Cinema

La pell del símptoma

Els traumes deixen petja en el nostre inconscient, i la impossibilitat d’integrar aquella experiència sovint es manifesta de forma simptomàtica buscant vies per a escapar o alliberar-se. Creatura (2023), la darrera obra de l’actriu i directora catalana Elena Martín Gimeno, porta a escena la representació del fenomen traumàtic i simptomàtic a través del desig i la sexualitat femenina. El llargmetratge narra com Mila, la protagonista, després de mudar-se amb la seva parella a una nova llar, s’adona que la pèrdua del desig que l’assetja no es troba enlloc sinó en si mateixa. A partir d’aquesta ferida inicia un profund recorregut que la durà a revisar diverses experiències que van des de la seva infantesa, passant per l’adolescència, fins a resoldre’s en un present que la permet comprendre i reconciliar-se amb ella mateixa i amb el seu propi cos.

A través del desig com a eix central del bloqueig emocional que pateix la Mila, l’Elena -la línia entre actriu i directora s’esvaneix- ens endinsa al nucli d’una frustració que es presenta com a irresoluble i que, precisament per aquesta impossibilitat d’inserció en el sistema de representacions psíquiques -és a dir, la incapacitat de la seva comprensió-, es manifesta a través del símptoma. En el cas de Mila aquest serà l’aparició d’una urticària a la pell cada vegada que intenta mantenir relacions sexuals o simplement, recorda. Assistim doncs a la pugna contra les resistències de la memòria i a la insistència que permet desgranar el record, el motiu, la pulsió, a fi d’entendre el fet traumàtic per a poder resignificar-lo a través de l’anàlisi i la paraula. I finalment, accedir a la seva curació.

Escena de Creatura (2023) de la directora i actriu Elena Martín Gimeno

La corporalitat femenina i el desig sexual com a estigma, ja reprimit des de la infantesa de la protagonista per part de la mirada adulta. En l’adolescència, la prohibició continua, la part femenina no pot esdevenir subjecte desitjant sinó únicament objecte de desig, sempre complaent en la construcció a mida del desig de l’altre. En l’adultesa, i en clau freudiana, l’objecte de desig que mai no coincideix amb l’objecte amorós. Sota la lògica del desig masculí Mila se’ns presenta com a figura que encarna la dicotomia que es la divisió entre objectes: la mare o l’esposa dipositària de l’amor s’enfronta a la prostituta o l’amant dipositària del desig. Ella, però, es reapropia d’aquesta visió en tant que subjecte que desitja activament i al mateix temps indaga i es qüestiona el seu propi desig.

Escena de Creatura

El film també com l’escenificació del joc que és la impossibilitat de la trobada sexual en què cadascuna de les parts busca en l’altra alguna cosa que no li pot ser donada. La diferència sexual com a fenomen insalvable. I com davant la buidor a què condueix aquest fet traumàtic, es gesta una actitud repetitiva que la supleixi. La pulsió de repetició com a símptoma i alhora la forma com podem accedir al domini d’allò que ens sobrepassa, la pulsió com una força constant que assetja l’organisme des de interior. I en paraules del pare de la psicoanàlisi, la pulsió reprimida que mai cessa d’aspirar a la seva plena satisfacció, que consistiria a la repetició d’una vivència primària de satisfacció; totes les formacions substitutives i reactives, i totes les sublimacions, són insuficients per cancel·lar la seva tensió urgent, i la diferència entre el plaer de satisfacció trobat i el pretès engendra el factor pulsionant, que no admet aferrar-se a cap de les situacions establertes, sinó anar sempre més enllà.

Escena de Creatura (2023) de la directora i actriu Elena Martín Gimeno

La pruïja externa i interna de les lesions a la pell, la somatització que ens permet accedir a estadis més profunds, talment com en una sessió de psicoanàlisi que ens conduirà fins als confins on arrela l’origen traumàtic. Salts temporals que ens aniran retrotraient des de la maduresa a la joventut, passant per la infantesa on s’evidencia la disrupció primigènia entre la innocència, l’instint i el tabú. Al llarg de l’obra, embeguts en un clima febril i dens, però també lluminós, l’opressió condueix a una respiració constantment entretallada que revesteix l’ambient d’una incomoditat estranya. A través de la trama absorbent assistim a un escenari que bascula entre espais reals, mentals i fantasmagòrics.

La directora Elena Martín Gimeno

La premissa com la mirada de l’alteritat condiciona la identitat més íntima de la protagonista, i per extensió, de l’etern femení. Una mirada que pot provenir de l’entorn familiar o extern, i que sovint provoca rascades, ferides i marques que romandran ocultes, reprimint, dirigint i condicionant la psique en cada gest. Escenes que, a través de la força d’aquest gest, invoquen una cosa incontrolable, una cosa que cal situar en l’espai que engendra l’irrepresentable.

L’espessa ombra freudiana cobreix les imatges d’una obra centrada en l’ambigüitat del trauma i el desig. Trauma que Martín, aconsegueix sublimar a través del símptoma, sanar a través de de la paraula, la representació i la resignificació del record que és la pròpia obra. 

Encara en cartell als cinemes Creatrura ha estat guardonada com a millor pel·lícula europea de la Quinzena de Cineastes de Canes.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close