Cinema

Paco Poch, quan la poesia no està renyida amb la reivindicació

Obres arriscades i una capacitat innata per descobrir talent són dues de les condicions que han fet de Paco Poch (Igualada, 1951) un nom de referència en el món del cinema independent del país. Respectat i admirat, conversador expansiu i d’alta sensibilitat cultural, ha coproduït pel·lícules com ‘El cas Pinochet’ (Patricio Guzmán), ‘Cravan vs Cravan’, ‘La leyenda del teimpo’ (Isaki Lacuesta) o ‘Innisfree’ (José Luis Guerín), pel qual rebé el premi de Cinematografia de la Generalitat 1990 a la millor producció executiva.

Paco Poch és inacabable, un pou d’anècdotes i experiències que vibra amb cada cosa explicada. Fundador de la productora Mallerich Films i distribuïdor amb Paco Poch Cinema, per les seves mans han passat obres d’autors com José Luis Guerín, Isaki Lacuesta, Béla Tarr, Lluís Galter, Patricio Guzmán, Agustí Villaronga o Valeria Bruni Tedeschi. Un catàleg que parla per si sol, i una mirada especial al fet cultural, a la creació artística i a l’art, en general. Una passió que es desperta amb setze anys, al Cineclub Mirador del Forum Vergés, en sessions de descoberta per on passen Fellini, Godard, Forman, Antonioni o Hitchcock, “que era el més comercial que passava per allà”, recorda.

“Vaig quedar impressionat de totes aquelles pel·lícules. À bout de souffle, amb aquella seqüència tan impactant de Belmondo intentant treure-li la samarreta a Jean Seberg sota el quadre de Gernika. O Pierrot le fou, on em vaig trobar absolutament identificat amb el protagonista”, explica. “O el cinema txec, amb les primeres obres de Milos Forman, com Los amores de una rubia, o el cinema suec i el cinema l’art i assaig… Tot això era impressionant i molt impactant”. Un desvetllament cinèfil que ja no va tenir marxa enrere i que acabaria convertint-se en la seva professió, després de llicenciar-se en Història moderna i de treballar com a fotògraf cultural (“no era gaire bo”, diu entre rialles, “però vaig fer les fotos de Crònica d’un temps, de l’Ovidi Montllor, en blanc i negre”).

Més enllà de les sessions de cineclub, Poch va tenir alguns dels primers impactes cinèfils a casa, per via familiar. “El meu pare feia jerseis, amb una empresa que es deia Mallerich. Era una persona molt exquisida i va idear una publicitat molt enginyosa, als anys 60: va agafar tot els actors americans que venien aquí a rodar (Tyrone Power, Ava Gardner, Liz Taylor, etc.) i feia un catàleg on hi deia “Mallerich viste a las estrellas“. Era un muntatge!”, recorda. “El pare també havia escrit algun article sobre la influència del cinema en la moda, tenia càmera i un projector, on ens passava les pel·lícules del Charlot. Potser em ve una mica de tot això”.

Paco Poch. Foto: Óscar Fernández Orengo.
Paco Poch. Foto: Óscar Fernández Orengo.

Un engranatge emocional que es va fent gran, tot ampliant registres, mirades i sensibilitats, en una època formativa de gran ebullició. “Per mi va ser fonamental descobrir altres països i altres mons, i adonar-me que els problemes de la gent d’arreu també són els teus. Això impacta, no es pot negar”. Una manera de créixer, de construcció de la personalitat i de les dèries, gustos i certeses que coincideix amb l’època “de la semiòtica, del marxisme, de l’antropologia filosòfica”. “Acabaves fent un popurri molt interessant i, a sobre, tenies el maig del 68 fresc i els Black panthers a punt de fer la revolució. El món bullia!”

Passades cinc dècades de tot això, l’impacte és adonar-se que les lluites continuen vives, que no han canviat gaire. “Aquesta setmana han fet doctora honoris causa de la UPF a l’Angela Davis, que ja hi era aleshores. No para i ho té tot: lluita, feminisme, tema racial i social. Potser no hem avançat gaire, però mira, gràcies a això es van aconseguir molts drets. Més que avançar, el que fem és evitar que es retrocedeixi. Anem fent de fre perquè ni el feixisme, ni la dictadura, no vagin creixent.”

El documental com a pilar

Professor durant 25 anys a la Universitat Pompeu Fabra —”una de les tasques que han estat molt important, per a mi”—, creador de Catalan Films, fundador de la productora Virgínia Films, que va haver de tancar després d’una fallida, i renascut amb Mallerich Audiovisual —”al final, tot va anar bé, però el període de travessa del desert va ser molt dur”—, el seu àmbit majoritari d’acció ha estat el documental, on és especialment rellevant.

Bona mostra n’és la retrospectiva que li va dedicar el Festival Cinespaña de Toulouse, el 2016, que ara s’ha convertit en llibre, Sobre el cinema documental produït per Paco Poch i la seva retrospectiva a la XXI edició del Festival Cinespaña de Toulouse. Signat per Gabriela Zea, i editat per l’Escola de Producció Audiovisual de Catalunya (EPAC), el llibre és una crònica del certamen i conté entrevistes a cineastes que han treballat amb el productor català. Pérez Estremera defineix l’estil de Paco Poch com “una mescla de rigor, capacitat de treball, coneixement cultural, realisme laboral sense desatendre les necessitats principals de la direcció, i habilitat en el món de possibles compradors, festivals i panorama internacional, i tot això sota el senzill aspecte d’un savi distret”.

“No és ben bé així, aquí hi ha moltes qualitats que jo no tinc!”, diu, entre rialles. “Sí que és cert això dels contactes internacionals, i que soc un savi distret. Pérez Estremera explica què ha de ser un productor, de mi parla molt poc. Tinc rigor i manca de rigor alhora: em moc bé, però desordenadament. En el meu estil es barreja l’aspecte humà, de continguts, d’interessos, d’elements cultes i al mateix temps progressistes. La idea que el cine és la vida i la continuació dels teus somnis. Així definiria el meu estil. I que la poesia no està renyida amb la reivindicació.”

“En la meva formació com a cinèfil, recordo molt pocs documentals. Recordo War Game (1965), de Peter Watkins, sobre la bomba atòmica. O A bigger splash (1973), de Jack Hazan, la història del quadre del David Hockney. Recordo molt poques obres, però molt bones. Ara n’hi ha més, amb alguns de gran impacte, com La sal de la tierra, de Wim Wenders. D’un bon documental te’n recordes sempre. I sempre t’és útil”. Poesia i reivindicació. “Avui en dia, més enllà de modes, tothom ha vist un documental que li ha impactat, que li ha estat útil i l’ha interessat.” I aquí, en aquesta divisa senzilla i poderosa, rau el secret de l’èxit de Paco Poch. Reivindicar la utilitat de l’art, el poder transformador de la cultura.

Portada de llibre de Paco Poch. Foto: Óscar Fernández Orengo.
Portada de llibre de Paco Poch. Foto: Óscar Fernández Orengo.
Esteve Plantada
Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i del Laboratori de Lletres. Ha estat cap de cultura de Nació Digital i coordinador d'"El Temps de les Arts". Col·labora regularment a "El Temps", "En Línia" de TVE, "Àrtic" de betevé i "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close