Cinema

Jordi Núñez: “Estic en pau amb la pel·lícula, és la que volia fer”

La pel·lícula ‘El que sabem’ arriba a les sales de cinema el 25 de novembre. Un desplegament alhora de valencianitat i universalitat que narra la història de Carla i el seu grup d’amics al llarg de diversos anys. ‘El que sabem’ retrata amb delicadesa el pas cap a la vida adulta d’aquests amics. El primer amor, la pèrdua, el perdó, el pas del temps, la festa i l’amistat es donen la mà en aquesta ‘opera prima’ escrita i dirigida per Jordi Núñez. Conversem amb el director sobre l’emotiva estrena en La mostra i intentem desgranar les claus de la pel·lícula, parlant sobre l’acceptació, el talent valencià, el melodrama i la vida.

El dijous 20 d’octubre El que sabem va inaugurar La Mostra. Què ha suposat el pas per un festival tan important i com va ser l’experiència?

Va ser molt emocionant. La pel·lícula ja havia tingut recorregut per festivals, però va ser el moment que més nerviós estava. Estrenar a València una pel·lícula tan valenciana… tenia una sensació de responsabilitat. Però va ser molt emocionant i l’espectador la va rebre molt càlidament. Al finalitzar la pel·lícula ens van ovacionar durant quasi 10 minuts. No paràvem de plorar. Va haver-hi moltíssima calidesa. I, a més, va actuar Samantha Hudson després de la projecció. Va ser una nit molt especial.

Quin recorregut està tenint la pel·lícula?

Abans de La Mostra la pel·lícula havia passat pel Festival de Cine de l’Índia i per OUTshine LGBTQ+ Film Festival de Miami. Després hem estat a l’Evolution Film Festival de Mallorca. També va ser una projecció molt bonica. No hi havia tants nervis com en La Mostra. [Riu]. És que allí va ser catàrtic. Hem estat també en una mostra de cinema valencià a Barcelona, al RIZOMA i estarem al FICC Cartagena [la presència en aquest festival és justament hui]. Les projeccions estan sent molt especials. I el dia 25 de novembre estrenem, per fi, a les sales de cinema.

Aprofitant que prompte estreneu als cinemes, com convidaries el lector a veure la pel·lícula en pantalla gran?

És una pel·lícula sobre la joventut. Tots i totes l’hem viscut, hem passat per aquesta etapa, hi passarem o estem passant-hi. És una pel·lícula en què s’enamoraran, se’ls trencarà el cor i després es tornaran a enamorar. I també és una pel·lícula molt festiva. I, sobretot, una pel·lícula que et farà tenir ganes de viure i gaudir de tot el que ens depara la vida; allò bo i allò roí.

Cartell de la pel·lícula.

Vaig estar en una de les projeccions a La Mostra i la gent va riure molt. Hi ha molta comèdia en la pel·lícula, és una comèdia buscada o ha ocorregut gràcies al to naturalista i als personatges?

És totalment buscat. A mi m’agrada el melodrama, entès com un drama on conflueix la musicalitat i la comèdia. Al final és el gènere que més s’assembla a la vida, perquè en la vida conflueixen tots els tons. Volia fer una pel·lícula amb molt d’humor, amb molts tipus d’humor i humors molt valencians. A La Mostra jo estava assegut al costat de Rosita Amores, i a la pel·lícula el primer gag el té ella. La gent va riure molt. En eixe moment ens vam mirar i ens vam emocionar. Ens vam calmar, vaig pensar “funciona”. Òbviament, si en algun lloc havia de funcionar era a València. Ja havíem comprovat que l’humor de la pel·lícula, malgrat que semble molt idiosincràtic, funciona fora d’Espanya. A l’Índia i a Miami la gent reia molt amb Rosita i amb la mare de Martí.

A banda d’aquest l’humor idiosincràtic i una valencianitat molt explícita, la pel·lícula narra un tema universal: com el pas del temps afecta les amistats. Existia aquesta voluntat de lligar allò local i allò universal?

Totalment. Crec que és el camí. Abraçar la universalitat però enriquir-la amb la diferència, amb allò local. A l’Índia es van traçar moltes línies en comú. De sobte, la pel·lícula té moments propers al musical, hi ha una escena molt Bollywood. És curiós, però el que ens fa diferents ens fa conscients del que ens uneix.

Un dels atractius de la pel·lícula és que hi ha escenes que respiren molta veritat, situacions molt identificables en les nostres vides… Com has aconseguit transmetre aquesta sensació?

Sense jutjar els personatges. Volia fer una pel·lícula que no jutjara els personatges. Ha sigut clau fer un bon procés d’assajos. Assajos amb molta empatia, descobrir qui són els personatges, veure que tenen llums i ombres. Volia que la pel·lícula fora com un espill, que d’alguna manera cadascú poguera veure reflectides les seues pròpies experiències. És molt bonic, quan després de la pel·lícula hi ha col·loquis, veure on s’ubica cadascú, amb quin personatge s’identifica més.

Fotograma del film amb l’elenc actoral.

El càsting és un gran encert per transmetre aquesta sensació. Hi ha molta connexió entre ells. I, a més, són cares poc conegudes amb un potencial molt gran.

Què bonic que em digues això. Amb Javi i Nakarey havia treballat abans als meus tres primers curts. Jo volia treballar amb ells en la pel·lícula. Vaig escriure els personatges pensant en ells. I la resta dels personatges ha estat arran d’un càsting a València amb uns dos-cents joves. Hi ha un discurs que ningú diu en veu alta però que està establert, que no tenim talent local. Un director valencià em va dir: “Vas a fer ací el càsting? Ací no hi ha talent”. Potser el que hi ha és molta miopia. No sabem veure ni valorar el que tenim a València. Tinc una satisfacció molt gran pel càsting, són joves promeses que donaran moltes alegries al cinema valencià.

Com a director, et cenyeixes molt al guió o deixes espai a la improvisació amb els actors?

Sóc flexible. [Riu]. Has de llegir l’actor que tens davant i quin és el codi on més pot brillar. Amb els quatre actors principals, es va respectar el guió. Però com que tenien tan dominats els personatges, hi havia situacions en què podien improvisar. En canvi, Rosita Amores és un animal escènic que s’alimenta de l’espontaneïtat i funciona fenomenal en directe. Jo vaig concebre el seu personatge com a molt negatiu, però quan va aparèixer ella… no tenia sentit aquell personatge! No li pots posar barreres a la mar. Vam pactar un 50% de diàlegs per on havia de transitar, però la resta els podia improvisar. De fet, tenia molt de sentit que amb el personatge de Carla improvisara i la deixara venuda a vegades. [Riu]. Va ser molt bonic. Ja et dic, no oblidaré mai eixa mirada entre Rosita i jo al principi de la projecció en La Mostra i pensar “ja s’han rist, funciona” [Riu].

El procés de càsting i la direcció d’actors haurà estat un procés i un treball molt satisfactori, no?

El procés de càsting ha estat molt bonic. Jo pense que és igual d’important el relat que estàs contant en la pantalla, que el relat que es genera al rodatge i dins de la teua carrera. Hem generat una sensació de família, de casa. Sense cap dubte, eixa sensació ha afavorit positivament la pel·lícula.

Estem parlant del càsting, gent nova que ha vingut per a quedar-se, i també noves veus com les d’Elena López Riera, Avelina Prat o Chema García Ibarra. Sembla que la indústria audiovisual valenciana està en contínua progressió. Com veus tu el sector?

Pense que està molt millor que fa un anys, però queda molt a fer. És molt simptomàtic que el dia 4 de novembre s’estrenaren dues pel·lícules valencianes dirigides per dones: Vasil i El agua. Estan apareixent noves veus. És complicat perquè el sector arrossega unes dinàmiques molt endogàmiques i perquè encara han de calar molt més les noves dinàmiques.

Pense que el cinema valencià abans es quedava encaixonat i no tenia el recorregut nacional i internacional que té ara.

Totalment. Teníem un sistema de producció molt tancat, molt endogàmic, una indústria que no era una indústria, sinó un pastís que es repartia entre quatre. Ara hi ha gent amb mirades i vocacions diferents, gent amb més ambició, que tenen a veure amb parlar d’allò local però mirant cap al món. Gent que, agafant un trosset molt menut de pastís, pot retornar moltíssim a la pròpia indústria.

Per acabar, m’agradaria saber quin ha estat el repte més gran de la pel·lícula.

Fer la pel·lícula ha estat un repte brutal. Tot el que implica produir la primera pel·lícula és un repte increïble. [Riu]. Supose que un dels grans reptes de la pel·lícula ha estat fer el rodatge en plena pandèmia. Va ser tota una prova de paciència i d’acceptació brutal. Havíem de gravar en maig de 2020 i vam gravar en setembre… La gran paradoxa va ser que jo estava fent una pel·lícula sobre la pèrdua i l’acceptació, i de sobte havia d’acceptar la possibilitat que potser no faria la pel·lícula. [Riu]. La vida és molt cabrona. Però estic satisfet amb una cosa fonamental: arribar a l’estrena en pau amb la pel·lícula que he fet. Et pot agradar més o menys, però és la pel·lícula que volia fer.

Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close