Cinema

Neus Ballús: “Al rodatge era molt important però molt complicat que tot afavorís la llibertat dels intèrprets”

Sis dies corrents’, una producció de Distinto Films dirigida per Neus Ballús, ha triomfat als Premis Gaudí amb cinc premis: millor pel·lícula, millor direcció, millor actor, millor actor de repartiment i millor muntatge. Partint de situacions reals i amb el treball d’actors no professionals, la pel·lícula transita entre la ficció i el documental per explicar-nos una setmana en la vida de Valero, Moha i Pep, treballadors d’una empresa menuda de fontaneria i electricitat a l’extraradi de Barcelona.

Neus coneix a la perfecció aquestes hibridacions dels gèneres, ja que ho ha treballat als seus anteriors llargmetratges, El viatge de Marta (2019) i La plaga (2013). En aquesta ocasió, la comèdia impregna una pel·lícula que s’ha realitzat a foc lent i que no ha seguit els passos convencionals de la indústria. Parlem d’això i d’altres pilars de Sis dies corrents amb la directora i coguionista del film.

Primer de tot, vull donar-vos l’enhorabona pels cinc premis als Gaudí. Què suposa per a la pel·lícula aquests reconeixements?

Amb Sis dies corrents ja ens sentíem una mica guanyadors només havent fet la pel·lícula i havent arribat a la fita artística que ens marcàvem; això per a nosaltres ja era un gran èxit. A nivell pràctic esperem que els premis generin més interès a la gent, que la gent la vagi a veure al Cicle Gaudí i que probablement es reestreni en algun cinema. I a nivell més global, implica un reconeixement cap a un tipus de cinema arriscat, que hibrida, que no treballa les formes més òbvies que veiem regularment i que s’aproxima a les vides de la gent anònima. El públic ens ho havia agraït, ens havia fet arribar l’estima cap a la pel·lícula i el fet que l’acadèmia també ho reconegui, és molt important per a nosaltres.

Estem parlant d’una pel·lícula que s’ha fet al llarg de diversos anys i que no ha seguit un procés convencional. Com ha estat el procés de realització de Sis dies corrents?

Ha estat un procés molt artesanal, això indica que les coses requereixen el seu temps, que no es pot industrialitzar i anar més ràpid. Implica que tota la gent de l’equip s’ha acostumat a una metodologia diferent de l’habitual. El treball amb no-actors també requereix molta paciència i molta confiança per part de la productora; confiar i dir “La Neus diu que sortirà una bona pel·lícula amb aquests lampistes” [Riu]. Els reconec aquesta valentia d’apostar per això. Crec que la pel·lícula ha aconseguit destacar per la qualitat interpretativa dels actors no professionals com s’ha reconegut als Gaudi i a altres festivals.

Justament m’interessa saber més sobre el mètode de treball amb actors no professionals. És la tercera vegada que treballes amb ells. Tens una mecànica ja instaurada o cada rodatge és diferent?

Crec que hi havia aspectes millorables respecte a les anteriors pel·lícules i per això hi ha hagut canvis. La plaga és una pel·lícula a nivell interpretatiu similar a aquesta on els no-actors s’interpreten a si mateixos. En canvi, Sis dies corrents va més enllà en la ficció i, a més, és una comèdia. Això va implicar molt més treball interpretatiu: vam estar dos anys preparant-ho, fent improvisacions amb els personatges per ser més precisos i després tenir més seguretat durant el rodatge. Jo trobo que fer un drama amb no-actors és més senzill. La comèdia és un gènere complicadíssim que trobo que ens ha obligat a treballar molt més. Hi ha molts elements com, per exemple, organitzar el rodatge cronològic per facilitar que ells entenguin el viatge del personatge, no revelar-los res del que passarà al rodatge perquè estiguin alerta i siguin espontanis, generar avaries reals als espais perquè així necessiten treballar i no estiguin pendents de la càmera… Aquests factors ens faciliten molt una bona interpretació. Són elements que he detectat al llarg de les anteriors pel·lícules que són necessaris. I sobretot cal posar-hi molt de temps, molta energia i prendre moltes decisions tècniques per afavorir les interpretacions.

Tinc molta curiositat pel to de la pel·lícula. La intenció inicial era tenir aquest to còmic o és una qüestió que descobreixes assajant o rodant?

Estava a la idea inicial: partir de situacions divertides, absurdes o surrealistes que ocorren en la vida quotidiana. Aquest tipus de situacions que quan vius no t’atreveixes a riure perquè són incòmodes [Riu]. Però això, amb una certa distància sí que genera una certa comèdia, un cert humor. També hi ha una idea de comèdia visual, que sí que preteníem usar-ho a la pel·lícula. De fet, quan veus els tres personatges junts somrius una mica, volíem fer somriure a l’espectador.

Els tres protagonistes: Valero, Moha i Pep.

Valero no para de parlar i queixar-se i Moha és molt reservat però amb una mirada molt contundent. Són personatges contraposats, que funcionen quasi com a parella còmica.

Totalment. Els meus referents de cine còmic tenen més a veure amb el cine menys parlat, amb una comèdia més innocent, com la de Charles Chaplin o Jacques Tati. La selecció del càsting segueix aquesta línia. La diferència física entre uns i altres ja genera riure. La mateixa diversitat dels cossos, de les mirades… ja genera un somriure. No ho havia pensat, però en un moment on parlem tant de la diversitat, en la comèdia sempre s’ha vist això com una riquesa. És una font de diferència i de conflicte, però també una font d’entendre que la diversitat és una riquesa.

Com ha estat l’experiència de trobar els tres actors principals del càsting?

Jo faig un càsting de més de mil lampistes, però no l’anomenem d’aquesta manera. És un càsting de carrer, anem a l’Escola del Gremi d’Instal·ladors de Barcelona i allà jo entro a les classes i observo la gent fent classe de gas, d’electricitat… Qui m’agrada més el convido a una sessió filmada, que no li dic mai càsting. Allà fem una entrevista, fem una mica d’improvisació… D’aquí van sortir el Moha i el Valero, i llavors vaig pensar que necessitava un contrapunt, un personatge d’una edat diferent i d’una forma de pensar diferent. Vaig pensar en una persona més gran i em va encaixar el Pep, que el vaig trobar a través de la Laura Jou, que també és cineasta i coach d’actors.

Tots els personatges que apareixen són actors no professionals?

Sí, tots. I els fem actuar com a clients reals amb problemes reals que el Moha, el Valero i el Pep han de resoldre. Els secundaris han sortit de gent que ja coneixia, que m’havia fixat en altres ocasions. Com era una pel·lícula tan oberta amb cada capítol dedicat a un secundari i a una situació i partia d’una gran llibertat, em vaig poder permetre la història de l’avi o de la fotògrafa.

Un frame del capítol de la fotògrafa.

Llavors, els mateixos actors són partícips del guió de la pel·lícula?

Absolutament. El guió el construïm nosaltres a partir de les improvisacions dels dos primers anys. Però els actors no hi tenen accés. I ells aporten completament la seva veu en els diàlegs. La forma d’expressar-se és totalment seva i en aquest sentit han estat dues fites, sobretot el Valero, que sembla que tingui un guionista de comèdia a la ment.

Tècnicament no deu haver estat fàcil el rodatge.

Potser és l’aspecte que destaca menys, però té una gran complexitat. Els actors s’han de poder moure tranquil·lament i això vol dir il·luminar quasi en 360 graus, hem de treballar en espais molt naturalistes evitant els platós… Requeria molta preparació dels equips. Hem tingut gent amb molta experiència en documentals, perquè tindràs gent que es mourà per on vulgui, com vulgui i parlarà quan vulgui. Era molt important però també molt complicat que tot estigués al servei de la llibertat dels intèrprets.

Hi ha molta veritat i espontaneïtat, però l’estructura té molt de ficció: una cronologia concreta, unes situacions que van en augment, conflictes clars entre protagonistes…

La idea era tenir una trama molt simple i fàcil d’entendre que té a veure amb la relació entre Valero i Moha i la seva evolució. A cada capítol, malgrat que nosaltres tinguéssim una hipòtesi o dues o tres, els conflictes amb els mateixos clients podien desenvolupar-se de formes imprevistes. Era important tenir un esquelet sòlid de ficció i després jugar amb situacions també de ficció, però molt oberts a veure què succeïa. Aquí està la hibridació del mateix guió i aquestes capes que s’encavalquen.

No has tingut sensació de vertigen? No has pensat alguna vegada “a veure si plantejo una situació que no funciona en absolut”?

Contínuament [Riu]. L’altre dia recordàvem amb els caps d’equip un ambient en el rodatge on de tant en tant em miraven com dient “Què farà la Neus amb tot això?” [Riu]. Hi havia material molt irregular, moltes escenes que no sabies cap on anaven… Però jo crec que el meu esperit de muntadora ja aflorava durant el rodatge i em feia anar construint una mica el relat mentre gravàvem; em donava confiança. Jo sabia que hi havia moments bons, petites perles on la realitat s’alinea a favor teu. Encara no sabia com donar-li forma, però sabia que alguna cosa hi havia. Així i tot, sí, és un procés altament arriscat i vam tenir vertigen contínuament.

Una altra escena del film.

Tenint en compte el procés que m’has explicat, segurament gravaríeu més material de l’habitual. Com ha estat el muntatge?

Hem estat més de nou mesos per editar la pel·lícula, que és un temps molt llarg per una ficció. Però pensa que cada presa era molt llarga, una mitjana de 10-15 minuts. I cada presa és totalment diferent. Per tant, no pots descartar material, no pots triar una presa i oblidar-te’n d’una altra. Ho has de tenir tot al cap. A més, és molt difícil trobar l’equilibri entre gèneres, la comèdia amb un cert compromís social, que no es quedi en superficial, que hi hagi autenticitat però també ficció. L’equilibri entre aquests eixos va costar de trobar.

En quin moment decideixes que vols fer una pel·lícula de lampistes?

El company de la meva mare és lampista i sempre m’havia explicat històries que vivien en el seu dia a dia quan entraven a les cases. Em semblava que tenien una vida molt interessant. Al final, ser cineasta és una mica el mateix. Cada dia entres en un univers, en una pel·lícula: l’has d’entendre, has de trobar una lògica… Això de “cada casa és un món” ells ho diuen contínuament i em va semblar una situació quotidiana que funcionava com a punt de partida molt interessant d’una història.

Et seguirem veient transitar pels límits entre el documental i la ficció o ens sorprendràs amb una pel·lícula totalment diferent?

Doncs no t’ho puc dir perquè ni jo ho sé. M’agrada la ficció i tinc ganes de provar coses diferents, però el treball amb la realitat i amb els no-actors em sembla un procés molt ric. No em vull limitar les experiències com a creadora ni com a humana, dependrà una mica de la temàtica del que vulgui explicar: quins elements requereixi. La qüestió no és pensar a priori què em ve de gust, sinó quina pel·lícula vull fer i quina és la millor manera d’explicar-la.

Neus Ballús ©Lab Creative Studio
Adrià Espí
Escriptor, guionista i director. Nascut a Xàtiva, el 1992. Ha desenvolupat projectes en productores de Barcelona i València. Ha treballat com a guionista en la televisió valenciana À punt, als programes Plaerdemavida i Entre bastidors. Ha publicat el llibre de relats 'La bona vida' en Edicions 96 i ha estat guionista i director de la sèrie 'El mort viu', guanyadora del Premi Ondas a millor ficció emesa en internet.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close