Hanging Rock és una formació rocosa que pertany a la muntanya Diògenes, dins de l’estat australià de Victòria. La seva peculiar topografia formada per roques penjants de grans dimensions i formes procedent d’una erupció volcànica sempre ha resultat atractiva com a paisatge natural a explorar. Com tota bellesa, aguda i afilada, aquest paratge també carrega perills com les elevades temperatures i l’absència d’aigua a cotes altes, però sobretot les múltiples cavitats de gran profunditat creades al voltant de les enormes roques penjants. Probablement aquest sigui el motiu principal pel qual al llarg de la seva història s’hi hagin produït algunes desaparicions, tot servint d’inspiració per a la novel·la “Picnic a Hanging Rock (1967)” de Joan Lindsay i el posterior film de Peter Weir amb el mateix títol.
Fets reals catalitzen una llegenda urbana que s’impregna en l’imaginari col·lectiu conformant un saber que se’ns oculta. La persistència “del que veiem i el que som no és més que un somni dins d’un somni” tal com proposa Weir amb la cita de Poe a l’inici del film. És així com s’inicia el viatge, on l’ocult saber és la realitat que se’ns escola.


Com una el·lipsi incompleta i en un estat de suspensió permanent, Picnic in Hanging Rock (1975) és tota una al·legoria al pla mistèric del que és ocult.
Ens situem al Col·legi Appleyard, on la misteriosa i no resolta desaparició el 14 de febrer de 1900 de tres alumnes i una professora durant una excursió a Hanging Rock conformen la trama del film. A peu de roca té lloc el pícnic mentre els rellotges aturats a les dotze del migdia assenyalen la pèrdua, tant de l’eix cronològic com de la consciència. Miranda Reid, la protagonista, el personatge menys caracteritzat que encarna una sort d’èter sinistre i profundament bell, assenyalant l’únic propòsit que la corseca acompanyada de tres alumnes més: l’ascensió al cim, com una crida cap a l’absolut, un cop abandonada la raó. Entre les alumnes que s’aventuren a l’ascensió no falta la figura del seny, fent la funció quixotesca de Sancho Panza, tensant la frontera entre realitat hermètica i fantasia encriptada.
Miranda funciona com a signe, la representació d’una realitat no percebuda, tothom sap qui és ella, tothom l’admira, tothom l’enyora, tothom s’hi enamora. Però ningú sap de qui. La concepció de Miranda no és Miranda perquè Miranda és l’ocultació en sí mateixa. No sabem absolutament res sobre el personatge, solament d’ella coneixem una bellesa canònica i angelical, una percepció directament filtrada pels sentits que propulsa el desig d’allò que ha de ser desxifrat. Miranda també com a interrogant i anhel, no de bellesa, sinó de primordi, d’essència.
Sota l’aparença volguda de film victorià, Weir ens obre les portes del simbolisme i la percepció. Bastint-se de l’omissió i la suggestió, construeix una estructura basada en l’el·lipsi, en el fora de camp entès com tots aquells elements eliminats de la visualització que poden ser reconstruïts per l’espectador. Penso, però, que en aquest cas l’el·lipsi és incompleta ja que la interpretació de l’espectador mai reconstruirà una realitat mentre aquesta sigui interpretada. En la interpretació imaginativa es modula, es transforma, talment com en l’ocult, però solament s’obté una intuïció, més o menys minsa, més o menys acotada, però mai total.


Exemple de suggestió seria l’aparició del cigne que funciona com a símbol personificant-se en la protagonista que també apareix referenciada com a la Venus de Botticelli i alhora és la catalitzadora d’aquest estat de suspensió. Perfecta al·legoria a aquella perdició propulsada per la bellesa i l’ocult.
Pel que fa a la il·luminació, l’estètica i la fotografia s’observa una clara inspiració en les obres de l’impressionista australià Frederick McCubbin (1855-1917), pintor de boscos, paisatges i personatges de l’ambient victorià. Una ambientació que al film s’adhereix fàcilment al pla mistèric a través de plans picats i contra picats o a través de la càmera lenta que grava les noies en l’ascens a la roca… Tot un imaginari que, juntament amb les fosques melodies de piano, es situa entre la fantasia i la pertorbació. També crida l’atenció la similitud entre l’obra de William Ford “At the Hanging Rock Mt. Macedon” i el pla general que conforma l’escena central del pícnic.

El zenit del film és el misteri sense resoldre, l’estat de suspensió enclavant-se dins el cos a mode d’interrogant obert. La constant silent de “l’enllà del sentit” trontollant-ho tot, acostant-nos vagament i perversament a la delectació del saber.