Cinema

Ressonàncies de l’esdeveniment

I si l’únic que es repeteix incessantment en nosaltres és la falta? La falla oberta que estava allà abans, abans de l’esdeveniment que condicionarà per sempre més la psique. Al film ‘Baxter, Vera Baxter‘ (1977), com en molts dels relats, Marguerite Duras afavoreix la immediatesa de la parla. De manera implícita o explícita, les seves pel·lícules prenen sovint la forma d’un diàleg que renuncia a la individualitat, a la frontera amb els altres i condueix a unes formes expressives en les quals està absent el pensament discursiu i lineal. S’abandona la raó i l’argument que organitza la lògica i arriba a uns enunciats llacunes caracteritzats per les el·lipsis, la incoherència, les repeticions i els forats que el lector o l’espectador haurà d’omplir mentre navega amb el motor aturat entre corrents suspesos de prosa obsessiva i moviments incalculables.

Baxter, Vera Baxter narra la crònica de l’espera i la fidelitat. Baxter enganya la seva dona i ella ho sap. Ell l’abandona durant llargs períodes de temps deixant-la sola, ja no desitja la seva dona, s’avorreix amb ella i, per aconseguir recuperar l’atracció inicial que els va unir, contracta un jove atractiu perquè sigui el seu amant. Des del total coneixement de les relacions de tots dos, Baxter torna a desitjar la seva dona. La contemplació –aquesta vegada imaginària, no física– de l’acte amorós entre la seva esposa i l’amant revifa els seus desitjos per Vera. De nou, se’ns presenta el tema del ménage à trois en l’obra durasiana. Vera intueix la veritat i les intencions del seu marit, i es converteix en adúltera per amor a ell. Assumeix els seus desitjos, per estranys que aquests semblin, plenament conscient que no és seva la decisió ni la necessitat de buscar un amant, no pretén oblidar el seu marit amb ell, només viure altrament la seva passió per Baxter. En aquest diàleg inacabable que és el llargmetratge es narra com la incompleció mateixa engoleix la protagonista, l’atrapa fins al fons d’un forat negre que accepta esfereïdorament i es veu incapaç de superar; podríem dir, es veu incapaç de superar la contingència [la traïció] inherent al vincle amorós, com una sort de fidelitat extrema envers el sentiment i el seu objecte que l’obsedeix fins a les últimes conseqüències? Endinsant-nos en termes psicoanalítics, i citant a la filòsofa psicoanalista Anne Dufourmantelle, sabem que “el trauma s’estableix en la vergonya, és a dir, allà on el subjecte s’abandona o es traeix a ell mateix i només ell ho sap. Aleshores ell s’obstinarà a reviure no exactament aquell trauma, però, farà un cercle al seu voltant fins a quedar devastat interiorment al punt que l’esdeveniment s’introdueix en el centre de la seva vida i el corromp interiorment. Ja que allà també està la intensitat, ja que allà va sobreviure”. Perquè res no resulta més intens que allò que mai va succeir -la culminació de la correspondència-, la intensitat que transita als marges del quotidià és allò que constitueix el lloc del subjecte.                                  

Escena de Baxter, Vera Baxter (1977) de Marguerite Duras

Realment, el que ens constitueix és allò que viu als marges del subconscient, l’excedent que suposa tot allò no viscut, no dit, no materialitzat, incapaç de passar de l’evocació a l’acte, conforma el lloc del subjecte que es veu condicionat per la necessitat de reparar allò que no s’ha produït mai i que, tanmateix, perdurarà tota la vida? Potser és la repetició en tant que necessitat reparadora d’aquesta lògica del desig qui prescriu cada acte, “potser és per això que mostrem tan poc a l’altre del que singularment ens constitueix, les nostres falles, les nostres possibilitats, els nostres dubtes?” Voldríem comunicar aquesta seguretat que no tenim, certament, però existeix una interioritat en nosaltres com a subjectes que ens arrauleix amb una força centrípeta cap a una sort d’estat impenetrable i aleshores emmudim, callem, i entre silencis donem pas a l’excedent que ens constitueix sense dir-se. Ben bé, m’adono que a diferència de Vera Baxter, on tot són suposicions fetes certesa, línies erràtiques que basteixen el desig -translúcides per naturalesa-, en tots nosaltres sobreviu l’error de creure que som una mica transparents per a nosaltres mateixos mentre que una immensa energia es desplega per tornar-nos opacs al nostre desig. Tal volta és que constantment inventem estratègies  per tal d’evitar confrontar-nos a allò que profundament ens anima i alhora ens sotmet perquè som incapaços d’entendre racionalment -“estendre la mentirà sobre la qual reposa un fràgil equilibri”.

Escena de Baxter, Vera Baxter (1977) de Marguerite Duras

Tan sols es pot conèixer Vera Baxter a través del desig, això és clar, ja que resulta sempre la mateixa història:  finalment allò que es repeteix en l’amor són les condicions de la seva aparició, és l’acte de naixement dels fantasmes. Les imatges que, sorgint darrere dels rostres estimats entrellacen els cossos sepulcrals a aquell encara viu entre els vius. És a dir, l’enamorament travessat pel signe absent i promès, pel reconeixement de la pervivència d’una imatge i la correspondència entre imatge i desig; l’enamorament que gira obsessivament, com tots els símptomes, entorn d’una x desconeguda que és l’objecte del desig resistint-se a ser representat. I si hom s’enamora d’un nucli buit, aleshores de què o qui ens enamorem? De què està fet l’amor i l’espai psíquic per encabir i perpetuar la imatge? De quin teixit mal confeccionat, foradat-fragmentat-discontinu, pren la seva consistència per valdre tan poc i, tanmateix, resistir?

En el fons, no pretenc encertar cap resposta, no és més que un pensament circular intentant estructurar-se racionalment i capturar un punt de fuita que s’esvaneix abans de dur-lo al conscient. I és que esdevenim tan profundament vulnerables quan ens adonem que “l’esdeveniment transcendeix la nostra capacitat per a pensar-lo”,  i que és per això que el desig i l’amor es configuren en l’ordre de l’esdeveniment, són ressonàncies de l’esdeveniment.

Escena de Baxter, Vera Baxter (1977) de Marguerite Duras

Vera Baxter no oposa resistència al seu desig com tampoc no intenta superar l’abandonament que remet indefectiblement al terror primer: no voler estar mai sols. Al capdavall, com resistir la violència de l’abandó quan el dolor es perd sense poder dir-se, s’enquista, arrela i fa trontollar els espais on ens creiem més invulnerables i protegits. En paraules de Dufourmantelle, “l’abandó és una terra de ningú, un lloc de dissertació que ens remet a la impotència fonamental de les primeres setmanes de vida on esperem de l’altre un gest, una carícia, un signe que ens enganxi a l’amor, a la vida, al desig.”

Potser l’interrogant hauria de ser: li hauria bastat tota una vida a Vera Baxter per a superar l’abandó, la imatge, el desig si aquesta hagués estat la seva voluntat?

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close