Cinema

Jo Sol: «Prefereixo ser discutit en públic i estimat en privat»

‘El taxista ful’ va situar Jo Sol (Jordi Solé i Nicolás, 1968) al capdavant de les propostes cinematogràfiques més interessants i innovadores del país. Aquell fals documental va recollir un excel·lent èxit de crítica, amb l’esment especial del jurat a Sant Sebastià (2005) o el premi Jules Verne a la millor pel·lícula a Nantes. Més endavant, amb ‘Fake orgasm’ obtindria la Bisnaga de plata a Màlaga (2010). Inquiet i de mirada insubornable, ara viu un moment d’alta intensitat creativa, amb la recent projecció d’‘Armugán’ al D’A Film Festival Barcelona i l’exposició ‘La nit incandescent’, que es pot visitar fins al 27 de juny al Palau de la Virreina.

Armugán ha arribat al D’A després de ser premiada com a millor pel·lícula al Festival de cinema espanyol de Nantes. Com vius el reconeixement que tens del sector especialitzat?

Sí, també va tenir el premi del jurat ecumènic al Festival de Tallin, que és una distinció que connecta la dimensió espiritual de certes pel·lícules i que han rebut autors que admiro tant con Tarkovski o Pasolini. El reconeixement del sector ajuda a no passar completament desapercebut entre el bo i millor de la producció internacional, que és el que es presenta en aquesta mena de festivals. També és quan sento que les meves pel·lícules serveixen per trencar el silenci entorn a determinats continguts que sovint s’oculten o es presenten de formes banals i espectacularitzades. Això és realment el que m’interessa i em fa continuar.

— Per què creus que el prestigi i el reconeixement del sector especialitzat acostuma a anar dissociat del reconeixement majoritari del públic?

Al “públic” li passa com a la “democràcia”: les majories són fàcils de crear i manipular per qui domina els canals de producció d’opinió, de creació de consensos.

—Tens una trajectòria llarga i àmpliament reconeguda, amb guardons i visionats als festivals més prestigiosos del món. Això suposa més pressió afegida i exigència, o, per contra, allibera i permet ser més lliure?

Aquests paràmetres que imposen la pressió a què et refereixes, partirien d’una projecció autocentrada d’un mateix i jo tracto de viure amb una certa consciència col·lectiva i atribuir el valor d’allò que faig a la seva utilitat pública. La pressió de la qual em parles em resulta llunyana i per suposat que la llibertat és una conquesta temporal enfrontada a normes, convencions i consensos difícils de transcendir. Jo ho intento no deixant-me intimidar per les conseqüències, fer el que sento, no el que em dicten les normes, ja siguin les escrites pel mercat, per l’ortodòxia o pel sentit comú.

—En molta de la teva obra anterior et fixes en la vida. I, de fet, tenim un món on exaltem i venerem la vida (només cal veure missatges publicitaris, posts a xarxes socials, la pseudo-autoajuda, films, etc…). Quin és el detonant que et fa mirar a la mort a Armugán?

Tota la meva filmografia gira entorn de la vida efectivament, o més concretament, de la conquesta de la vida, que no presento com una obvietat garantida pel simple fet de respirar o de tenir un cor que batega. ¿Hem arribat a viure, o tan sols —com va escriure Büchner—, esgarrapem la tapa del taüt? Aquesta pregunta recorre cadascuna de les pel·lícules que he fet des de diferents perspectives. La fragilitat del cos, l’assetjament del poder, els condicionants identitaris o la reivindicació del plaer han estat diferents escales en aquest viatge de mirar la vida que es concreten en pel·lícules com Vivir y otras ficciones, El taxista ful, Fake orgasm, o Nos queda la noche.

—A Armugán en contemples l’última fase.

No parlo tant de la vellesa, sinó de l’instant proper a la mort. De tot allò que és revela quan volem recular… i ja no hi ha possibilitat. Aquest instant que no permet tornar enrere, aquest avançar cap el punt inevitable, sense el refugi de la fe, ni de cap ficció transcendent, jo l’he pogut testimoniar com un instant absolut. No cal morir per entendre-ho. Acompanyar serenament a qui marxa et dóna una dimensió de la vida apoderada i conscient, plena d’amor. Almenys aquesta ha estat la meva experiència acompanyant al meu pare, a l’amic estimat, en aquest trànsit cap a la mort. Això és el que he volgut compartir a Armugán.

Fotograma d''Armugán', la nova pel·lícula de Jo Sol.
Fotograma d”Armugán’, la nova pel·lícula de Jo Sol.

—L’ànima central del film és un home que viu en una vall remota del Pirineu aragonès i ajuda la gent a morir. Com arribes a un personatge tan especial?

Armugán és una invenció. Un vehicle per traslladar una història, de la meva imaginació a la col·lectiva. De fet, és el nom tàmil d’un home que viu en una cabana on hi acostumava a fer estada als anys 90, quan viatjava amb freqüència a l’Índia. Armugán no existeix com a personatge més que en aquest film. No hi va haver un acabador al Pirineu com Armugán. Per això és un personatge universal. Està fet de trets de diferents personalitats, de figuracions que he necessitat per agrupar aquelles qualitats que ha de tenir qui sap fer allò que cal fer, quan jo no hi ha res a dir, ni cap remei a administrar. És una mica el pastor de Pessoa, l’Alberto Caeiro. És una mica el baba desconegut, assegut a un ghat de Rishikesh tot observant en silenci passar aigua rere aigua. És el pintor que observa i no agafa el pinzell fins a ser ell mateix paisatge. És un savi illetrat. Un poeta sense obra. Un ballarí sense cames. Una ànima atrapada a un cos de vidre. Un vehicle per explicar una intuïció tan difícil i com la que s’amaga en l’instant últim. És l’estrofa de la cançó que diu: “knowledge comes with death realease“, que cantava Bowie.

—Per què el Pirineu? Una mena de connexió transcendental amb el tema de la pel·lícula?

Més que un escenari, era un personatge necessari per aquesta pel·lícula. El Pirineu és un territori sense fronteres, tot i que separa països i territoris històrics. Però per la gent que hi viu —com els pastors que transiten els ports entre França i l’Alt Aragó—, la lògica de les fronteres significa ben poca cosa. I molt menys per al seu ramat. Res, per al vent o l’aigua dels rius que acaben a la Mediterrània i tornen en cada boira. Aquesta idea de trànsit, de cicle, d’impermanència, però alhora, d’eternitat, m’ho donaven aquestes muntanyes, aquesta terra de ningú i de tots. Natura, esperit, transitorietat… Tot allò que fa de mal dir en paraules però que, allà dalt, s’explica en cada racó del camí.

—Estem preparats per assumir el final de la vida? Què ens convé per estar-ne més, de preparats?

Quan un cineasta es permet fer aquesta mena d’avaluacions com si fos un contertulià més, és el moment de deixar d’escoltar-lo. Especialment si, a sobre, vol donar consells, esdevenint una mena de reformista moral o quelcom per l’estil. És una posició pròpia d’alguns cineastes “socials” a la qual, si algun dia hi arribo, em sentiré vell i pensaré que haurà arribat el moment de callar. Mentrestant, jo obro preguntes de les quals no conec la resposta, però sé ́molt bé com protegir-me de totes aquelles consignes que a cada segon em diuen com he de viure, què he de crear, què he de dir o sentir per ser acceptat. Ser públicament acceptat és una necessitat molt contemporània. Jo prefereixo ser discutit en públic, i estimat en privat.

—La mort és l’única certesa que tenim en vida. Tots ens morim. Per què ens costa tant parlar-ne, doncs? Creus que l’art, el cinema, s’hi fixa prou?

Crec que tenim d’altres certeses. Com el canvi, la transformació. L’amor com energia sanadora, com a motor i mirall, com a vincle. Morir i arribar a un final és una posició ideològica, o si ho vols, una obvietat massa tronada per plantejar preguntes estimulants . Per mi és molt més excitant observar el canvi, com deia, que no pas la mort com a amenaça. De la mort, em preocupa molt més la mort en vida. Aquella que es produeix tan aviat com et creus tot allò interessat que ens venen, i quan no et planteges cap forma d’oposar-hi resistència.

—En quin punt et trobes en referència a la reivindicació de l’eutanàsia i la “mort digna” de les persones?

Molt a favor, sempre que sigui per totes, i no únicament per aquells cossos o vides que assumim com a vells, desgraciats, ferits, i no productius. Què passa en el cas de Noa Potoven, la jove holandesa de 17 anys que va reclamar l’eutanàsia perquè no volia viure? El seu cas és el paradigma de tot allò que el consens bio-ètic no pot assumir i, alhora, destapa l’evidència que molta gent no suporta el pes de la vida. Si realment el capitalisme no està disposat a oferir una vida digna, més aviat que tard estarà obligat a oferir una sortida digna per totes aquelles vides que no suporten les condicions d’opressió, hostilitat i insensatesa.

Una imatge d''Armugán', la nova pel·lícula de Jo Sol.
Una imatge d”Armugán’, la nova pel·lícula de Jo Sol.

—El cinema sempre ha de proposar idees? Art i pensament han d’anar sempre junts?

El cinema és l’imperi de l’entreteniment i aquest està renyit amb les idees veritablement subversives, aquelles que traspassen l’aparença. Si vols aconseguir finançament per una pel·lícula, no vagis amb idees estranyes ni amb la voluntat de fer pensar. Jo no sé molt bé què significa l’art ni com ha sobreviscut a les avantguardes del segle XX, que van declarar-ne la mort. Jo m’identifico molt més escoltant el discurs polifacètic de Debord i dels situacionistes, que, a més de pintar o fer cinema, van ser capaços de descriure la societat de l’espectacle amb tanta precisió. Tot i que van errar pensant que una vida “intensa” els podria alliberar de l’absurd, i que no van veure que viure era el veritable problema, me’ls crec més que a qualsevol teòric que viu de justificar propostes substancialment barates per vendre-les a preu d’or, a cop de forjar identitats mediàtiques que no em diuen res, ni elles ni la seva obra.

—Com vius l’experiència de fer pel·lícules? Què és el que més t’interessa d’aquesta feina?

Aquesta pregunta enllaça molt bé amb l’anterior. Per mi, fer pel·lícules és enfrontar la proclama de Debord quan diu, “companys, l’aventura ha mort”. Embarcar-me en l’aventura de fer de la pròpia vida també una aventura, no en el sentit intrèpid ni en el de tenir una vida “intensa”, sinó en el de viure i pensar la vida en la seva complexitat irresoluble si no és a través d’una solució col·lectiva. Viure i estimar, compartir la creació, resistir a la inèrcia que et fa vendre l’ànima i cada segon de vida, delegant en d’altres el propi valor, acceptant el mercat com a mesura, resistir a tot això és, per mi, fer cinema. Li dic “cinema urgent “, perquè no viu de la indústria, viu amb els amics, amb les companyes que volen ressuscitar l’aventura de viure i crear alhora, de desobeir a les normes, del cinema i de la societat, de l’art i dels seus gestors, que vol esdevenir una potència que fa que les voluntats col·lectives aconsegueixin tot allò que els sistemes limiten i silencien.

—Quins projectes tens en marxa de cara al futur, o pendents de fer?

Doncs estic engrescadíssim pensant la imatge alliberada del marc. Narrant de manera immersiva, alliberant fronteres entre gèneres a partir de les noves possibilitats digitals i telemàtiques. El proper projecte neix d’aquesta recerca, es titula “Cremeu el niu del cucut” i s’estrenarà al novembre del 2022 al planetari d’Amsterdam i, alhora, en format VR.

—Estàs en un moment altament fructífer. Parlem ara de Nos queda la noche, estrenada recentment al Palau de la Virreina de Barcelona en el marc de la exposició “La nit incandescent”, comissariada per Valentín Roma. Imatges de desconeguts d’arreu del món.

Doncs per mi aquesta exposició significa moltíssim en l’àmbit personal, perquè mostra el que ha estat la nostra vida i manera de treballar aquests darrers 15 anys. En la mirada de retorn de totes aquestes altres vides que passen davant la càmera, que ens accepten com una part de la seva realitat. En elles s’hi reflecteixen els conceptes “del voler viure”, que amb el Santi López Petit he après aquests anys llegint els seus llibres, compartint la vida com amics. Poder viatjar amb una mirada esmolada, no complaent, ens ha permès que aquests viatges i que aquesta exposició no sigui una col·lecció de retrats bonics, de postals sense vida, sinó que hi ressoni aquest crit “del voler viure”. Alhora, posar en valor el treball de l’Afra Rigamonti, com a fotògrafa, com a muntadora, com a cineasta, és fer justícia a la seva feina, sempre a l’ombra de pel·lícules que no haurien existit sense ella. Gràcies infinites al Valentín Roma per l’atreviment de donar-nos veu en un país on sempre hem estat clarament menystinguts, comparativament amb tot el que ha passat en d’altres on el nostre treball ha tingut una presència molt més continuada i celebrada. He exposat, donat seminaris i conferències a Corea del Sud, a Cuba, al Quebec o a Mèxic abans que a Barcelona.

L’exposició ‘La nit incandescent’ es pot veure a la Virreina.

—El cinema ha entrat darrerament en museus, també de la mà d’autors com Albert Serra. Creus que és una via a seguir explorant amb més intensitat en un futur? Els autors han de ser al museu?

Més que si hi han d’entrar cineastes, potser són els museus que han de sortir a la vida, al carrer, a la realitat. Més enllà de les tendències del mercat i de les inèrcies. Miro què i com s’està programant a la Virreina i, com a contribuent i com a ciutadà, resto agraït de veure monografies tan completes de Barbara Hammer, Helios Gómez, Nani Ballestrini… i de franc!! Per mi, mostra la qualitat, el criteri i el sentit d’allò que hauria de ser un museu públic.

—Sempre has estat en relació amb l’art i els artistes, des que vas començar als 90 amb peces audiovisuals per a La Fura dels Baus o Sol Picó, i amb el contacte amb personalitats com George Kuchar, Gabriel García Márquez o Sergio Vitier. L’art és una manera de mirar o de viure?

Si alguna vegada he explicat aquesta relació circumstancial amb Gabo, és perquè després de conèixer-lo a Cuba, en un context com el del festival de cinema o l’escola, que el feia molt accessible, me’l vaig trobar al Passeig de Gràcia i el vaig saludar, molt innocentment. Ràpidament me’n vaig adonar que Barcelona no és L’Havana i vaig gairebé disculpar-me per l’espontaneïtat del fet. Quan volia marxar, em va preguntar pel meu projecte, l’argument del qual recordava perfectament. No m’ho podia creure! Em va emocionar profundament entendre que el que estava fent a Cuba no era propaganda. Amb Kuchar, a San Francisco, passava una mica el mateix. Els darrers anys de vida es va entregar als seus alumnes, per contagiar-los l’entusiasme pel cinema experimental. Cap dels tres són vius avui, però a tots tres els uneix amb mi l’experiència de la generositat, la voluntat de compartir, de viure una vida veritable. I jo sempre els estaré agraït, per mostrar-me el valor d’una actitud conscient amb tot allò col·lectiu, més enllà de l’èxit o la fama individual, per la seva entrega i responsabilitat amb els joves. Mai no van moler castrar el meu entusiasme, tot al contrari.

—A La Virreina també hi exhibeixes diverses vídeo-creacions d’assaig i el curt documental sobre la teva metodologia. Què és el “cinema urgent” que defensa?

El “cinema urgent” és un projecte obert que no descobreix res de nou, però que vol escapar de les velles trampes de la producció que limiten, uniformitzen i embruteixen als cineastes contemporanis. El “cinema urgent” no vol ser una versió actualitzada del “cinema pobre” o del “tercer gènere”, sinó que vol reflexionar sobre els intents històrics per escapar dels límits materials, de les lògiques internes de la indústria, de la homogeneïtzació dels plantejaments en quant llenguatge i continguts i, sobretot, pel que fa a les actituds com a cineastes.

—Un recorregut que va molt més enllà d’una etiqueta.

El “cinema urgent” busca superar qualsevol límit estètic o conceptual imposat per les dinàmiques promocionals i de comunicació, de la competència entre iguals, privilegiant una mirada situada, per sobre de les identitats estètiques, estilístiques o de gènera. No pretén encaixar en els gustos i criteris de plataformes i distribuïdors, perquè malfia de la idea que tenen sobre “el que vol el públic”. Sabem que les audiències responen a allò al qual se les ha acostumat. El “cinema urgent” estima les minories perquè no les considera menys importants. Sempre recordo el consell del mestre Gorki al jove Txékhov quan aquest li demanava si una escriptura amb contingut podria sobreviure entre una audiència modelada pel mercat i les normes.: “el públic està tan afamat, que fins i tot l’alimenta el pa a mig coure”. O com deia Mekas: “busquem un cinema menys perfecte, però més lliure”.

Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close