciència va descobrir a principis d’aquest segle, quan sostenia que no es pot dir on és una partícula atòmica. Saps on són, però no la seva velocitat; o saps la seva velocitat però no el seu lloc, perquè depèn de tu. Qui descriu forma part de la descripció.
Film Comment, 1996
M’agraden enormement els llibres, i els llibres de butxaca, perquè te’ls pot ficar en una butxaca (…) Però no llegeixo de manera seriosa, és estrany que llegeixi un llibre, encara una novel·la, de cap a peus. Avui dia rellegeixo alguns, lentament, que se m’han quedat a la memòria, però que segurament els vaig llegir malament. Com el final de Minuit de Julien Green, on es tracta l’assumpte del suïcidi: es té la impressió que la filla es llança, però en realitat és el terra el que puja a ella a una velocitat vertiginosa… Llegir llibres “tècnics” de filosofia (…), soc incapaç de llegir Heidegger, excepte si es tracta de poesia, com ara Hölderlin. M’agrada Excursió al camp, però és per les imatges.
Libération, 2004
La Nouvelle Vague va ser un corrent especial en molts sentits i un és que érem fills del museu, i amb això em refereixo a la Cinémathèque. Els pintors i els músics han après sempre el seu ofici en acadèmies, on el sistema d’ensenyament és summament precís, amb unes tècniques meticulosament definides. No obstant això, al cinema no hi ha hagut mai unes escoles o mètodes obvis d’aquestes característiques. Així que quan vam descobrir la Cinèmathèque, que era fonamentalment un museu del cinema. Pensàrem: “Ei, hi ha alguna cosa nova, una cosa que ningú ens ha dit!”. Vull dir que la meva mare em parlava de Picasso, Beethoven i Dostoievski, però no em va dir res d’Einsenstein o de Griffith.
Leçons de cinéma, Laurent Tirard, 2004
El dret de l’autor: realment no és possible. Un autor no té dret. No tinc cap dret. Només tinc deures. I després a la meva pel·lícula, hi ha un altre tipus de “préstec”: no cites, sinó només fragments. Com un tret, quan es pren una mostra de sang per analitzar-la. Aquesta seria la defensa del meu segon advocat. Ell defensaria, per exemple, el meu ús dels plans dels trapezistes que provenen de les Plages d’Agnès. Aquest pla no és una cita, no estic citant la pel·lícula d’Agnès Varda: m’estic beneficiant del seu treball. Estic agafant un fragment, que incorporo en un altre lloc, on pren un altre sentit: en aquest cas, simbolitza la pau entre Israel i Palestina. No vaig pagar per aquest tret. Però si l’Agnès em demanés diners, suposo que seria a un preu raonable. És a dir, un preu en proporció a l’economia de la pel·lícula, al nombre d’espectadors que hi arriba…
Les Inrockuptibles, 2010
Tothom ha de crear. Fins i tot qui està a l’atur amb 300 euros al mes necessita crear. Cal crear (…) La gent que utilitza Twitter també crea quan escriu un SMS. Tot i que ja no poden fer una frase com les de Chateaubriand. Ni tampoc volen. Encara que sí que volen escriure. Aquí hi ha alguna cosa. Cosa que jo crec que està lligada a l’entropia. És el caos: quan un sistema conclou o es tanca —a la vida social o terrestre mai no es tanca—, al final acaba desapareixent. Però l’any 68, un químic belga anomenat Prigogine va demostrar que, fins i tot en aquesta entropia, es crea alguna cosa.
Jean-Luc Godard, Pensar entre imágenes, 2010
El cinema ha perdut la capacitat de sorprendre’ns. Igual que la violència i els crims a la televisió. La televisió ha anat enganyant-nos i fins i tot ha variat el nostre concepte de davant i enrere. Al cinema la imatge és al davant, a la tele, al darrere. Cal recordar que el sexe és davant i el cul darrere. Tot es converteix en un assumpte de forats d’entrada i de sortida, trets perfectes, tants morts… sentim el relat i és com si ho haguéssim viscut, ens emociona, però no n’aprenem res. Però, per què jo crec que ha perdut la seva capacitat de sorprendre’ns? Cada cop penso més que el cinema és un nen envellit, se l’ha alienat… se li ha robat la joventut. No s’ha continuat desenvolupant, com si tingués uns pares sobreprotectors que no volen que el seu fill creixi. La televisió i les comunicacions d’avui són aquesta mena de pares que en realitat no van voler tenir aquest fill.
Factory, 2013
Durant el muntatge de Le livre d’Image m’arribaven les notícies dels conflictes a Catalunya. Orwell és una inspiració per a tothom, i el cinema, com Orwell, és molt proper a l’anarquisme. Per això vaig voler referir-me a Orwell i, de passada, a Catalunya, perquè el cinema és com Catalunya, que té un molt complicat existir.
La Vanguardia, 2018
