Segons el marquès de Sade (París, 1740 – Charenton-Saint-Maurice 1814) no existeix altre interès que el plaer. L’única incursió cinèfila de l’escriptor i poeta francès Jean Genet, aborda de manera directa la tensió i els límits del plaer, el desig, l’erotisme i la violència en un curtmetratge de vint-i-cinc minuts titulat “Un chant d’amour”, rodat als anys cinquanta i estrenat al setanta-cinc per la censura a què vas ser sotmès.
L’atmosfera se situa dins d’una presó francesa, en què dos presoners aconsegueixen comunicar-se a través d’un forat que hi ha al mur que els separa. Com en un joc de miralls i mirades, entre ambdós s’estableix el contacte amorós-passional en una dansa de moviments que no poden sinó contribuir a l’erotització del vincle -l’enaltiment del desig-. Contacte que s’estableix sempre a través de diferents objectes porosos com el fum d’una cigarreta que funcionen com a canal o via de transmissió davant l’impossibilitat de materialitzar-lo físicament, ja que, de l’altra forma assistiríem a la culminació del plaer i, conseqüentment, a la seva mort.
Amb una mirada sancionadora i pervertida, el vigilant de la cel·la, els observa silenciós en un acte de voyeurisme. En un arravatament aparentment de gelosia, irromp a la cel·la d’un dels presoners, i l’amenaça amb la seva pistola tot introduint-la a la seva boca en un gest d’evocació fàl·lica. Seguidament, en el somieig, el vexat imagina consumar el seu amor en llibertat. De nou en la vigília, l’observador es retira i contempla des de la llunyania com un dels presos aconsegueix fer arribar a l’altre, a través de les finestres de les cel·les, un ram de flors. Davant la impossibilitat del contacte que suposa la metàfora de la mà que no aconsegueix copsar el ram d’una cel·la a l’altra, apareix l’estratègia de modificar el mur, travessar l’estructura que coarta les llibertats i perforar-la fins a permetre l’expansió del desig.
Presoners solament de les seves passions, els cossos accionen i es retorcen davant la irrefrenable atracció que els incita al ritual d’una comunió lasciva que sobrepassi l’aïllament que els separa. Genet sentencia: ni totes les cel·les del món seran suficients per a empresonar la força del desig. Parafrasejant a Hélène Cixous quan es refereix a la ferida que és el desig com el cos ferit i obert a l’alteritat, a allò altre. I, per tant al mal, la contaminació, el domini, la violència però també al plaer, a la comunicació, a l’intercanvi, al simbolisme que es desplega en el llenguatge poètic. El desig com la poesia, al centre irresoluble de la paradoxa que demostra la inexistència d’un desig net i endreçat en contraposició d’un fenomen confús i porós.
En perpètua tensió entre l’explícit i el poètic, la subtilesa, la sublimació i l’obscenitat, l’autoritat observa, jutja, s’extenua en la contemplació d’aquest ball de complicitats com a reflex de la pròpia repressió. Abandonats a un salvatge, però solitari temps del desig, abocats a la força amatòria i libidinosa del plaer, Genet pretén implicar a l’espectador convidant-lo també al voyeurisme. La pantalla com el forat a través del qual assistir a l’espionatge de l’espectacle, i alhora l’eina mitjançant la qual qüestionar la moral de l’època. Un film en què, des de l’experiència personal, Genet explora les possibilitats que sorgeixen d’un desig fora de la norma per a desestabilitzar les estructures de poder i, per tant, control sobre el desig.
Per a l’univers sadià, la voluptuositat es l’única condició de l’home que ha traspassat els límits del possible. La irresistible seducció del plaer es refereix a l’inaccessible i el plaer resulta tan més fort en la mesura que l’objecte de desig s’escapa. Tanmateix, Sade no pretén defensar el mal sinó repensar la qüestió del mal que creu tan capaç de desafiar l’ésser humà. Per a ell, davant la premissa que l’humà es veu més afectat pel mal que pel bé, la tendència a la recerca del desig, les inclinacions passionals-pulsionals, i en definitiva, els extrems i els excessos, se situen més propers a la violència.
Viure lliurement els propis desitjos i afectivitats, qüestionar els límits de l’home davant l’abjecció, davant la llibertat per a satisfer els desitjos més obscurs que ens constitueixen, temàtica que el 2019, Albert Serra ja va remoure amb el llargmetratge Liberté. Emmarcat en la burgesia de la França prerevolucionària, el film transcorre en l’obscuritat d’un bosc mistèric on esdevenen una sèrie d’encontres nocturns entre un grup de cortesans i cortesanes. La decadència de l’aristocràcia europea evidenciada en una posada en escena entre l’arravatament extàtic i la degradació. Entre els xiuxiuejos d’un univers sensorial desplegat pel brogit del fullam, la boscúria i la duració del conjunt que sembla produir-se en un temps real, aparentment no succeeix res, sinó l’espera que és la postergació del desig, l’impuls del desig que es fonamenta, precisament, en la no culminació d’aquest. El desig com una falta, un buit o la impossibilitat de clausurar-se que ens obre permanentment a l’altre.
