‘Sis dies corrents’ és humor, tendresa, quotidianitat i un mirall d’allò que som com a societat quan els focus no hi apunten. És la feina enlluernadora de tres lampistes que fan d’actor. És la realitat de la feina, del dia a dia, de la convivència i de la gent que viu sense tenir mai el protagonisme. És una nova mostra de l’empatia que la cineasta Neus Ballús té amb els personatges i els actors, amb la mirada narrativa i amb el compromís amb la realitat, amb un muntatge que diu coses i que sempre pren partit, encara que no ho sembli.
La tercera pel·lícula de la cineasta catalana Neus Ballús (1980) és una de les petites joies de la temporada, una d’aquelles que —no passa tan sovint— fan coincidir els elogis entusiastes del públic i la crítica. Després de la multipremiada La plaga i d’El viatge de Marta (Staff only), arriba a les sales de cinema amb els triomfs al festival de Locarno (millor Actor, en col·lectiu) i a la Seminci de Valladolid (Espiga de Plata i Premi del Públic) i d’haver estat nominada als premis Feroz en la categoria de Millor comèdia. Inexplicablement, els Goya —que acabaven de fer públiques les nominacions minuts abans d’aquesta entrevista— l’han oblidada.
Concebuda, amb tota la normalitat del món, com a pel·lícula trilingüe (els tres protagonistes s’expressen en català, castellà i berber), Sis dies corrents traça un camí singular, es fa gran en el seu propi univers de reparacions i entrebancs, de discussions i rutines. Ens mostra el que diu el títol, literalment: una setmana laboral, de dilluns a dissabte, on el Moha haurà de conviure amb el Valero i demostrar que està preparat per substituir el Pep, que es jubila com a lampista. El primer gran encert, la feina feta per trobar i treballar els actors, no professionals.
“L’any 2016 faig el càsting, que no és pròpiament un càsting”, detalla. “Sé que vull fer una història amb lampistes i busco protagonistes, tot i que en aquell moment encara no sabíem ni les històries que hi hauria”. És un treball de llarg recorregut, d’intuïció i paciència, fet en paral·lel al rodatge d’El viatge de Marta (Staff only), que acabaria estrenant-se abans. “Algunes idees ja les tenia i em passo un mesos a l’escola del Gremi d’instal·ladors de Barcelona. Hi fan cursos de reciclatge i observo, in situ, els participants. Faig fotografies i als que m’agraden els convido a una sessió filmada allà mateix, a classe”.
L’autenticitat de les emocions
Les sessions consisteixen en jocs i parelles, “una cosa molt distesa”, on es parla d’anècdotes i vivències, cosa que serveix per veure la capacitat d’improvisació i les ganes d’explicar-se. Per veure el talent que porten dins, al capdavall. “Començo a veure les combinacions que es poden crear. I així vaig trobar els protagonistes”, relata. Un cop decidits, ja amb en Pep, Valero i Moha, comença la feina de planejar les accions que hauran de fer: “la nostra feina consisteix en preparar-los per ser lliures un cop facin les interpretacions”.

És en aquesta fase on el caràcter de cadascú va agafant força i forma. “Vam veure que el Valero podia ser duríssim; que el Pep és un perfeccionista i que s’enfada amb els paletes; i que el Moha era sensible, amb un enorme poder de seducció. Vam potenciar aquells aspectes que podien explotar amb autenticitat. Escrivim el guió ad hoc, en funció a tot això”. Tal com es faria en un documental, però amb la diferencia que es tractava d’una ficció, basada en el que saben fer.
“Després, els preparem en el terreny de les emocions, que no era tan fàcil. Per exemple, el Valero amb el tema de la vulnerabilitat, visible en la dieta que fa. Li va costar molt. No només volíem el graciós i histriònic, si no l’altre Valero, que sabíem perfectament que també hi era”.
Comèdia, muntatge i precisió en els acabats
Un dels encerts del film, potser allò que el fa més únic i especial, és que tot està explicat a través de la comèdia. “Ho tenia al cap des del principi, però mai no ho dius gaire fort, perquè pot sortir-te bé o no”, riu. “En el cinema clàssic, la comèdia sempre ha estat basada en la construcció precisa del gag, amb uns diàlegs molt enginyosos, que funcionen com un rellotge i que s’han d’assajar”. Elements que Ballús no tenia. Com crear comèdia, doncs? “Amb la tria d’elements que poden anar a favor. Un, molt evident: el Valero, amb la manera de parlar i les seves sortides, de collita pròpia. També sé que hi haurà comèdia en el xoc de situacions, en el gag visual, en tots els referents de cinema còmic clàssic i sense diàleg, de Chaplin a Tati“.
Una altra de les claus de la comicitat de Sis dies corrents és el muntatge, “un element crucial, amb factors com les el·lipsis, un recurs que de seguida et porta a la comèdia”. La directora també signa el muntatge, conjuntament amb Ariadna Ribas. “En aquesta pel·lícula, el muntatge és escriptura. Hi ha molts situacions i diàlegs espontanis. I, al final, s’escriu el guió durant el muntatge”, precisa.

Una precisió en cadascun dels processos de construcció de la història. I una realitat que no veiem normalment. Cap al final, el Moha diu que “has de tenir delicadesa pels acabats” i “sincronia pels altres”. Dues coses “que la gent no veu”, quan has acabat la reparació. “És que la convivència és això! —exclama Ballús—. Ho diu el Moha des d’una posició de consciència obrera transversal, en l’escena on apareixen els ferrovellers. Vol dir que tots formem part d’un gran engranatge. Que, perquè tu tinguis aigua a casa, molts ens hem d’entendre. I això no és fàcil”.
Consciència de classe i sincronia en la diversitat
“L’interès de situar la pel·lícula a la classe obrera és perquè ens porten anys d’avantatge en termes de convivència o, com a mínim, en temes de gestió de la diversitat. A l’obra hi ha molt racisme, però mira què passa: quan el Valero és a dalt d’una escala, ¿qui li aguanta perquè no caigui? El Moha. La diferència es gestiona, un necessita l’altre. En altres sectors, en canvi, som molt políticament correctes. I a mi m’agrada la incorrecció política”. I reflexionar sobre què es pot aprendre d’aquest context. “Que el Moha parli de sincronia li dona un valor afegit, perquè no ho fa perquè no tingui altre remei, sinó perquè hi creu”.
Una ànima política que batega en tots i cadascun dels films de Ballús, com també ho va fer en la candidatura que va presentar per gestionar l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques Catalanes. “Tots, des de la nostra posició, tenim una ideologia. I en el tracte amb els altres tenim una manera de gestionar-la i d’expressar-la. Jo crec que l’obligació de la gent que tenim ganes de canviar i de sacsejar coses, és fer-ho des de la nostra professió”.
No és l’actitud més habitual. Sobretot, en un món —el del cinema— on normalment es vol fer el contrari, dissimular. “Hi ha un problema de base en la nostra feina: des del moment en què és una mena d’indústria de l’entreteniment, hi ha una confusió. El cinema és una disciplina artística on el risc ha estat sempre un valor, que ha generat discurs i moviment en els altres. Des del moment en què pretenem ser tan correctes, l’obra que fem resulta neutra i inofensiva: no canvies res”.
La solució és concisa i entenedora: cal que siguem menys inofensius. “Si no, és molt avorrit, oi? Sis dies corrents és una pel·lícula política. Em mou la voluntat de parlar col·lectivament de coses que ens afecten a tots, el fet de poder millorar qui som i els disfuncionaments de la societat, ja sigui des d’una candidatura a l’Acadèmia o des del cinema que fas o la metodologia que segueixes”. I així ho diu Neus Ballús, sense adoctrinament ni necessitat pamfletària. Amb un somriure i la convicció de la feina ben feta.
