Cinema

L’experiència interior

L’obstinació d’aspirar sempre a una experiència més definitiva de l’amor, de la vida, d’allò que ens fonamenta, respon a la necessitat de superar l’aïllament dels éssers individuals, és a dir, de la discontinuïtat que ens constitueix.

Els encantats (2023) d’Elena Trapé, transita en aquest estat que demarca els límits entre l’alteritat i la individualitat, el brogit exterior i l’experiència interior, fenomen estudiat per Georges Bataille, escriptor i antropòleg francès, al llarg de la seva obra.

Irene, la veu femenina protagonista, interpretada per Laia Costa, després d’una separació ha d’acarar per primera vegada l’absència de la seva filla que anirà a passar uns dies amb el pare. Ella es veu sobrepassada per la situació, i, incapaç d’afrontar-la decideix fugir a un poble del Pirineu, que en l’imaginari col·lectiu se’ns hauria de presentar com un entorn bucòlic i oníric on sanar qualsevol esfereïment, por o turment. És aquí on s’introdueix l’element de la natura com a atmosfera catalitzadora d’allò que ens excedeix —la vida interior— altra vegada, l’experiència interior. Un entorn familiar que lluny de tornar-li la serenor i la pau que anhela, l’obligarà a mirar de cara els motius, les intencions i les febleses que la travessen.

Fotograma del film Els encantats (2023) d’Elena Trapé.

Seguint el discurs proposat per Bataille, sabem que l’elecció humana apel·la a la mobilitat interior. I aquesta no es pot dissociar de la seva relació amb l’experiència objectiva del món. Tant és així que el neguit i la desídia vital que ella pateix, no es poden deslligar de les raons que l’impulsen a performar una existència plàcida i joiosa entre paratges verds i records de joventut romantitzada. Trapé defuig les connotacions màgiques o sanadores del poble com a indret on res està subjugat a la cruesa dels vincles i el temps. La cineasta construeix el poble com a poble, és a dir, com un indret més, que per si mateix no posseeix cap mena de propietat terapèutica ni embellidora. Tanmateix, a l’única consigna que podria respondre la retirada que suposa la figura del poble és el fet d’allunyar-la del treball i la rutina. I si entenem el treball com a una escapatòria a través de la qual l’home deixa de respondre a l’impuls immediat regit per la violència del desig, la desaprensió com a base del treball, a Irene no li queda una altra que enfrontar-se i fer-se càrrec d’aquest impuls.

En aquest trauma incipient, trobem una Irene amalgamada de capes i veladures que al llarg del film aniran desbridant-se. Assistim, doncs, al descabdellament que suposa el treball de la memòria i la intimitat que resisteix de ser exposada o vulnerada davant d’un mateix. I és que hi ha en la naturalesa i subsisteix en l’home un impuls que sempre excedeix els límits i que solament en part pot ser reduït.

Fotograma del film Els encantats (2023) d’Elena Trapé.

Entenent l’erotisme segons la concepció de Bataille, ella es veu abocada, indefectiblement a excedir-se en l’experiència de l’erotisme que suposa la necessitat de reconeixement i vulneració, i que no presenta altra finalitat que la de copsar l’ésser en el més íntim, fins al punt del davallament. És precisament en aquest punt on es reconeix l’activitat eròtica que es presenta per sobre de tot com a una exuberància, una experiència de la sobreabundància vinculada, inseparablement, a la vida, objecte de passió i objecte de contemplació poètica.

No sabem res del trauma de la veu femenina enllà del que podem intuir. Una veu separada del fet maternal, que es troba aclaparada per aquest desequilibri en què l’ésser es qüestiona a si mateix conscientment. Irene, travessada per una constant universal —allò que es repeteix en nosaltres una vegada i una altra sense possibilitat d’escapar de nosaltres mateixos— és un personatge complex, amb nombroses capes i matisos que demanen ser desvetllats. La ferida profunda com la incessant reiteració de qui som i com desitgem que se’ns percebi.

Imatge del rodatge ‘Els encantats’ (2023) d’Elena Trapé.

Els límits dels vincles entre un mateix i l’altre en tant que relació simbòlica també resulten un dels temes transversals que se’n poden extreure del llargmetratge. Això és: mai no arribem a conèixer del tot a l’altre, mai no sabem què s’espera de nosaltres exactament i què esperem nosaltres de l’altre; per tant, l’alteritat adquireix una dimensió pràcticament fantasmal sostinguda per un contínuum d’esperes mútues i espais limítrofs. Un llenguatge com un subterfugi establert per espais i racons on habita tot allò que no es diu.

Un film treballat a partir de silencis i diàlegs interiors que exposa el fet d’esdevenir allò que som fonamentat en la incapacitat per a defugir allò que ens constitueix.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close