Cinema

«És complicat que t’arribin històries tan originals i fascinants com ‘Tres’»

A Juanjo Giménez li agrada “jugar amb les expectatives i evitar llocs comuns”. És l’únic director català que ha guanyat la Palma d’Or de Canes —el segon de l’Estat, després de Luis Buñuel—, en la categoria de millor curtmetratge. Era el 2016 i ‘Timecode’ també el portaria a ser un dels nominats dels Oscar. Cinc anys després, Giménez es reafirma amb ‘Tres’ (estrenada divendres 5 de novembre), un llargmetratge interpretat per Marta Nieto i Miki Esparbé, que té com a protagonista un personatge que normalment viu lluny de focus i aplaudiments: una sonidista.

La protagonista de Tres és C. —així es diu, lacònicament, el personatge que interpreta la quirúrgica i fascinant Marta Nieto—, una dissenyadora de so que passa una mala època, cremada per la feina, però també a nivell emocional. En un moment d’incertesa, tan interna com externa, pateix una desincronització: els sons li arriben uns segons més tard de veure’n les imatges. “Al personatge li passa una cosa que jo no sé què és”, explica. L’actriu d’El camino de los ingleses (2006) o Madre (2019) —en un paper que recorda el vagareig de C. a la recerca de l’equilibri— ha hagut de forçar-se a imaginar, a crear per arribar a copsar la reacció que tindria ella en una situació com aquesta.

“Ha estat un procés molt íntim i personal. Vaig aïllar-me de l’entorn, perquè exactament això és el que li passa a ella”. Amb la dificultat afegida que les pel·lícules no es roden mai en un ordre cronològic d’escenes. “Això ho complicava tot, perquè el delay de C., al film, no és sempre el mateix. Hi havia una línia argumental pròpia, i no estàtica, que em m’obligava a estar molt concentrada“. Imaginació i mètode. La C. passa hores provant d’aconseguir el millor so per cada escena: gravar, editar, mesclar. L’estudi es converteix en un refugi, allunyada del so que fa la pròpia vida.

Juanjo Giménez era molt conscient que la història només es podia explicar des del llenguatge cinematogràfic. “No hi ha cap altre mitjà que pugui jugar amb la dissincronia com ho pot fer el cinema. Ni un llibre, ni una novel·la gràfica”, afirmava el director, en l’estrena a Sitges. Per a Nieto, que portava el pes de l’acció i d’aquesta premissa, no perdre el sentit ni la credibilitat del personatge era el més complex. “Per sort, en Juanjo em deixava molt d’espai a la creativitat, en la meva interpretació hi ha una cosa naturalment intuïtiva. Sabem el cinema que ens agrada als dos, i això ajudava a tenir-ho més clar”.

“Per a mi, la C. té un volcà a dins tota l’estona”, remarca l’actriu. “Passa per una situació molt intensa i per crisis vitals molt profundes. En aquest sentit, molt sovint em preguntava si m’estava passant”. Però Giménez sempre deia que no. “Transitava per llocs molt dramàtics, però quan ho vaig veure en pantalla, vaig respirar tranquil·la, perquè el director tenia raó: es veia poc la tensió i el drama”. La contenció com a arma expressiva més poderosa.

Miki Esparbé a la pel·lícula 'Tres'
Miki Esparbé, l’Iván de la pel·lícula ‘Tres’

Un contrapunt de generositat, naturalitat i alegria

Al costat, un actor que li fa de perfecte crossa i contrapunt, Miki Esparbé. Un personatge, Iván, allunyat de la masculinitat tòxica, generós, amb la vocació d’ajudar la C. a recuperar l’equilibri. La sintonia entre els dos es nota en pantalla, i també fora, fins al punt que Nieto explica, en el decurs de la conversa i en confidència inèdita, com va anar l’elecció del seu personatge. “Conec el projecte perquè vaig veure un teaser, em va encantar i li vaig demanar al Juanjo de fer el càsting. El vaig perseguir, literalment. I des del minut u, l’Iván eres tu, Miki [s’adreça a ell, que ho desconeixia]. Es van dir altres noms, però al nostre cap només hi eres tu”.

“En Miki aporta naturalitat i alegria, i sempre és al seu lloc”, exposa Nieto. Esparbé entoma els elogis amb esportivitat, i ens explica com va anar creixent l’Iván. “És un personatge que dona moltes voltes, perquè al principii hi n’havia d’altres, que van anar desapareixent o perdent pes. Al final, es va decidir crear un únic punt de suport per al personatge de C. Aquesta decisió, com que al film hi havia tantes prioritats, acaba sent molt bona, perquè entre els tres [Nieto, Esparbé i Giménez] li vam acabar donant una entitat molt definida“.

El resultat és un film que parla de la màgia del cinema, de tots els que hi són i no es veuen, gairebé sempre en apartats tècnics. “La importància cabdal d’una pel·lícula és el so. Muda és una altra cosa, molt diferent a tenir-la amb so. Tres ajuda a visibilitzar aquest aspecte, s’ensenya d’una manera fàcil i propera”, assevera Esparbé. “He estat a prop de gent que viu amb la passió del so —continua Nieto—. Fer una pel·lícula requereix molta feina de detall, minuciosa. En aquest film, el so és tan important com la imatge. I millor veure-la al cinema, al volum que toca”.

Una premissa brillant i una història empàtica

També és una pel·lícula sobre com ens afecten les coses, l’entorn i el passat, amb un elegant toc fantàstic que sobrevola la trama, escenes memorables —la passejada del bar al cinema— i un argument que reserva algunes sorpreses, però cap foc artificial. “Quan m’arriba el guió —confessa Esparbé—, jo al·lucino. És complicat que t’arribin històries originals, singulars i fascinants com aquesta. Jo ja havia treballat amb Juanjo en un curt, poc abans de rodar la pel·lícula, i teníem molta sintonia. Ell és molt geni, amb idees brillants”.

“Les idees de Juanjo Giménez —reafirma Nieto— són peculiars, sempre amb premisses brillants. No és casualitat que Timecode anés als Oscar. Fa coses excepcionals. A Tres, amb aquest toc tant del cinema fantàstic, que a partir d’una premissa que no és veritat, sap parlar de coses que són reals en tots nosaltres. Jo no tinc un delay, però sí que tinc crisis”. Esparbé assenteix: “Per a mi, el meu personatge és com l’espectador a dins de la pel·lícula. Viure-ho així és molt gratificant, com a actor. Una de les virtuts de Tres és que aquesta premissa tan boja arriba a un lloc molt humà i proper. Perquè, al capdavall, és una premissa totalment empatitzable amb qualsevol espectador”.

Són algunes de les raons —de pes— que expliquen la bona acollida d’una història i d’un autor, Juanjo Giménez, amb idees singulars i que fascinen, però sobretot, per com arriba a atrapar-nos un cop la idea queda exposada i el que importa és tota la resta. Tres com a exponent d’un cinema d’autor talentós i amb ambicions, amb dos actors, Marta Nieto i Miki Esparbé, minuciosament exactes, empàtics i creïbles.

Els actors Miki Esparbé i Marta Nieto, amb el director de 'Tres', Juanjo Giménez.
Els actors Miki Esparbé i Marta Nieto, amb el director de ‘Tres’, Juanjo Giménez.
Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close