El mes d’abril passat, la plataforma Filmin estrenava el documental ‘Kurt Vonnegut: unstuck in time’, una pel·lícula que recorre la trajectòria d’un dels escriptors fonamentals de la contracultura del segle XX, l’autor de la celebrada ‘Slaughterhouse-Five o The Children’s Crusade’. Una cinta marcada per la visió admirada del codirector Robert W. Weide, gran amic de l’escriptor i que acaba sent un personatge més. Una decisió amb conseqüències. Però el que es perd pel que fa al distanciament documental es guanya en proximitat i densitat emocional.
Fet i fet, la mateixa intrahistòria de la pel·lícula, a la qual Weide va dedicar quatre dècades resseguint Vonnegut (Indianàpolis, 1922-Nova York, 2007), és també un dels eixos bàsics de les més de dues hores d’aquest biopic. El cineasta, nascut el 1959, descobreix Vonnegut en l’adolescència, a través d’una professora de literatura que li recomana Esmorzar de campions (1973, publicada en català per Angle Editorial el 2003, amb traducció de Daniel Martí), una novel·la corrosiva (“un regal que em faig a mi mateix amb motiu del meu cinquantè aniversari. Em sento com si hagués de creuar la part més alta d’una teulada després d’haver pujat ja un aiguavés”), adornada amb gargots bandarres. Un colp de puny. Una bomba per a qualsevol lector en etapa formativa.
Des de llavors, l’escriptor i la seua obra esdevenen una obsessió per al futur cineasta. Només amb 23 anys, Weide envia una carta a Vonnegut exposant-li la idea de fer un documental. Contra les expectatives del jove, l’escriptor lirespon. I naix un llarguíssim projecte, construït a còpia de converses amb l’autor, amb el seu entorn, amb imatges d’arxiu i materials proporcionats per la família i les ja habituals animacions, que no va veure la llum fins a l’any 2021.
Com s’ha dit, la pel·lícula és un cant a la llarga amistat entre ambdós, però també un artefacte en el qual, de manera discutible, la trajectòria professional i personal de Weide se superposa a la de l’escriptor. També és cert que, com diu el cineasta, “quaranta anys per fer una pel·lícula mereixen algun tipus d’explicació”. I s’ha de concedir que gran part de l’emotivitat que transmet el film (el tràiler, que teniu ací baix, explota tot just això) emana d’aquesta bonica relació d’amistat i de la inseguretat que la relació provoca en Weide a l’hora d’enfocar la pel·lícula. Potser per això també figura en la direcció Don Argott. Perquè aquesta proximitat, indefectiblement, genera dubtes en l’espectador format, que ha de contraposar les imatges al que ha llegit i sap de Vonnegut. Una opció que, a més, ha dividit la crítica. És el que hi ha. O, per dir-ho a la manera ovidiana, va com va.
La manca de visió crítica, tanmateix, no significa que el documental no tinga interés i no complisca la funció d’acostar-nos al personatge. I ben mirat, Vonnegut, l’home de la cigarreta Pal Mall pegada sempre a la boca, fou un escriptor admirable i un personatge irrepetible. Un benjamí de família acomodada i influent d’Indianapolis, d’arrels alemanyes, que feia de bufó per cridar l’atenció. La gènesi, se’ns diu, de l’escriptor i orador hilarant que va arribar a ser. Una infantesa raonablement feliç, marcada per la protecció de la germana gran, Allie (un personatge cabdal per a Vonnegut), però també per la figura d’una mare sense esma per a viure i un pare arquitecte no massa afectuós. L’escriptor tampoc ho va ser amb els seus fills.
La Gran Depressió és un terrabastall per a la família, que acaba arruïnada. Però se’ns explica que el petit Vonnegut va viure el canvi de casa i el trànsit de l’escola privada a la pública, la pèrdua de certs privilegis, amb naturalitat, refugiant-se en l’humor de Laurel i Hardy, potser la primera influència directa. En tot cas, no podia ser d’una altra manera, el film es deté en una experiència cabdal, la de la Segona Guerra Mundial: Vonnegut va ser soldat d’infanteria i va viure la darrera gran ofensiva de la Wehrmacht, el cant del cigne, en les Ardenes. El fan presoner i l’envien a Dresden, una meravella arquitectònica, la Florència del Nord. Un indret, se suposava, lliure dels bombardejos aliats en Alemanya.
Allà, Vonnegut treballa en una fàbrica de xarops per a embarassades. I espera el final de la guerra fins que es produeix un fet dramàtic i inesperat: el dia 13 de febrer del 1945, els bombarders aliats arrasen literalment la ciutat amb bombes incendiàries, amb petits focs que “van créixer, es van ajuntar i es van convertir en una sola flamarada apocalíptica”, descriu en la introducció de Mare nit (1961). L’escriptor sobreviu, juntament amb uns altres companys, refugiat en una cambra frigorífica. Quan passa el perill, es troba amb un paisatge dantesc que explica de manera lacònica en el citat llibre, que el trobareu en català editat per Males Herbes el 2014 amb traducció de Martí Sales: “La fàbrica de xarop havia desaparegut. Tot havia desaparegut menys els soterranis on 135.000 Hansels i Gretels s’havien cuit com galetes de gingebre”.
La manera d’expressar-ho és pur Vonnegut, però desconfieu de la metàfora humorística. A l’escriptor, que va participar en l’horrible tasca de cercar els cadàvers, el fet el va marcar a foc. I és la gènesi del seu llibre més conegut i important publicat el 1969, Slaughterhouse-Five o The Children’s Crusade (molts a casa nostra la coneixeran per l’edició d’Anagrama, però hi ha una de més recent en castellà de Blackie Books, Matadero cinco, amb traducció de Miguel Temprano), tot un referent generacional comparat a vegades amb El vigilant en el camp de sègol de Salinger. Comptat i debatut, Vonnegut havia assistit en directe a una brutalitat sense precedents en la història de la humanitat, perquè els vora 140.000 morts de la ciutat alemanya superen de llarg les 83.000 víctimes del bombardeig de Tòquio —també amb bombes incendiàries— o els 72.000 de la bomba atòmica d’Hiroshima.
El punt interessant, que aborda el film, és per què triga tant a dedicar un llibre a aquesta experiència vital. Hi ha pel mig un llarg procés per esdevenir un escriptor professional fet de treballs alimentaris, fracassos i, finalment, les primeres publicacions reeixides, sempre empentat per la seua esposa, la també escriptora Jane Marie Cox. El primer relat publicat, en la revista Collier’s, el 1950, “Report on the Barnhouse Effect”, és el punt de llançament. Durant aquella dècada publica un parell de novel·les emparentades amb la ciència-ficció que van llaurant-li una certa reputació. Però és en la dècada del 1960 quan es produeix l’esclat, amb Mare nit, en què ja apareix el fantasma de la Segona Guerra Mundial. O amb Cut’s Cradle (1963, Bressol de gat en l’edició en català de Males Herbes), tot un best-seller. Novel·les importants en la seua trajectòria.
La novel·la sobre Dresden
Quan acaba la dècada Vonnegut ja és un escriptor plenament consolidat, amb públic i un cert predicament crític, tot i la fama de practicar una escriptura directa i sense gruix literari, el vell i fals debat que negligeix l’originalitat i altres valors plenament literaris. Hi ha, malgrat tot, un compte pendent, com abordar l’experiència de Dresden. El film és molt revelador al respecte, quan recupera la història que Vonnegut conta en la introducció: en teoria, tot consistia a contar simplement el que havia vist. Però no resulta tan fàcil abordar una salvatjada així des de la literatura, una ferida moral i personal tan gran. Weide conta com va tenir accés a diferents versions i intents, que successivament (encara no hi havia ordinadors, no es podia tallar i pegar) acaba abandonant per començar des de zero. Unes 5.000 pàgines llançades el fem.
Hi ha un parell de claus que expliquen per què Slaughterhouse-Five és el que és. Com explica Vonnegut en el capítol introductori, Mary O’Hare, l’esposa d’un vell camarada de la guerra, Bernard V. O’Hare, li fa veure un problema d’enfocament. La dona li mostra la incomoditat amb el projecte de la “famosa novel·la sobre Dresden”. “Fingiràs que éreu homes i no uns xiquets, i en les pel·lícules us interpretaran Frank Sinatra i John Wayne o algun altre d’aquells vells verds glamurosos que adoren la guerra. I la guerra semblarà meravellosa i tindrem moltes més. I en elles combatran xiquets com els d’allà dalt”. Llavors, naix el subtítol que fa referència a la croada dels xiquets que va véncer les reticències de Mary.
Però hi ha un altre com fonamental i molt allunyat també de l’èpica bèl·lica, el delirant personatge vehicular de Billy Pilgrim, un individu “lliure en el temps”, capaç de viatjar entre les diferents èpoques de la seua vida (la qual cosa dinamitza, i de quina manera, la narració) i que té una espaterrant relació amb el planeta Tralfàmador, els habitants del qual l’abdueixen d’una manera peculiar. La de Dresden és, també, una originalíssima novel·la de ciència-ficció. Sumeu un sentit de l’humor àcid, corrosiu, personalíssim, una mirada des d’algun lloc molt estrany, marcat per la frase “so it goes” que s’arriba a repetir un centenar de vegades. Un llibre magnètic, fascinant. Potser l’única manera que tenia Vonnegut d’abordar una temàtica així. “Els meus llibres són agressivament surrealistes”, dirà en algun moment. És una bona definició.
En la novel·la, per acabar-ho d’adobar, també hi apareix un personatge que creua la seua producció, Kilgore Trout, transsumpte d’un autor real, Theodore Sturgeon: els cognoms correspondrien, respectivament, a truita i esturió. Un llibre, definitivament, que ha aguantat admirablement el pas del temps. Així i tot, en el moment de la publicació, amb la guerra de Vietnam en el seu apogeu, cau com un meteorit. És un èxit astronòmic. Que eleva Vonnegut a un altre nivell, el d’escriptor referent de la contracultura. També eren xiquets els que morien en aquella guerra brutal en un racó d’Àsia. També hi havia bombardejos salvatges. I també hi havia referències a Vietnam en la novel·la. De vegades, aquestes coses passen: el llibre es va publicar en el moment més oportú.
Hagiografia ‘ma non troppo’?
La pel·lícula té un indubtable dèficit pel que fa a contextualitzar la creació de Vonnegut entre els seus coetanis, què s’estava fent en aquell moment, quin és el lloc que ocupa en la narrativa nord-americana més enllà de l’òbvia canonització del film, l’allau de referents que travessen l’obra, no sols la ciència-ficció: del pulp o el hard boiled a la mirada descreguda de Louis-Ferdinand Céline o una posició respecte de la humanitat que l’emparenta amb Mark Twain. Sí que fa referència als diferents moments de recepció crítica, des dels cims d’Esmorzar de campions (novel·la que li va costar quatre anys de treball) fins al qüestionament posterior per l’accessibilitat de la prosa i, finalment, la rehabilitació bastant decidida de les noves fornades de crítics, capaços de detectar, sense prejudicis, la difícil facilitat que contenia la narrativa del d’Indianapolis.
Weide explica algunes d’aquestes coses, conegudes per a qualsevol lector de Vonnegut, però allà on el documental compleix millor la funció és en presentar la humanitat de l’escriptor. Amb els seus clarobscurs. La generositat d’acollir els quatre fills de la seua dona Allie, morta de càncer (el marit va morir dos dies abans en un accident de tren), el tarannà de pare divertit i creatiu. Però també, si les coses no marxaven, l’home que podia esdevenir un ogre amargat (“tots li teníem por”, coincideixen) i, en certa forma, hermètic: “Jo no sabia qui era fins que el vaig llegir”, apunta la seua filla Lily. També es fa èmfasi en la manera dificultosa d’assumir la fama quan va arribar. D’això en parlen, de manera perspicaç i sincera, el seu fill Mark i les filles Edith i la citada Lily. Un dels records més dolorosos és la manca d’afecte cap a la prole que sí que li dedicava a la seua gossa.
Tot i que el retret més gran és haver deixat de costat la seua esposa Jane, el gran pilar sobre el qual Vonnegut va poder construir una carrera literària o es dedicava a l’escriptura que el salvava de la bogeria, per caure en braços d’una dona més jove, Jill Krementz. Aquell episodi coincideix amb un abandonament de la família per viure de prop una vida més glamurosa. “La fama és quelcom terrible que destrueix la gent”, sosté Mark.
Per la resta, ens queda la imatge d’un creador genial, que ho era, brillant en les seues intervencions públiques. De fet, l’antologia de discursos del film és del millor del metratge, amb moments tan hilarants com ara quan anuncia que demandarà Pall Mall per no haver complit la promesa impresa als paquets que el tabac causava la mort. “Tinc més de huitanta anys i ací estic”, etziba entre rialles. O quan es dirigeix a un auditori d’estudiants i els diu: “Si voleu molestar els vostres pares i no teniu el valor de fer-vos homosexuals, almenys feu-vos artistes”. El llistat és interminable, però acabarem amb una més, durant la presentació d’un dels seus llibres. I després, què?: “Tinc una idea per fer una novel·la sobre la meua relació homosexual amb O. J. Simpson”.
Al costat d’això, el Vonnegut compromès, posicionat radicalment en contra de la Guerra d’Iraq, una altra màquina de matar xiquets, en aquest cas iraquians. El símbol de l’antimilitarisme i dels valors humanistes. L’home que escrivia “sobre gent ordinària que vol ser decent en un món indecent”. De fet, després de la seua última novel·la, Timequake (Salt en el temps en l’edició en català d’Angle Editorial, amb traducció d’Irma Triginé), publicada el 1997, es dedica a l’assaig, amb un seguit d’articles i llibres, el més important, segurament, A man without country, del 2005, de títol ben eloqüent.
La part humana creua el final de la pel·lícula. Quan Weide, que havia fracassat portant Mare nit al cinema, però va conèixer l’èxit de la mà de l’humorista Larry David, té més pes com a personatge. Llavors es mostra la malaltia degenerativa de la seua esposa, Linda, una dona fascinant que Vonnegut adorava i a qui està dedicada la pel·lícula. S’explica com el film acaba sent un condicionant per la seua amistat. El darrer diàleg entre ambdós, en què es declaren amor fratern. I la mort de l’escriptor després d’un accident, a 84 anys.
Tal vegada, amb els seus encerts i dèficits, el millor de Kurt Vonnegut: unstuck in time siga la seua mateixa existència. La de posar-nos davant els ulls la trajectòria d’un escriptor singular i admirable, d’aquells que ens fa esclatar el cap amb la seua imaginació fecunda i el seu humor càustic i, alhora, ple d’humanitat. Una d’aquelles trajectòries que s’han de llegir i revisar (bones notícies: Males Herbes continua ampliant el seu catàleg Vonnegut en català, aquest 2002 amb Las Galápagos), que ens ajuden a entendre millor el frenopàtic sanguinari que va ser el segle XX. A conèixer-nos a nosaltres mateixos, a pouar en les nostres contradiccions. Sense límits ni embuts.
