Cinema

Luis García Berlanga, la marca registrada del geni

Pocs creadors tenen el privilegi d’haver generat amb el seu cognom un adjectiu d’ús comú en el camp de la cultura. Aquests dies es compleix un segle des que un dotze de juny del 1921 aterrara al món, a València, el cineasta Luis García Berlanga, segurament un dels artistes valencians més universals, conegut per la celebèrrima ‘Bienvenido Mr Marshall’ però autor d’un grapat d’obres mestres com ‘Plácido’ o ‘El Verdugo’. El creador d’un estil singular, la mirada “berlanguiana”. Tracem en companyia de la comissionada designada per la Generalitat Valenciana per a l’Any Berlanga, l’actriu Rosanna Pastor, el perfil del cineasta sorneguer i genial. I parlem dels actes dedicats a la seua figura.

Rosanna Pastor avisa que arribarà una mica tard a la cita. L’entrevista es fa un dia abans de la presentació del gruix del programa d’activitats dedicat a Luis García Berlanga, coincidint amb el centenari del naixement. L’activitat és frenètica. La comissionada encadena reunions. I el seu telèfon bull. Però ja pot mostrar un llistat considerable de propostes de tot caire que se sumen a algunes ja en marxa o anunciades, com l’exposició inaugurada en el MuVim o un cicle per a l’estiu de la Filmoteca. En la programació hi ha xerrades, congressos, exposicions, concerts, un concurs de narrativa eròtica i, per descomptat, la projecció del seu cinema arreu de tot el territori valencià. Una irradiació berlanguiana en tota regla.

Comptat i debatut, en prendre possessió del seu càrrec, Pastor va marcar-se com a objectiu el redescobriment del director i guionista i “fer-lo arribar a tots els racons”. Implica això que hi ha un dèficit de coneixença de l’artista, sobretot entre les noves generacions? “Sembla que hi ha una manca de connexió. Per a la gent que tenim una certa edat, el cinema de Berlanga ha format part de la nostra vida. Tots hem vist alguna pel·lícula seua. Els joves potser no tenen aquest vincle, l’accés a l’imaginari. Per això em semblava important, com a fita de l’Any Berlanga, obrir-lo a tota la ciutadania, amb una mirada intergeneracional”, respon la comissionada.

L’altre objectiu, aclareix l’actriu, directora i membre del Consell Valencià de Cultura (CVC), era no circumscriure les activitats a les grans capitals, sinó “portar la figura de Berlanga als pobles”. Les mateixes poblacions, alerta, que han vist desaparèixer al llarg del temps les seues sales de cinema. Lògicament, la televisió pública À Punt també contribuirà a difondre la filmografia del director.

La tasca de Pastor, que compagina amb la direcció d’un documental sobre la figura del desaparegut Francisco Brines, l’únic Premi Cervantes valencià, ha estat coordinar les diferents iniciatives que s’han anat proposant des de les institucions i el teixit civil. Idees que continuen arribant i que fan que el programa “encara no estiga tancat”. “L’Any Berlanga, si té una característica, és que aglutina l’interès i la voluntat que totes les institucions per posar totes les activitats sota el mateix paraigües”, diu. Posats a escollir alguna iniciativa especialment interessant —“per allò que et deia de la connexió intergeneracional”—, la comissionada ressalta la posada en marxa des de la Conselleria d’Educació d’una unitat didàctica  que farà arribar el cinema de Berlanga a primària, secundària i batxillerat. “Per poc esperada, em sembla que és una de les activitats més atractiva”, argumenta, però també cita una lectura dramatitzada de la pel·lícula El verdugo. A més, l’Institut Valencià de Cultura (IVC) produirà un muntatge “de caire berlanguià”.

L’actriu i comissionada per a l’Any Berlanga Rosanna Pastor. Fotografia: KIke Taberner

La programació té un obvi biaix cultural, però també hi haurà altres enfocaments, com ara la creació d’una Guia Turística Berlanga que es presentarà pròximament. “Una cosa que em preocupava era donar joc a sectors que, com la cultura, han patit molt durant la pandèmia, com el turisme i l’hostaleria”, aclareix Pastor.

En aquest punt, li preguntem a la comissionada si l’Any Berlanga és una oportunitat de projectar internacionalment la figura d’un cineasta amb una producció, la més reeixida almenys, que el situa com un dels grans directors europeus del segle XX. “Els instituts Cervantes estan fent un esforç per proporcionar als seus centres en els diferents països material per a la internacionalització de les pel·lícules. I també hem establert sinergies amb l’Acadèmia del Cinema i amb Acción Cultural Española”, diu en referència a l’organisme que es dedica a projectar la cultura de l’Estat a l’exterior.

Fets els (necessaris) preliminars, arriba l’hora de parlar de la figura del director. Tot i que Rosanna Pastor, nascuda a Alboraia (Horta Nord) el 1960, ha participat en tot tipus de projectes, la seua és una carrera fonamentalment dramàtica, amb fites com el Goya a l’actriu revelació obtingut per la seua participació en Terra i llibertat (1995), sota la direcció del britànic Ken Loach. Li preguntem què li atreia de l’encàrrec de coordinar els esdeveniments dedicats a Berlanga. “El que m’atrau és que vaig conèixer-lo, vam tenir una relació intermitent en els seus últims anys. I si vols que siga sincera, una de les qüestions que m’ha fet decidir-me és que m’alegra que siga una proposta que se li ha fet a una dona. Sabem de què parlem, no és habitual, per a les grans coses continua el costum de la preponderància masculina. I crec que a Berlanga li faria molta gràcia que fora una dona la comissionada i que jo estiguera posant en marxa tots aquests actes. Finalment, crec que és important ressaltar que soc una persona del sector i algú connectat amb el territori”, argumenta. “Tot i que no soc una persona amb un gran coneixement acadèmic sobre Berlanga, soc algú que l’ha conegut, que coneix el medi i que puc ajudar a fer que el sector estiga present”, diu en referència a l’audiovisual valencià. 

“Era fàcil prendre la decisió, però era també un repte”, conclou. I es felicita per la manera en què la família del director està participant activament en els actes, incloent la branca familiar que va restar a viure a València, “gent també relacionada amb la cultura”. 

Berlanga misogin, Berlanga feminista

Sorgida la qüestió del gènere, li preguntem pel discurs que la directora Josefina Molina va fer el 2010 amb motiu de la seua entrada en l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, ocupant tot just la butaca deixada per Berlanga. La cineasta va parlar de misogínia i feminisme en el cinema berlanguià. I concloïa: “Berlanga era tan misogin com feminista”. Encara més: considerava Tamaño natural (1973) la pel·lícula “més feminista del cinema espanyol”. “És important contextualitzar la figura de Berlanga, com qualsevol manifestació artística. Conec Josefina Molina, he parlat amb ella d’aquest assumpte. I la veritat és que em sume a gran part de les seues tesis. Josefina va ser alumna de Berlanga, el va conèixer molt bé. I sempre deia que era un gran provocador. Parlem de la figura que va en companyia de Muñoz Puelles visitant les botigues eròtiques de París o els santuaris dels llibres eròtics, però al mateix temps va viure tota la vida amb la seua dona i es va deixar administrar per ella. Hi ha molts elements contradictoris. I ell n’era conscient. Fins i tot feia gal·la de la contradicció en què vivia”. 

Fotograma d’El verdugo.

“Tot dona com a resultat un trencaclosques amb verds, amb blaus, amb grocs i, fins i tot, amb grisos. Aquest home polièdric i contradictori és Berlanga. Però més enllà de les contextualitzacions, ens va deixar algunes de les obres mestres de la cinematografia espanyola”, adverteix.

Pastor confessa que està revisant de nou la filmografia de Berlanga. De l’última pel·lícula revisada, Los jueves, milagro (1957), diu que és “una vivisecció de l’Espanya d’aquell moment, una pel·lícula controvertida perquè hi ha molta mà de la censura. Fins el punt que Berlanga va demanar que el censor fora coguionista, la qual cosa no li van permetre [diu amb un somriure]. Però és un tema molt graciós. Fins i tot va enviar una carta al Vaticà demanant-ho. A mi aquest home em genera molta curiositat, no puc evitar-ho”. 

La mateixa sensació d’enlluernament li produeix El verdugo (1963), “una pel·lícula que podria haver estat rodada la setmana passada, amb un missatge molt potent”. L’actriu especula si la vivència de la guerra civil i l’experiència controvertida de Berlanga amb el seu allistament en la División Azul —el modest suport franquista a les tropes nazis en el front rus—, que li va fer viure el trauma de la mort d’un company, no té a veure amb el tipus de cinema que feia el valencià. 

“És fascinant com algú que ha tingut aquesta experiència traumàtica agafa l’humor com a eina per transmetre la seua visió del món, una mirada àcida i sarcàstica que té molt a veure també amb el tarannà valencià. Em sorprèn molt, no deixe de pensar en com afecten tots els ímputs de la guerra i la postguerra en una persona jove que acaba viviseccionant la realitat a través de l’humor”, diu. I fa un altre apunt: “Totes les seues pel·lícules em connoten un cert element de fugida, de fugida cap endavant o no se sap cap a on”. I fa referència en aquest punt a un altre títol descomunal, Plácido (1961), amb aquella estranya peregrinació surrealista d’una d’una família.

Un moment de la genial Plácido.

Altrament, Pastor pensa ­—és difícil no estar d’acord amb això— que aquesta part de la filmografia de Berlanga és la que millor ha envellit. “Les darreres pel·lícules suporten pitjor el pas del temps, potser perquè són filles d’uns temps que hem conegut i hem viscut”, apunta. Amb censura o no, Berlanga aconsegueix en aquella primera etapa fer un sensacional dibuix sociològic. Però aquest és un tret que apareix també durant la transició, amb la trilogia que obri la sensacional La escopeta nacional (1978), films que contenen molta informació sobre com van ser aquells anys. “És veritat. Les tinc pendents de revisar, però els personatges que construeix són arquetips que tots reconeixem, persones que hem vist en els nostres pobles i la nostra política. Que expliquen molt bé la nostra societat”.

Tot i la irregularitat de la darrera etapa com a director, potser hi ha l’excepció de París-Tombuctú (1999), el seu testament cinematogràfic, una darrera pel·lícula brillant en el seu deliri absolut, en la llibertat que transmet i en una certa recapitulació sobre el discurs del seu cinema. Un testament molt digne i molt berlanguià. “N’estic d’acord, s’ha dit que és el seu testament, però a mi m’encisa que el personatge del dentista que agafa la bicicleta a recórrer la pell de bou siga l’actor Michel Piccoli, qui també feia de dentista en Tamaño natural. És com si omplira alguna llacuna, com si li donara una altra oportunitat al personatge i el fera arribar a una mena de lloc mític en la costa mediterrània, que simbolitza també un retorn a les arrels valencianes”, narra amb els ulls lluents. Abans de ressaltar l’homenatge a algun dels seus actors i actrius fetitxe.

“Si no sabia que era la seua darrera pel·lícula, almenys ho albirava, la seua ànima hi està posada”, rebla.

Amparo Soler Leal i Michel Piccoli en París-Tombuctú.

Els hereus valencians de Berlanga

De vegades es parlar dels directors estatals que han seguit el deixant de Luis García Berlanga, noms com el de la primera etapa de Javier Fesser, la d’El milagro de P. Tinto. No obstant això, Rosanna Pastor posa l’èmfasi en els hereus valencians de Berlanga, “tot i ser conscients que som una cinematografia que no acaba de consolidar-se”. Així, posa en valor títols com la tragicomèdia “d’aire berlanguià” de Vicent Tamarit El hombre de la nevera (1993), en la qual hi va participar. Un altre film seria Dripping (2001), de Vicent Monsonís, “gent que s’ha quedat al territori, picant pedra, malgrat les dificultats”. I cita a continuació l’alacantí Miguel Albaladejo, amb qui troba reminiscències.

Una connexió més clara és la sèrie Benifotrem (1995), la primera producció pròpia de Canal 9 dirigida pel desaparegut Toni Canet, “absolutament berlanguiana”. “Ho sé perquè hi vaig participar. Estava rodada de manera novedosa per al seu temps, amb un director de fotografia de cinema, que reflectia situacions absolutament disbaratades, com l’episodi del bou Conan”, relata. I anota per acabar el més berlanguià possiblement dels directors valencians, el desaparegut Carles Mira, amb films com Con el culo al aire (1980) que semblen estretes de la part final de la filmografia de Berlanga. Sols que, curiosament, són anteriors.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close