Cinema

El prometedor “nou cinema valencià” i la pista abonyegada d’enlairament

Encara amb prevencions, problemes conceptuals i alguns asteriscs, la irrupció els darrers temps d’una nova formada de cineastes i produccions amb segell valencià permet parlar d’una certa revitalització cinematogràfica al País Valencià. Una recent jornada a la Universitat de València va servir per a constatar l’existència de brots verds i símptomes de vitalitat. Però també per prendre consciència de les dificultats a què s’ha enfrontat i s’enfronta el sector, encara més amb un canvi de govern que podria enterbolir el despertar.

La jornada organitzada pel Consell de l’Audiovisual de la Comunitat Valenciana (CACV) i la Càtedra de Prospectiva i Anàlisi de l’Audiovisual de la Universitat de València, celebrada dimecres 24 d’abril, proposava l’epígraf “El nou cinema valencià a debat”. La qual cosa pressuposava, no sense base, que existeix un cert moviment identificable com a tal. Un supòsit que obligava a definir el territori, matèria d’una primera taula, de què entenem en ple segle XXI per cinema valencià.

La historiadora Marta García Carrión, autora del molt recomanable llibre La regió en la pantalla. El cinema i la identitat dels valencians (Afers, 2015), establia tres marcadors identificatius. Un d’administratiu, en què podríem considerar cinema valencià aquell amb un percentatge significatiu de la inversió procedent del País Valencià; un altre d’identitari, amb films que fan referència a la cultura i la llengua dels valencians o reflexionen sobre el territori; finalment, el cinema que és percebut com a valencià pels espectadors. Tot i que seria la combinació d’aquells factors el marcador més inequívoc i irrefutable.

Així les coses, tret d’algunes etapes efervescents com l’era del cinema mut —amb predomini dels tòpics del regionalisme d’adscripció inequívocament espanyola— o el cinema independent valencià dels anys seixanta, no hi ha hagut en termes històrics un gran fil de continuïtat. Perquè, per posar com a exemple el referent més emblemàtic, no hi ha res en el cinema de Luis García Berlanga que permeta parlar de cinema valencià. A més, el balanç en l’etapa d’autogovern la historiadora el qualifica de «modest». I de cara al futur establia com a requisits per poder parlar-ne una voluntat política i institucional i l’existència de públics per a les produccions. Condicions, s’ha de dir, encara a les beceroles.

Per la seua banda, l’actriu i realitzadora Rosanna Pastor invocava els anys 80 i 90, amb una generació relativament nodrida de directors alletats —com va recordar des del públic la veterana actriu Empar Ferrer— pel pioner Carles Mira. Noms com els de Toni Canet, Vicent Tamarit, Pedro Rosado o el malaguanyat Enrique Navarro. Pastor recordava d’aquells anys “una voluntat d’identitat”, uns elements que “desconec si tenen les noves generacions”. Per la qual cosa, reblava, “es fa difícil dir que hi ha un cinema valencià”. La també consellera del Consell Valencià de Cultura (CVC) va fer referència a l’informe que la institució va aprovar el maig del 2023 referent a la ficció en l’audiovisual valencià, que a més de les recomanacions per potenciar el sector, reflexionava sobre les dificultats de traçar els perfils del cinema valencià.

Luna Pamies i Bárbara Lennie en El agua.

En aquell informe, treballat per Rosanna Pastor i qui signa aquestes ratlles, ponent també de la taula, apareixia com a criteri, en la línia de la definició administrativa de García Carrión, un criteri “a la francesa” marcat per l’aleshores director adjunt de cinematografia, Francesc Felipe, de considerar producció valenciana aquella en què un mínim del 51% de la participació és valencià. Un requisit exigent atesa la debilitat estructural d’un sector llastrat per la falta de convicció dels successius governs en la creació d’un audiovisual valencià fort i amb cara i ulls. Tot i que les ajudes s’apujaren en l’època del Botànic, els pressupostos poc ambiciosos d’À Punt i el parèntesi castrador —amb matisos: ara ho veurem— del tancament de Canal 9, han estat càrregues massa pesades. I com va acotar Pastor remetent a l’informe, allà on l’audiovisual ha excel·lit —Galícia, País Basc, Andalusia i Catalunya—, és on hi ha hagut una aposta forta de les televisions públiques respectives.

El pes valencià en les coproduccions no és un tema menor: tot i ser protagonitzada per actors valencians —Pablo Molinero, Gloria March—, rodada en valencià, tenir participació valenciana i ser una temàtica inequívocament pegada al territori —l’assassinat de Guillem Agulló—, Rafa Molés, productor de La mort de Guillem (2020, dirigida pel català Carlos Marqués-Marcet), va assegurar públicament que el film no es podia considerar “cinema valencià”. La relativa paradoxa és que una altra pel·lícula del mateix productor, llarg de debut d’Elena López Riera (Oriola, Baix Segura, 1982), l’esplèndida El agua (2020), sí que hauria de considerar-se cinema plenament valencià tot i estar rodada en castellà en tant que finançament, direcció, gruix del repartiment i temàtica —una bella i màgica paràbola sobre les dones del Baix Segura— estaven arrelats al territori. Perquè tot i ser una coproducció amb presència internacional, fruit del periple professional i formatiu de Riera, és una pel·lícula molt connectada amb la zona de rodatge. Una altra cosa és si en una pel·lícula en la qual brilla la debutant Luna Pamies i el seu característic castellà del Baix Segura té sentit la presència d’una extraordinària actriu com la madrilenya Bárbara Lennie fent emprar un registre lingüístic totalment neutre. En termes de finançament, distribució i de portar gent a les sales, té tot el sentit. Un fet, en tot cas, que remet a uns altres debats.

L’elenc d’actors no professionals d’Espíritu sagrado.

En termes identitaris, en tot cas, és un cas semblant a Espíritu sagrado (2021), de Chema García Ibarra (Elx, 1980), ambientada en un barri obrer il·licità on la majoria dels personatges –amb repartiment no professional parlen en castellà, amb alguna excepció tot just d’un personatge que representa un xicotet empresari. Potser no ens farà el pes, però en termes de versemblança no hi ha reprotxe possible. I la pel·lícula ha fet forat i ha explorat dinàmiques argumentals que veuríem més tard en l’aclamada sèrie La mesías. Cinema valencià projectat des de les comarques del sud, amb les seues especificitats.

Altres noms del suposat nou cinema (i les seues circumstàncies)

Anem sumant noms propis que comencen a justificar l’etiqueta. Més noms que pel·lícules, segurament. Amb la digníssima La banda (2019), Roberto Bueso, nascut a València el 1986, debutava amb una comèdia rodada molt majoritàriament en valencià que combinava intèrprets professionals i amateurs, amb una temàtica rabiosament valenciana, la de les bandes de música i la capacitat d’exportació de professionals a Europa. Més discutible seria el segell de «cinema valencià» en el seu següent film, Llenos de gracia (2020), amb participació d’À Punt i una secundària valenciana, la jove Paula Usero, però rodada en castellà i amb Carmen Machi com a protagonista. La història parteix de la vida de Valdo, un jugador del Llevant Unió Esportiva. L’ambientació, però, remet a qualsevol indret de l’Estat. Artísticament i des del punt de vista de la projecció, es tracta d’un pas endavant per a Bueso —també per a Usero—, però no és un film que faça cap contribució a fer un hipotètic segell valencià.

Un altre cas significatiu i amb molts paral·lelismes és el de Lucía Alemany, nascuda el 1985 a Traiguera (Baix Maestrat) i formada a l’ESCAC. El seu llargmetratge de debut, La innocència (2019), va obtenir una càlida acollida crítica. Un drama iniciàtic intens i una mirada arrelada a un territori amb un peu a cada costat de la Sénia. Amb un repartiment d’actors consagrats per servir d’esquer, Sergi López i Laia Marull, i una joveníssima i esplèndida Carme Arrufat (Castelló de la Plana, 2002) com a protagonista. Una coproducció de nou amb participació valenciana a través de l’Institut Valencià de Cultura (IVC).

Fotograma de La banda.

En el segon llarg d’Alemany, tanmateix, l’ADN valencià és gairebé inexistent, ni per presència ni per temàtica, una comèdia, Mari(dos), de l’any 2023, amb pressupost i aspiracions comercials, començant per un repartiment encapçalat per Paco León i Ernesto Alterio. Una pel·lícula amb ingredients per agradar al públic, però irregular i que va rebre crítiques desiguals que salvaven les intencions estètiques de la directora. El talent, de fet, continua present. I tornarà a manifestar-se en el futur. El que no sabem és quines formes adoptarà i si contribuirà a fer una mica de segell en clau valenciana.

Sortosament, en la jornada hi participaven tres cineastes amb una contribució de moment absolutament nítida a l’hora d’identificar el «nou cinema valencià»: Jordi Núñez (València, 1991), Sergi Miralles (Pego, 1985) i Laura García Andreu. Es tracta de joves professionals amb una certa trajectòria que es coneixen, però que no tenen de moment la vocació de pinya o col·lectiu que Pastor atribuïa a la generació dels anys 80 i 90. En les seues produccions, en tot cas, la idiosincràsia valenciana és ben present.

Després d’explorar amb els seus curts les relacions personals, Núñez va fer el salt al llargmetratge amb El que sabem (2021), un film que va aconseguir surar i fer soroll malgrat els mitjans limitats i el rodatge en condicions pandèmiques difícils. Una visibilitat en part aconseguida per l’encert de recuperar una icona valenciana, Rosita Amores. Una història universal, relacional, amb ingredients locals, entre ells el lingüístic. De Núñez s’espera amb expectació l’estrena aquest 2024 de Valenciana, adaptació de l’obra de teatre de Jordi Casanovas que revisa el passat immediat dels valencians des d’una perspectiva crítica.

Fotograma d’El que sabem.

Sergi Miralles, per la seua banda, és una d’aquelles trajectòries que donen sentit a la radiotelevisió pública com a ens formatiu del talent. Guionista, productor i director, ha dirigit sèries de televisió com La forastera o Açò és un destarifo, però també diversos curtmetratges com Confeti (2020), coescrit i codirigit amb Mila Luengo, a més de ser ajudant de direcció en diferents produccions. En les seues creacions hi ha històries arrelades al territori i altres més urbanes i extrapolables, però la llengua pròpia i fins i tot la idiosincràsia valenciana, formen part del paisatge. Aquest 2024 estrena L’àvia i el foraster, protagonitzada pel català Carles Francino i amb una nodrida presència valenciana en l’equip tècnic i el repartiment, incloent-hi l’esmentada Empar Ferrer. Una producció per continuar fent marca.

Un segell que és absolutament rotund en la darrera producció de la documentalista Laura García Andreu, Domingo, domingo (2023), una sorprenent i molt lúcida producció que reflexiona a través de l’humor sobre els problemes del camp valencià i, més concretament, sobre la producció de cítrics. Una barreja intel·ligent de documental i comèdia (algú ha patentat ja el termer documèdia?) que, a través de l’humor, ens fa reflexionar. Una coproducció amb Lituània —cosa de les sinergies, de vegades estranyes— que consolida la carrera d’una cineasta que ja havia causat bona impressió amb [M]otherhood (2018), una punyent reflexió sobre la maternitat codirigida amb Inés Peris.

El nou escenari

Aquesta nova fornada, formada en molts casos en la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València («aquells que tenim pares que no ens han pogut pagar l’ESCAC també tenim dret a fer cinema», va resumir García Andreu), el centre que acollia la jornada, ha engegat diversos camins, ha fet com en el cas de Miralles virtut de la necessitat –algunes productores, com la seua, naixen del tancament de Canal 9, com una eixida professional–, han introduït noves maneres de fer. Noves veus que han fet cinema malgrat les limitacions pressupostàries d’À Punt i la falta de tècnics; no perquè n’hi haja, sinó perquè molts, com van explicar els joves realitzadors, se’n van a Madrid, allà on hi ha més indústria. Alhora, també són creadors i creadores que s’han beneficiat de l’augment progressiu d’ajudes a través de l’IVC.

Ara, tanmateix, apareix al davant un escenari d’incertesa, pel canvi de govern que ha donat com a resultat una administració cultural regida per un Vox immers en la seua «batalla cultural dura i sense guants» i en la croada per la «cultura blanca», explicada amb bel·licisme per polítics com el conseller Vicente Barrera. Públicament, els joves realitzadors es manifesten amb prudència i manifesten l’esperança que els ajuts es puguen almenys mantenir. I, en paral·lel, hi ha expectació saber quins criteris establiran en un futur l’IVC i la nova direcció adjunta d’audiovisuals i cinematografia de Maria Fuster, qui de moment es mostra prudent. Cal saber també si acabaran o no les estretors pressupostàries d’À Punt. I si hi haurà noves orientacions. Moltes incògnites.

Fotografia de La boda de rosa, amb Candela Peña.

Les qüestions quantitatives són importants, però també les qualitatives: de com s’enfoquen les ajudes dependrà consolidar un «nou cinema valencià» que es puga considerar com a tal, amb trets identificables. Amb un nombre creixent de produccions de les quals, amb el temps, o qui sap si més prompte del que pensem, puguen sorgir obres que transcendisquen, com ha passat en altres territoris. Això, o apostar per convertir el País Valencià en un plató per a pel·lícules com El Olivo, La boda de Rosa o sèries com El embarcadero en les quals la llengua i la idiosincràsia valencianes són notes de color testimonials i el protagonisme correspon majoritàriament a actors i actrius de fora del País Valencià. Fins i tot una pel·lícula rodada a València amb directora valenciana, Vasil (2022), d’Avelina Prat, no sembla contribuir a fer marca, perquè és una història amb el reclam de Karra Elejalde i que podria haver-se rodat en qualsevol ciutat de l’Estat espanyol. Un bon film, amb bona acollida. En termes del “nou cinema valencià, però, més noms que pel·lícules”, com advertíem abans.

Ningú no va dir que fora fàcil. Els productors Felipe Lage (Mimosas, Red Moon Tide) i Ariadna Dot (Creatura, Suro) explicaven en la jornada com de vegades s’arriba a ser reconeguts a casa després de tindre reconeixement exterior, la qual cosa ajuda a articular coproduccions internacionals. Dot explicava com una pel·lícula com Alcarràs s’havia posat dempeus amb el 30% de finançament estranger. Un aval aconseguit amb l’acollida de la pel·lícula anterior de Carla Simón, Estiu 1993. També aclarien que tot just en l’estranger, que els films estiguen rodats en llengües com el català o el gallec és menys problemàtic que a l’Estat espanyol, on encara pesa la tradició del doblatge, la renuència a les pel·lícules subtitulades i, s’ha de dir, els prejudicis. Fora, es valora l’interès artístic de les produccions. I es poden establir col·laboracions. El retorn a Canes d’Elena López Riera, amb el seu nou migmetratge, Las novias del sur, en podria ser un exemple.

La projecció de fora cap endins, aconseguir una certa reciprocitat en les coproduccions, ja és un camí que s’està recorrent. Però també hi ha altres finestres obertes, com ara la Llei de Comunicació Audiovisual que preveu un percentatge d’emissió de producció en les llengües cooficials. I també s’ha de continuar fent èmfasi en el tema de les plataformes, en les quals les pel·lícules valencianes ja tenen una presència encara modesta però creixent.

Sent optimistes, podem dir que hi ha un cert cinema valencià que està en la plataforma d’enlairament. Però combinant l’esperança amb el realisme, encara ha de creuar una pista abonyegada i plena d’obstacles.

Xavier Aliaga
Periodista i escriptor. Nascut a Madrid, el 1970. Ha col·laborat en diverses etapes amb el diari El País i en el suplement cultural Quadern. Ha fet guions de televisió, comunicació cultural i ha participat en diverses tertúlies de ràdio i televisió. Ha estat cap de Cultura del setmanari El Temps. I actualment forma part del planter d'El Temps de les Arts. Ha publicat sis novel·les i una novel·la breu, amb les quals ha guanyat premis com l'Andròmina, el Joanot Martorell i el Pin i Soler. Ha estat guanyador en tres ocasions del Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians a obra publicada. Amb la seua darrera novel·la, 'Ja estem morts, amor', va quedar finalista del Premi Finestres i del Premi Llibreter. Membre del Consell Valencià de Cultura i del Consell Assessor de l'IVAM.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close