La història esborra la memòria si aquesta no es transmet. Cada generació parteix d’un enfocament diferent de l’anterior. Per això en un moment de canvis històrics profunds, és bo que els sobrevivents s’enllacin i expliquin davant els joves. El Temps de les Arts ofereix una entrevista col·lectiva d’estudiants del grau de Comunicació de la Universitat Ramon Llull-Blanquerna que s’han volgut acostar a un artista i militant antifranquista que trencà amb els models més comuns del món del cinema i, encara més, de la política.
Pere Portabella va ser un destacat intel·lectual antifranquista que va tenir un paper rellevant durant la Transició. Des de l’oposició i la clandestinitat va lluitar en tot moment contra la repressió franquista utilitzant el cinema d’avantguarda com a arma contra la censura i el feixisme.
¿Quin va ser el desencadenant que va provocar que volgués entrar en política?
De la “polis” no se n’entra ni se’n surt, s’hi és. Ens permet donar-nos respostes en relació amb el context polític, social, cultural i personal: l’activisme polític i la radicalitat en l’espai de la cultura fins als límits de les nostres possibilitats.
¿Com va passar de la química al cinema?
Vaig abandonar la universitat com una decisió necessària per a trobar un mitjà des del qual em pogués moure entre els moviments d’avantguarda artística i política.
¿Vostè era conscient de les represàlies que li podien comportar aquest tipus de pel·lícules que tractaven temes tan controvertits en l’època?
Sí. Com a persones, no podem abdicar de la nostra subjectivitat, assumint-ne les conseqüències amb fermesa, disposat a compartir les responsabilitats amb propostes inclusives, amb lleialtat i empenta.
¿Si és així, afirmaria doncs que d’alguna manera va anteposar la seva ideologia a la seva vida? (ja que la mort o acabar en un camp de concentració eren una possibilitat)
Després de la caiguda relativa d’un règim autoritari, el franquisme, van sorgir els desitjos i il·lusions a una aventura oberta a les llibertats. Avui estem en una situació complicadíssima: ja no es pot parlar només de globalitat, sinó també de magnituds que ens superen: un silenci ensordidor ocupat per la pandèmia.
¿Considera les seves pel·lícules com una eina política?
Naturalment, però el fonamental per a mi és que siguin propostes útils, que l’usuari s’empoderi de les pel·lícules amb la seva mirada.
¿Com vas viure la retirada del passaport?
Malament. Ara, confinats com estem, podem comprovar d’una manera inesperada el que significa la pèrdua de la llibertat i no poder trobar-nos amb altres col·lectius.
¿Com se li va ocórrer burlar amb metàfores els títols dels llargmetratges?
Les “ocurrències” sovint poden convertir-se en artefactes letals. Recomano estar molt atents. Les metàfores ballen i transpiren l’alé en el territori de les idees, els imprevistos, l’atzar…
¿Què va fer que volgués continuar tractant aquests temes sabent que serien censurades i que possiblement quedarien en la clandestinitat?
Forma part d’una estratègia personal en la qual s’assumeix el risc que les institucions i les condicions polítiques i culturals intenten marginar-te: d’aquí la clandestinitat.
¿Va sentir algun tipus de rebuig per part dels cercles més propers a vostè? (família, veïns, amics…)
Sens dubte. Però al mateix temps rebia respostes solidàries i grans gestos emocionals.
¿Perquè va decidir exiliar-se en una Itàlia que havia patit els estralls del feixisme, i no un altre país?
Doncs perquè no anava de vacances. Itàlia em va acollir com a cineasta, com a intel·lectual i com a polític independent amb greus problemes polítics.
¿Que significa la pel·lícula “Viridiana” per a vostè?¿Creu que és la millor obra que ha dut a terme?
Viridiana, pel·lícula de Luis Buñuel, va ser la culminació d’un desig per impugnar el control dels Estats a les produccions culturals sobre la base de les subvencions i contra les grans productores que busquen el retorn del capital.
¿Com es va sentir després de l’entrada a la democràcia?
Encara avui estem en un procés per recuperar i donar al terme “democràcia” els valors ètics i morals amb els quals evitar que qualsevol individu visqui en la indignitat.
¿Va notar que el públic va acollir les seves pel·lícules de manera diferent després de la caiguda del franquisme?
Les meves pel·lícules es van veure de seguida durant els anys 60 i 70, en plena dictadura. I continuen veient-se, afortunadament.
¿Quin va ser el major conflicte amb l’Estat respecte la producció de les pel·lícules?
Entre 1959 i 1961, amb la presentació de 3 pel·lícules com a productor vam guanyar la Palma d’Or de Cannes i el premi Fipresci de Venècia. L’èxit va ser fenomenal. Les dues dictadures, el Vaticà i el règim franquista, van exigir el rebuig amb totes les conseqüències negatives. De tot això en sóc molt conscient perquè va ser un èxit rodó en el marc cultural i polític europeu. Ho vaig perdre tot: per a mi va significar el principi de tot fins avui.
