Cinema / Opinió

La història d’una escala de Josep M. Benet i Jornet

Televisió de Catalunya acaba d’estrenar un llargmetratge basat en la peça ‘Berenàveu a les fosques’ (1971) del reputat dramaturg Josep Maria Benet i Jornet, que ens deixava l’abril del 2020. Vol retre així un homenatge en aquest pare de l’escena catalana que tant havia treballat també per a la petita pantalla. És una coproducció de TV3 i NewCo Audiovisual que se situa a la Barcelona mísera de postguerra.

Berenàveu a les fosques de Josep Maria Benet i Jornet
Directora: Sílvia Quer
Intèrprets: Pablo Derqui, Bea Segura, Iria del Río, Miquel Fernández, Abril Álvarez, Laura Conejero, Ferran Rañé i Georgina Amorós
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/pellicules/berenaveu-a-les-fosques/video/6134163/

A l’argument, s’hi estableixen dues línies temporals: l’any 1971, Fanny s’assabenta casualment de la mort del matrimoni de Ramon i Neus, progenitors de Montserrat. Per això decideix escriure-li una missiva que dona inici a la trama. A partir d’aquí, els dos personatges s’intercanvien un total de vuit cartes. Hi repassaran els esdeveniments ocorreguts vint anys abans al barri de Sant Antoni barceloní el 1950.

L’adulta Montserrat Freixes de Domènec (que és com sempre signa) és orgullosa i pomposa, distant i estirada… per molt que entre les seves famílies passés el que passés, que, òbviament, nosaltres no ho desvetlarem aquí. Montserrat, doncs, ha incorporat aquesta altivesa de sa mare i de l’escola de monges on l’obligà a estudiar. Li ensenyà que ells no eren genteta —el personatge de Neus guardaria en això certa relació amb la mare del mateix Benet, que hauria perdut cert escalafó social arran de maridar-se amb un home de classe més modesta.

Quan comença el flash-back, Neus és a confessar-se. La filla reconeix davant Fanny que li controla les novel·les que llegeix, els films que mira al cinema o les històries que s’escolta per la ràdio. D’aquí que Montserrateta se senti alliberada amb Fanny. Neus i Fanny representen la cara i la creu de la mateixa moneda. Si fa no fa, tenen la mateixa edat, però s’oposen diametralment. A Fanny, li posaren aquest nom perquè a la seva mare la novel·la més famosa de la trilogia de Carles Soldevila li havia agradat moltíssim —tot i que Pere Riera, en la revisió del text benetià, malauradament només deixi que és un nom de novel·la. Així, Ramon no tindrà dubtes amb qui vol ballar el tango “La cumparsita” (tot i que vegi Fanny més del bugui-bugui). A l’acotació de Berenàveu a les fosques, s’indica que Neus pateix un «envelliment prematur» ben caracteritzat i molt ben interpretat a la cinta per Bea Segura.

Més avall que els Freixes, hi habita el Sr. Jeroni (Ferran Rañé), professor d’esquerres, empobrit i represaliat pel Règim. Potser per això guarda un calidoscopi. Li permet veure un món de colors que no existeix, perquè el món fosc que veu i en el qual viu no li agrada gens ni mica.

Cartell promocional de l’adaptació cinematogràfica de Berenàveu a les fosques.

Els espais tancats dels estatges obscurs simbolitzen l’enclaustrament d’una determinada Espanya de restriccions en què es berenava a les fosques per no gastar llum, que pudia de resclosit i amb la qual Benet feia temps que volia enfrontar-s’hi per passar comptes. Tothom resta pendent del que diran els altres, espantats i parapetats dins casa seva, però sempre a l’aguait del que s’escau rere la reixeta de la porta pels corredors silenciosos on no es crida ni es xiula, però se sent tot perquè les parets són de paper en el doble sentit.

A cals Freixes tostemps miren enrere: la botiga, la CEDA, la Guerra… Neus pertanyia a una bona família vinguda a menys arran de la Guerra i sobretot de les noces amb Ramon. I en el present dels setanta, excepte la filla, són morts, tot i que no serien encara gaire vells —ja hem dit que Fanny encara és viva, i Santiago, també. I val a dir que la correspondència entre Fanny i Montserrat del 1971 s’allunya exactament el mateix temps del 1950 que el final de la contesa bèl·lica del 1936.

Lo que el viento se llevó, Tiburones de acero, Tu y yo… Tot de títols cinematogràfics en espanyol. En aquesta llengua, es cantaven les cançons, es llegien les novel·les i s’escrivien també les cartes —tret del Sr. Jeroni, que escrivia i llegia en part en català perquè havia exercit com a mestre durant la Segona República. Ara no treballa i, en canvi, sí que ho fa Santiago, que pot afavorir gent, té influències i li sobra el sucre blanc en època de misèria i llibretes de racionament a dojo. Desaparegué durant la revolució, però tornà amb uniforme convertit en flamant secretari de l’Ajuntament el 1939; li sobren els calés i el sucre blanc, però no és ni per als rojos com el Sr. Jeroni, que és l’únic que gosa alçar un crit tímid contra Franco, ni per a indefinits, represaliats i poc compromesos com Ramon. Tots són veïns de la mateixa escala, però ni tots són iguals ni les cases tampoc. Totes adotzenades tret de la de Santiago i Fanny. Aquesta figura ser diferent. Molt acolorida segons la didascàlia de l’obra, cosa que queda ben reflectida en el metratge.

Benet es deixà influir obertament pel teatre realista castellà de l’època de dramaturgs com Buero Vallejo i la seva Historia de una escalera. El nostre autor advertia que la dècada dels cinquanta esdevindria una transició entre la postguerra més asfixiant i la primera alenada dels seixanta, però al principi dels cinquanta això encara es desconeixia. La Segona Guerra Mundial, tanmateix, s’ha acabat, i hi ha l’esperança que amb l’entrada de mà d’obra i capital nord-americà s’acabin les penúries i les cartilles de racionament. El Barça construirà un estadi nou, i Josep M. de Sagarra tornarà a estrenar aviat en català al Teatre Romea.

Pablo Derqui (Ramon) i Iria del Río (Montserrat) bo i ballant “La cumparsitaa Berenàveu a les fosques.

La dissort de tota una època es representa en dos matrimonis infeliços d’aparences i conveniències. De pagès, vingueren de llocs com Badalona o Granollers per viure a la Ciutat Comtal. Desil·lusionats, senten que envelleixen mentre els infants creixen a marxes forçades. Saben que són els pròxims a davallar al vas perquè els vells de l’edifici en surten ajaguts de panxa enlaire en un taüt. Per mi, la por al fracàs constitueix un dels temes del drama. I el llenguatge, els pensaments i les escenes poden arribar a resultar violentíssims davant aquesta tessitura.

L’autor afirmava al pròleg de la primera edició de Berenàveu a les fosques que, de tots els llenguatges, el que s’estimava més era el narratiu. Aplanava d’aquesta manera el camí per adaptar una obra seva al cinema. Anys a venir, Ventura Pons n’hi traslladaria d’altres com E. R. (1994) o Testament (1997) amb els títols d’Actrius (1996) i Amic/Amat (1999) respectivament. De fet, aquest no ha estat el primer cop que Berenàveu a les fosques l’hem pogut veure en pantalla, perquè el 1975 s’emeté pel circuit català de TVE, i el 1981, la mateixa Mercè Vilaret que l’havia dut a terme n’adaptà una nova versió televisiva en castellà i a tot color: Vivíais a oscuras.

L’autor, Josep Maria Benet i Jornet. Fotografia: Jordi Play, 2008.

Però una vegada reconegut l’encert d’enregistrar un Benet i el resultat notable de l’adaptació, cal aclarir que han perpetrat determinats talls a l’argument que potser s’haurien pogut estalviar: per exemple, no s’entén per què la nena rau obsessionada amb el fet que es produirà una altra guerra; a l’obra s’apuntava la de Corea, però aquí es deixa entendre que Montserrat imagina una altra Guerra Civil. O prescindir bonament del detall que elles dues als setanta, i gràcies al fet que Montserrat ha seguit un curs de català pel seu compte, s’entenen ara en aquesta llengua tot superant la diglòssia imperant.

Abans de morir, el Sr. Jeroni obsequia Ramon amb L’auca del senyor Esteve perquè prengui llum de l’honrat fundador de La Puntual. La Catalunya pencaire que treu el cap endavant als setanta és la que ens aportà una solució de continuïtat en plena postguerra. Tanta sort que això no ho han llevat! Però, en definitiva, es reafirma el tòpic que entre llegir l’obra o visionar el film sempre pagarà més la pena inclinar-se per la primera opció.

També veiem que han fet desaparèixer algunes expressions prou nostrades que obeïen tant a l’època com els hispanismes estil ‘retiro’ que sàviament han conservat. En canvi, degueren decidir que les expressions genuïnes no haurien estat enteses pel gran públic. Se salven de la crema ‘enxubat’ i ‘llorda’, però roden pel pedregar ‘a l’escapça’, ‘bescanviar la pesseta’, ‘escarrassot’, ‘sòmines’, ‘destarotat’, ‘gruar’, ‘mistos’, ‘ca, barret’ o ‘guatlla’. Crec que en això tal volta també n’han fet un gra massa. Oi?


Carles Cabrera
Carles Cabrera (Palma, 1979), llicenciat en Filologia Hispànica i Catalana i doctor en aquesta darrera amb una tesi sobre Baltasar Porcel publicada amb el títol de ‘Sol cap a la fosca’ (PAM, 2018). És professor de la UIB. Va ser Delegat de Literatura del Govern Balear del 2010 al 2012. Esdevingué primer subdirector i després director de la revista ‘Lluc’. Exerceix la crítica literària a l’‘Ara’ i col•labora amb les revistes ‘Serra d’Or’ i ‘L’Espill’. També és autor del llibre ‘Alexandre Ballester: de professió, dramaturg’ (Lleonard Muntaner, Editor) i d'un temari d'oposicions de ‘Llengua i literatura catalanes’ per a secundària.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close