Cinema

Recombinacions

Enllà del surrealisme i la psicoanàlisi, Maya Daren (1917-1961), una de les principals creadores del cinema experimental nord-americà dels anys quaranta, estableix el marc referencial per als seus films.

Al documental Maya Daren, Take zero (2012), Gerard Gil FargasJaime Ballada Larrasa estableixen un diàleg entre, per una banda, les pel·lícules i enregistraments de veu realitzats per Deren i, de l’altra, els testimonis de personatges del món del cel·luloide i l’antropologia que la van conèixer directament.

Artista transversal i visionària, també va ser coreògrafa, ballarina, poeta i fotògrafa, i va dedicar un llarg període de la seva vida a estudiar els rituals de vudú a Haití. Estudiant precoç, va estudiar literatura a la Universitat de Nova York i al Smith College, on es va interessar per les arts. Mentre treballava per a la coreògrafa de dansa moderna Katherine Dunham, Deren va conèixer el seu futur marit, el cineasta Alexander Hammid, que la va presentar al cinema d’avantguarda europeu. L’any 1943, envoltada de personatges com André Breton, Duchamp, John Cage i Anaïs Nin, la parella va col·laborar en el curtmetratge Meshes of the Afternoon, convertida des d’aleshores en una de les pel·lícules més influents del moviment del cinema experimental nord-americà.

Maya Deren (Kíiv, 1917 – Nova York,1961)

El documental mostra un breu recorregut a través de diferents maneres d’entendre l’art, l’etnografia i, sobretot, el cinema, incloent-hi entrevistes amb Jean Rouch, Jonas Mekas, Alexander Hammid, Cecile Starr, Herbert Passin i Robert Gardner, així com imatges del film inacabat Witch’s Craddle, en col·laboració amb Marcel Duchamp.

Deren entén el cinema com un art total, dins del qual s’hi poden encabir tots els altres. És a dir, la unificació que permet la conjunció definitiva de les diverses arts, i en la qual ella mateixa inclourà en els seus films elements de la fotografia, la poesia o la dansa.

De fet, en els seus inicis, el seu interior de poeta la va conduir a explotar aquest vessant abans de dedicar-se al cinema. En les seves paraules, “abans de ser cineasta, era una poeta molt pobra, perquè pensava en termes d’imatges; el que existia essencialment era una experiència visual en la meva ment, la poesia era un esforç per posar-ho en termes verbals. Quan vaig aconseguir una càmera, era com tornar a casa. Va ser com fer allò que sempre he volgut fer”. Apostant per la narrativa poètica i la posada en escena inscrita en el contínuum d’una dansa interminable, és capaç de crear un art del temps i de l’espai que s’estén i vessa en la mesura que genera noves relacions entre allò visual, extern, i l’experiència interior.

Maya Deren (Kíiv, 1917 – Nova York,1961)

Tres dels pilars essencials que van participen en la concepció de la seva obra van ser, en primer lloc, des del 1941, la ballarina, coreògrafa i antropòloga Katherine Dunham, que va popularitzar les danses afrocubanes i afrocaribenyes i va escriure una tesi sobre les danses d’Haití. En segon lloc, la influència de Galka Scheyer, marxant d’art i professora, qui la va introduir en certs elements de psicoanàlisi junguiana i la va inspirar en el treball de certs arquetips universals com el mar, la mitologia grega, referències al cos humà, etc. La tercera influència de Deren serà el cineasta d’origen txec Alexander Hammid, el seu segon marit, que la va introduir a les tècniques cinematogràfiques.

Maya Deren (Kíiv, 1917 – Nova York,1961)

Maya creava i autodistribuïa les seves pròpies pel·lícules mentre donava conferències i escrivia sobre avantguarda i teoria del cinema. Les seves innovacions formals pioneres com actuar davant de la càmera, utilitzar contingut semiautobiogràfic i combinar disciplines literàries, psicològiques i etnogràfiques amb una tècnica rigorosa, van inspirar les futures generacions de cineastes experimentals. Concebia l’obra com a complex anagramàtic on cada component és part d’una totalitat, per a ella la integració d’elements dispersos i fins i tot aparentment incongruents és fonamental per expressar i desxifrar-ne el significat. Les seves recombinacions de materials havien de dirigir-se a generar: “una manera diferent, construint una realitat nova amb una lògica pròpia. Aquesta forma […] era la que ella anomenava ritual”.

Maya Deren (Kíiv, 1917 – Nova York,1961)

At Land (1944) el seu segon film, fa palès com el subjecte és sempre un ésser canviant, en un entorn canviant, cosa que es manifesta també en el fet que el personatge masculí, amb què la protagonista recorre un camí conversant, fos interpretat per quatre homes diferents. Motiu recurrent en la seva obra, el del subjecte sempre al centre, assenyalant l’alternança de la seva condició. Abordat també a Ritual in Transfigured Time (1946), en què s’introdueix el tema de la continuïtat i la discontinuïtat temporal, el mite i la iconografia de la filadora del temps, la dona que és una i tres diferents alhora. La dispersió visual dels elements aleatoris que posa en joc la multiplicitat, la discontinuïtat del subjecte. En definitiva, una forma més d’acollida i reflexió entorn de la seva condició fragmentària i sobre com sublimar-la a través de la creació.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close