La lleugeresa dels dies estivals i les converses a la fresca, caminant entre un grup de dones joves en diferents etapes vitals. Com en els contes de les quatre estacions, amb un aire rohmerià, les protagonistes del film Las chicas están bien (2023) de l’actriu i directora Itsaso Arana (Tafalla, Navarra; 20 d’agost de 1985), parlen i s’exposen sobre temes tan universals com l’amor, la mort, el procés creatiu, els vincles o la fe. Les protagonistes s’ajunten en una casa de camp durant una setmana amb l’excusa d’assajar una obra de teatre dirigida per la mateixa Arana. I en la convivència assistim a l’intercanvi dels seus sabers vitals envers l’amistat, l’actuació, les relacions, l’orfandat, la mort etc.
En aquesta pel·lícula-assaig, allunyada del que es considera narrativament convencional, les línies entre documental i ficció, persona i personatge queden difuminades i cadascuna de les protagonistes interpreta una actriu que du el seu mateix nom real, tot compartint narracions i relats basats en les seves pròpies experiències vitals. Entre espais bucòlics que semblen evocar un quadre prerafaelita, Arana estableix un joc de miralls tot recorrent a l’artifici dels vestits d’època de la funció que preparen fins al punt de no distingir els diàlegs que formen part de l’obra de teatre, del llargmetratge o de la pròpia vida fora de les pantalles.
Dones que parlen davant les càmeres i es mouen com els paisatges. S’atura la ficció i miren i parlen directament a la càmera, s’emboira la fina línia entre realitat i fabulació. Aquesta és la gran virtut de l’autora, la transparència, la humilitat i la veritat que traspuen els diàlegs i els rostres de les protagonistes Bárbara Lennie, Irene Escolar, Helena Ezquerro i Itziar Manero.
De petita, l’autora explica com se sentia estranyament atrapada pel conte de La princesa i el pèsol, de Hans Christian Andersen, que escoltava “amb fascinació i terror, perquè allà hi havia un misteri que no comprenia”. No va ser fins uns quants anys després que va trobar en el llibre La dona singular i la ciutat de la crítica, periodista, assagista i activista feminista, Vivian Gornick (1935, Nova York) el desvetllament d’aquell misteri: que aquesta noia no buscava el príncep, buscava el pèsol. En aquell moment Arana reconeix que portava tota la vida sentint una molèstia, un pèsol sota vint matalassos, i que aquesta escriptora m’alliberava de pensar que això era una cosa dolenta. El que em deia Gornick és que la meva insatisfacció, això de sentir-me massa sensible i témer que no encaixava al món, també pot ser una força. La fragilitat ens pot empènyer a crear.
La intel·ligència de tractar temes profunds i complexos amb lleugeresa, amb un to genuí i esperançador que evoca la urgència d’estar vius, aquí i ara, el valor del precís moment en què ens trobem. I és que per a l’autora, el cinema és com escriure en el temps: la càmera et retrata en un moment determinat, i deixes una mica de tu en aquests plans. Hi ha alguna cosa gairebé espiritual.
Potser és ara, a tocar de la tardor, quan les primeres fulles comencen a caure i el dia s’escurça i tothom busca caliu i mànigues llargues, que ens n’adonem com, en paraules d’Arana, l’estiu és el temps de repensar la vida que tens i la que vols. I és l’estat ideal per als cossos: no hi ha res com una xerrada d’amigues assegudes a la fresca.
Sense Gornick, Itsaso potser mai no hauria dirigit la pel·lícula. Sense la passió, passió, passió: dura, vil destructiva, ni sensual ni romàntica, tan sols, passió efervescent que es més semblant a la guerra que a l’amor, la profunditat de l’angoixa, la por de la ruïna, la conseqüència del que mai pot desfer-se, Itsaso, com Gornick potser mai no haurien escrit res.
El llibre Comptes pendents de Vivian Gornick, esdevé una relectura de les nombroses obres que ha llegit i han deixat marca, una revisió constant en diferents etapes vitals que posen de manifest el moment en què es troba quan llegeix els llibres d’autors com Colette, Marguerite Duras, H.D. Lawrence, Natalia Ginzburg, Thomas Hardy, etc. Sempre des d’una sensibilitat característica; la mateixa que li permet aprofundir en el procés d’escriptura i endinsar-s’hi de ple. Gornick reflexiona sobre els vincles de la connexió humana que son fràgils i depenen del temps, les circumstàncies i el misteri de les simpaties volubles. Així com sobre les persones que estem atrapades des que naixem en una psicologia de la vergonya, inexplicable i desconcertant, que contribueix a la nostra incapacitat a l’hora de cercar el consol de la companyia en els pitjors moments de necessitat. Perquè ens avergonyeix la pròpia vulnerabilitat.
Podríem dir que ens sumeix en un repàs del que ha estat tota la seva trajectòria vital mentre narra per exemple com el matí que s’havia de casar per primera vegada gairebé l’atropella un camió perquè anava massa distreta en el seu caos emocional debatent-se encara entre el sí i el no. Entre el relat es dilucida el missatge: la vida com un contínuum de decisions premeditades i d’altres més o menys encertades, però de fons, la convicció que el fet de privar-se de l’experiència dels sentits és realment un pecat contra la vida. En paraules de l’autora, tan Gornick com Arana ens atansen el plaer d’experimentar l’eufòria intel·lectual de quan et recorden que ets un ésser sensible.
Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).
Ha participat en diversos recitals i ha col·laborat en un parell d’antologies i projectes com la revista Poetry Spam.
L’any 2020 és finalista del certamen de poesia jove Salvador Iborra.