ACVIC –Centre d’Arts Contemporànies de Vic– enceta l’any amb “Trilogia de la veritat oculta”, una exposició sobre el cineasta i artista visual Isaki Lacuesta. La mostra inclou tres peces que ens permeten revisitar la seva mirada crítica sobre el present.
Trilogia de la veritat oculta
d’Isaki Lacuesta
ACVIC – Centre d’Arts Contemporànies de Vic
Fins al 30 d’abril de 2021
Mitjans com la televisió o l’audiovisual més convencional tendeixen a presentar la realitat com a ingènua, pacífica, domada i un punt infantil. Molt sovint, la nostra contemporaneïtat se’ns ven dulcificada i se n’amaguen aquelles parts que poden ser mal vistes, malgrat que sovint són les que sustenten el sistema on habitem.
És justament en aquests espais del nostre present, invisibilitzats a consciència, on Isaki Lacuesta sovint decideix plantar la càmera i retratar una realitat incòmoda i, de vegades, gens agradable.
A Trilogia de la veritat oculta, que presenta a ACVIC, Lacuesta mostra tres obres que demanen a l’espectador que no giri la mirada cap a una altra banda i que s’interrogui sobre la realitat que se li ofereix d’una forma crua i en absolut atenuada.

Per rodar El rito, Lacuesta es va desplaçar a un escorxador boví del municipi de Salt. Allà va descobrir que, justament l’encarregat de sacrificar els animals era un iman del municipi, acusat –tot i que no provat– d’incitar el gihadisme a la seva mesquita. Malgrat el rerefons fosc del personatge, Lacuesta ens avisa que allò no vol ser una metàfora o un judici de valors sobre els possibles lligams entre l’escorxador, el treballador i l’islamisme radical, sinó una mirada sobre el nostre plat de cada dia.
A Espanya, anualment, se sacrifiquen entre un 40 i un 50% de bovins i ovins seguint les tradicions halal i kosher. Aquests rituals impliquen la mort de l’animal sense atordiment previ, amb un tall al coll fins que es dessagna. La pràctica ha rebut moltes denúncies d’organitzacions animalistes, per tal com suposa un patiment afegit per a l’animal. A més, en la majoria d’establiments no s’informa als consumidors sobre el tipus de pràctica que s’ha portat a terme per matar el bestiar i ho justifiquen amb l’argument que la llei no ho demana.
Des del 2020, però, el Tribunal de Justícia de la Unió Europa, permet que els estats, obliguin els escorxadors a atordir els animals abans de ser sacrificats, per tal que el seu patiment sigui menor.
El rito genera moltes preguntes, que van més enllà del consum de carn. Per començar, confronta el dret bàsic al culte religiós amb el dret al benestar animal. A partir d’aquesta confrontació de drets, se’ns plantegen moltes preguntes: on queda el significat original de la tradició del halal en un sistema productiu capitalista?, el halal, no es deu haver convertit en un pur dogma?, si aquest dogma afecta de forma directa el patiment d’un altre ésser viu, té sentit seguir-lo practicant?, quins han de ser els límits de la religió, la cultura o la fe?
Les preguntes podrien continuar. Podríem qüestionar-nos si no estem consumint massa carn o si els animals han de ser tractats com a mercaderies d’una cadena de producció. La plaent experiència de menjar-se una hamburguesa, amb doble de formatge i sense ceba, sembla ser la punta de l’iceberg d’una indústria que no sols és poc transparent en el tractament dels animals sinó que tampoc ho és en les condicions laborals dels seus empleats. Molts d’ells són treballadors d’origen immigrant que troben en els escorxadors una forma de regularitzar la seva situació a canvi d’unes condicions de treballs més que qüestionables. La llista de preguntes podria continuar in aeternum. El ressò de totes les preguntes que ens genera El rito ens obliga a posicionar-nos. Fins i tot la decisió de no veure el curtmetratge és, en si, un acte polític.

En tota l’exposició, Lacuesta demana a l’espectador que sigui valent i que s’encari a cadascuna de les peces. L’obliga a posicionar-se enfront d’una realitat que forma part de l’estructura del sistema. A L’acusat (un cas del sud), l’artista ens presenta quatre projeccions que envolten l’espectador i que es reprodueixen de forma simultània. En cadascuna de les pantalles, a mode de retaule, descobrim el retrat de la realitat social, cultural, religiosa i política, que Lacuesta articula després de la seva estada al municipi d’El Rocío, a Huelva.
El cineasta es va desplaçar a El Rocío per conèixer de primera mà els detalls d’un cas d’assassinat ocorregut a la població. En passejar-s’hi, però, va descobrir el paisatge d’una Andalusia profunda, allunyada dels ideals de Lorca. Un lloc ancorat en el passat, on les classes populars rebutgen qualsevol símbol de modernitat i es troben còmodes amb les tesis de l’emergent ultradreta. Lacuesta dedica cada pantalla a una “icona” d’aquesta realitat: el bar, la caça, l’església i la Guàrdia Civil, que el mateix acusat compartia.
Finalment, l’exposició ens permet recuperar la peça Jo sóc allò prohibit, estrenada l’any 2019 a l’Arts Santa Mònica, en el marc del Festival LOOP. En la peça es recullen, a mode d’arxiu, una multitud de sentències dels tribunals espanyols contra la llibertat d’expressió. La instal·lació aconsegueix no autocensurar-se i acull qualsevol tipus de material gràfic o artístic que hagi estat exposat en algun espai públic o mitjà de comunicació, sense entrar a jutjar-ne el contingut o a marcar els límits de la llibertat d’expressió. Aquest recull de casos es mostren de forma aleatòria, cosa que ens recorda com pot ser d’atzarosa la justícia en aquest país. En realitat, però, darrere d’aquest suposat atzar s’hi amaga un mecanisme partidista que ens demostra que la llibertat d’expressió molt sovint sembla decantar-se només cap a una banda.
Per aprofundir en Jo sóc allò prohibit, podeu recuperar l’article que signava Conxita Oliver, en aquesta mateixa revista, sota el títol Isaki Lacuesta, la censura i la prohibició en la història de la democràcia espanyola.