Cinema / Camins de Serp

Reviure Arnau Puig

Quan l’Arnau Puig filosofava (és a dir, sempre que obria la boca per parlar), el seu rostre d’òliba es transformava ràpidament en àguila, tancava els ulls mentre de la boca li sortien els mots en dolorós plaer, i després alçava el dit quan concloïa l’argumentari; davant del silenci provocat en l’interlocutor, finalment, explotava en un riure tavernari bonhomiós que desfeia qualsevulla rèplica. He pogut tornar a veure l’Arnau (com dirien els cursis, ja no hi és; que és mort, vaja) i reviure l’Arnau Puig durant poc més d’una hora gràcies a la meravellosa pel·lícula Set de Dau. Arnau, de Joan Vall Karsunke i Laia Requesens (amb el bypass del traficant Altaió), un film estrenat ahir mateix a la nostra necessària i magnífica Filmoteca que recull converses amb el meu estimat filòsof poc abans que la “palmés” amb noranta-quatre tacos.

L’espectador neòfit o desconeixedor d’aquest nostre pensador podrà sorprendre’s tot escoltant l’Arnau xerrant sobre estètica, el seu amic Brossa o els marramaus del teixit hegelià, o simplement podrà gaudir contemplant la joia d’un filòsof aparentment perdut en la cambra fosca del seu pensament, però que, tot just quan el seu rostre és a punt de fer implosió, acaba trobant meravellosament el fil de la trama. A mi, que ja em sabia aquesta pel·li, em va sobtar moltíssim reviure el rostre del meu amic perdut en la seva joia pensant, i també de fer-ho a través de la genialitat d’uns cineastes esplèndids que han transformat la càmera en un dialogant inexistent mentre van esculpint d’una forma molt traçuda el seu rostre. Deia l’Altaió que l’Arnau admirava el cinema per les pampallugues que els prestidigitadors fan sorgir de la pantalla: en aquest cas, el punt de fuga de la sala és la cara de l’Arnau, la figura d’aquest nen infinit que em va fer entendre que el filòsof, si vol ser, ha de ser trapella. Per breu que sigui la pel·lícula, hom s’adona de com els seus autors van sorprenent-se de la categoria d’actor que tenen davant dels nassos i, de forma progressiva, de la impossibilitat d’esgotar la seva energia immensa.

Estaria bé que, de ser aquest nostre un país normal, algú tingués la bondat de programar la pel·li a la televisió pública i, ja que hi som, de fer-ho en un d’aquells horaris pensats amb el noble objectiu de no foragitar l’espectador. Perquè és impossible escoltar el meu mestre Arnau Puig i que no t’acabis fent la vocació a sobre. Aquest és un article incomplet, perquè hi falta la veu de l’Arnau, a l’altre costat del telèfon, disparant-te una tesi sobre cada una de les frases que acabo d’escriure mentre va dient “hòstia!” i “ho entens o no?”, com si hagués de convèncer una mula indòmita de les seves raons més profundes.

Quina alegria de reviure’t, Arnau, i quina pena que ja no hi siguis.

Bernat Dedeu
Filòsof i escriptor català. Treballa com a comentarista en diversos mitjans i com a professor a la Universitat Ramon Llull.
Impulsor de l'Orquestra del Montsalvat juntament amb Oriol Pérez Treviño, Francesc Prat, Domènec Orrit i Salvador Boix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close