Qui va ser realment Enriqueta Martí? Una assassina en sèrie o un cap de turc per salvar les pràctiques obscures de les elits? La pregunta ressona a ‘La vampira de Barcelona’ (Lluís Danés, 2020), un thriller d’estètica poèticament opressiva, amb una concepció genuïna de la narració i de l’espai que va merèixer el premi del Públic al darrer Festival de Sitges.
Només començar, Enriqueta Martí és definida així: “Segrestadora de nens, bruixa, fetillera, puta de Satanàs, mala dona, dimoni, ogre xuclasang, assassina, una hiena, una bèstia humana”. O dit d’una altra manera: com crear estats d’opinió a través de l’opinió publicada i com en som, de manipulables.
Crec que la pel·lícula va d’això. De com el poder crea monstres a partir dels arquetips dels contes, amb l’objectiu de tapar i ocultar els monstres de veritat. L’opinió publica, a partir del segle XX es converteix en una eina de manipular i arriba fins als nostres dies. De fet, estem parlant del mateix, de com les fake news –el poder mediàtic– s’arrenglera amb tots els altres poders.
El film deixa entreveure que Martí va ser un cap de turc. I això ens remet a d’altres teories conspiratives com les de Jack l’Esbudellador.
Té una lectura totalment actual. Aquesta mena de clans secrets que poden ser a prop de la pederàstia, del tràfic d’humans. O la mateixa justícia ordinària que manté la seva conjuntura contra els dissidents i contra les idees que destorben el poder. És molt fàcil fer una portada definint algú com a terrorista. És allò de “difama, que alguna cosa en queda”. I si ho diu un diari, encara més. Penso en el cas d’Arnaldo Otegi, condemnat a passar sis anys i mig engarjolat i a qui ara el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) dona la raó. Però el mal ja està fet. La intenció dels diaris mai no és equivalent a la rectificació. O el cas de Tamara Carrasco.
El seu judici ha anat en paral·lel a l’estrena de la pel·lícula.
El cas de la Tamara Carrasco té connexions evidents amb la història que expliquem. A ella se la confina un any i mig, surt a tot arreu en portada com a terrorista, però el dia després que se l’absol cap dels diaris que la va assenyalar no en fan ni una sola referència a la portada. És terroríficament evident i actual. Una eina més del manteniment d’aquest “star system del terror”.
Volia que l’espectador fes una connexió immediata amb la realitat?
Hi ha molts paral·lelismes, perquè qui jutja i sentencia l’Enriqueta Martí és el mateix poder que jutja i sentencia Tamara Carrasco. Crec que, al conjunt de l’Estat, la gent de bona fe no s’assabentarà que ha estat absolta, perquè hi ha una voluntat explícita perquè no se n’assabentin.
Ha optat per mostrar-nos ‘La vampira de Barcelona’ com un conte de terror.
És que els fets són terrorífics… Si anem a les fonts originals de com es va relatar el cas, veiem que aleshores ja es va fer molt amb una estètica de conte. El poder mediàtic busca com pot arribar al seu públic de manera efectiva. Pel tipus de literatura i sainet, ja els anava bé fer servir adjectius i moltes floritures literàries, més a prop de la fantasia que de la crònica o el periodisme. La pel·lícula també té molts paral·lelismes amb el documental De nens, del Joaquim Jordà, on veiem com la premsa, els polítics i els poders econòmics poden destrossar la vida d’un home.

Va rebre el guió fa més de deu anys. Ja portava implícita tota aquesta lectura?
No. Quan vaig rebre el guió per primera vegada, l’any 2009, no estava acabat i era un projecte per un capítol d’una sèrie per a Televisió Espanyol que es deia La huella del crimen. En origen era un guió de sant i fetge, que defensava les teories esteses a Internet. Durant tots aquests anys de buscar finançament, va aparèixer una corrent de repensament de la història, amb gent tan interessant com Jordi Corominas o Elsa Plaza, que van fer llibres sobre els fets. Amb la guionista Maria Jaén, a partir d’entrevistes i d’anar a les fonts de l’època, veiem que la història oficial no encaixa per enlloc.
De fet, l’únic demostrable era el segrest d’una nena, la Tereseta Guitart.
Vam parlar-ho amb familiars dels implicats i vam veure que tot plegat no quadrava. En part, era la moda que les ciutats grans havien de tenir el seu propi Esbudellador. I pel morbo. A més, s’hi afegia que l’Enriqueta Martí, que no era una santa, té més de “pobra dona” que de “mala dona”. Era prostituta, estava molt afeblida per la malaltia, i era una mica “sàvia”, tenia botiga d’herbes, feia “remeis”… i estava separada. Una dona que es valia per ella mateixa. Tenia tots els ingredients per convertir-se en l’arquetip de bruixa.
«M’agrada la bellesa de la foscor»
La Barcelona de la pel·lícula és una ciutat incòmoda, infernal, bruta, però també amb una bellesa molt particular. Ho fa la seva concepció teatral, a mig camí del somni i del cabaret?
Segurament, perquè no ho sé fer d’una altra manera. Són els recursos que he anat elaborant en tota la meva carrera. M’agrada molt l’estètica de la decadència, l’oposat a un món blanc i clar. M’agrada la bellesa de la foscor. A la pel·lícula tothom es mou en un territori molt fosc, tots van amb una motxilla carregada de pedres. Tots volen sortir del pou escarbant cap avall.
El darrer pla és una habitació cap a l’infinit.
Com a La casa de Bernarda Alba: “nos hundiremos en un mar de luto“. No hi ha manera de sortir del forat. La voluntat era la de no acabar bé, perquè la vida no acaba bé. No ens en podem refiar, cal estar sempre alerta. Molt poques vegades hi ha finals feliços.
Hi ha una part molt simbòlica, reforçada pels decorats i la il·luminació, amb un joc amb les textures de color: el blanc i negre per al mite clàssic; el vermell per l’amenaça; el color pel bordell.
Els referents que m’agraden son els que s’hi veuen retratats i, al final, que tot això hi aparegui així és casual. Els meus dos grans referents són L’home elefant (1980) i El gabinet del Dr. Caligari (1919), pur expressionisme. Ha donat la casualitat que Sitges ha homenatjat aquest any les dues pel·lícules! Estava predestinat [riu]. D’altra banda, estic molt content que una pel·lícula en llengua catalana, amb actors d’aquí i explicant històries d’aquí s’estreni al nostre festival.
Són el únics.
És una solitud immensa. Al final, fer una pel·lícula com La vampira de Barcelona acaba sent molt arriscat, perquè, sense tu voler-ho, et converteixes en un paio valent que vol fer una obra amb pretensions, però que compta amb un pressupost ridícul. I ho has de fer sense trair-te. T’asseguro que amb els mitjans que teníem no vam poder fer-hi més. I és una pena que no es rodi més en català. De talent n’hi ha, i d’actors, també.
Ha comptat amb el bo i millor de l’escena catalana: Sergi Lòpez, Bruna Cusí, Francesc Orella, Roger Casamajor, Núria Prims, Mario Gas, Boris Ruiz i un llag etcètera.
I uns secundaris com Albert Pla de transformista, Mag Lari de prestidigitador, Xavi Lloses de pianista, o Marc Parrot, que apareix amb Elena Gadel. Tenim un gran star ystem i els estic molt agraït. Per un tema de pressupost, no podia pagar-los a tots. Però han tingut voluntat de jugar i de fer-me companyia en aquest viatge. Tothom ha estat molt generós, i no només els actors. En hi hem deixat la pell i això demostra que hi ha una via possible.
