Cinema

Romy Schneider, la dona que va lluitar per esborrar el mite

Quan es compleixen quaranta anys de la seua tràgica mort, l’actriu austríaca Romy Schneider és la protagonista d’una exposició que recorre la trajectòria artística d’una jove comedianta que acabarà esdevenint una de les grans figures del cinema europeu i internacional a les ordres de Luchino Visconti, Orson Welles i Claude Sautet.

Romy Schneider
Cinémathèque
Paris
Fins al 31 de juliol de 2022

“Volia viure, estimar, desenvolupar-me artísticament, ser una nova persona. Però sobretot ser lliure”. Aquesta frase del diari de l’actriu sobresurt en l’exposició que li dedica aquests dies la Cinémathèque de París quan es compleixen quaranta anys de la seua tràgica mort. Una dona que vol conquerir la seua llibertat encara atrapada en un personatge, el de l’emperadriu Sissí que li va valdre el reconeixement popular internacional en les pantalles de tot el món. A mitjan anys cinquanta, una jove actriu austríaca, encara una adolescent, esdevé la gran estrella del cinema alemany en un país que encara està curant les seues ferides i els seus dimonis.

Filla de l’actriu Magda Schneider, una dona amb un passat ple de clarobscurs, els seus lligams amb el Nazisme i amistat intima amb el mateix Adolf Hitler, l’actriu projecta sobre la seua heretera els seus somnis i ambicions: convertir-la en una gran estrella internacional. Tres produccions ambientades en l’antic imperi austrohongarès aconsegueixen el seu objectiu: Romy Schneider i el seu personatge, l’emperadriu Elisabet, enamoren a un públic desitjós de passar pàgina dels horrors i misèries d’una guerra mundial i una llarga postguerra. El “retorn imperial”, palaus de contes de fades, valsos i fru-fru de crinolines a les pantalles troben una sorprenent acollida entre públic, seduïts per aquesta jove Romy Schneider i el seu rostre lluminós entre paisatges de postal i attrezzo kitsch.

La part de l’exposició dedicada al personatge de Sissí, que va fer un mite de l’actriu.

Aquest personatge de l’emperadriu Sissí el reprendrà anys després a la pel·lícula Ludwig II dirigida per Luchino Visconti, un dels seus pigmalió. El director l’ha fet debutar en l’escena parisenca al costat del seu promès Alain Delon en un drama isabelí i d’accent incestuós del dramaturg John Ford, Llàstima que sigui una puta, i l’ha posat en mans de la dissenyadora Coco Chanel transformant-la en una damisel·la elegant i chic. Visconti serà també el primer director que la despulle a la pantalla en la pel·lícula d’episodis Boccaccio 70, transgredint la seua imatge de la virginal Sissí. A l’admiració cap a l’aristòcrata director l’actriu afegeix una curiositat per la “relació intima” que aquest sosté amb el seu enamorat, Alain Delon, l’actor que ha conegut durant el rodatge del film Amorios (Pierre Gaspard-Huit,1958) i pel qual ha deixat el seu país d’origen traslladant-se a París. Una partida que per a molts alemanys, instigada per certa premsa, suposa una renúncia al seu país i a la seua llengua.

Aquesta relació “accidentada” entre l’actriu i una part de l’opinió alemanya i austríaca es mantindrà al llarg de la seua carrera. La periodista i coratjosa activista i feminista alemanya Alice Schwarzer serà testimoni d’excepció de les angoixes i contradiccions de l’actriu. La nit del 12 de desembre de 1976 actriu i periodista mantenen una llarga entrevista a la ciutat de Colònia en la qual desfilen tots els fantasmes que la jove Sissí ha anat guardant al llarg de tots aquests anys: Una mare massa pròxima a Hitler i un padrastre sospitós d’abusos sexuals, desamors, un Alain Delon que trenca la seua relació deixant-la una breu nota de comiat, un matrimoni fallit amb l’actor i director Harry Meyen, que més tard se suïcidarà.

Interior Romy Schneider i Alain Delon en La Piscina de Jacques Deray copy. 1968 SND (Groupe M6)

Com recordarà anys després la periodista Alice Schwarzer “a mesura que passaven les hores, m’adone que estic davant d’una dona que és al mateix temps valenta i temorosa, rebel i conformista, segura i per contra, consumida pels dubtes”. Tots dos, Schneider i Schawarzer, formaran part del grup de dones, escriptores, actrius, filosofes, periodistes, etcètera, que signen un manifest en Alemanya en 1971 a favor de l’avortament seguint l’exemple francès, el conegut com a Manifest de les 343 o Manifest de les 343 pècores, com serà batejat, encapçalant per noms com Simone de Beauvoir, Catherine Deneuve o Marguerite Duras.

Ara quan el pròxim 29 de maig es faran els quaranta anys de la seua desaparició, una mort on es barregen ingestió d’antidepressius, alcohol i un fatal atac de cor, l’exposició de la Cinémathèque recorre la trajectòria artística d’una actriu que va combatre per defensar la seua condició d’actriu, ja fos en grans superproduccions de Hollywood a les ordres d’Otto Preminger (El cardenal, 1963) Carl Foreman (Los vencedores, 1963) comèdies d’èxit, Com va això, gateta (Clives Donner, 1965) o sota la direcció de creadors com Orson Welles (El procés 1962) o una fallida producció L’enfer dirigida per Henri-Georges Clouzot que mai veurà la llum amb una Romy Schneider en plena explosió física i artística.

Romy Schneider i Anthony Perkins en El Procés, Orson Welles, 1962 © Cantharus Productions N.V

Una trajectòria cinematogràfica que coneix un segon renaixement amb La piscina (Jacques Deray, 1969), un thriller amb accent eròtic que la reuneix de nou a la pantalla amb Alain Delon sota el sol de la Costa blava. És l’actor qui ha imposat la participació de l’actriu ara en hores baixes, tot suscitant una gran expectació mediàtica pel seu retrobament. La participació de l’actriu rep les millors crítiques de la pel·lícula que coneix un gran èxit. Als seus trenta anys Schneider afronta una reeixida segona etapa en la pantalla de la mà d’un dels seus directors fetitxe, Claude Sautet, en pel·lícules com Les coses de la vida, Max i els traficants de ferralla, César et Rosalie. Un altre director Andrzej Zulawski li oferirà un dels seus papers més commovedors, el d’una actriu en decadència en produccions eròtiques de sèrie B, en Lo importante es amar (1975). Ara sí que ho podia dir: Sissí ja descansava en pau.

Els últims anys de l’actriu, rodatges, depressions, un nou matrimoni fracassat amb el seu secretari, Daniel Biasini, estances en clíniques de recuperació, problemes d’alcoholisme, una estrella que ha d’assumir la seua maduresa i els seus quaranta anys formen un còctel explosiu. Una bomba de rellotgeria. Aquest tram final de l’actriu ha estat recollit per la pel·lícula Tres jours à Quiberon (2018) que recull el seu pas en aquesta localitat de la Bretanya en una clínica de repòs. Fins allí arriba un agressiu periodista del setmanari alemany Stern. Una entrevista que revela el combat d’una dona per aconseguir aquest difícil equilibri entre la seua lluita privada per la felicitat i el treball cinematogràfic.

Un altre segment de l’exposició.

Uns pocs mesos després el seu fill David mor accidentalment quan grimpava per la reixa de la casa dels seus avis. L’actriu encara rodarà en 1982 l’ultima pel.lícula Testimonio de mujer (Jacques Rouffio), drama d’accent polític amb els crims del nazisme com argument. La pel·lícula porta una dedicatòria al seu marit Harry Meyen i el seu fill David. Uns mesos després l’actriu mor d’un infart. A la làpida funerària al costat del nom del seu fill, apareix el de Rosemarie Albach, el seu nom real. La identitat que un dia va esborrar una jove emperadriu anomenada Sissí i una actriu sensible i ambiciosa coneguda per Romy Schneider.

Carles Gámez
Periodista i guionista. Ha treballat en premsa, radio i televisió, en programes de gènere cultural, debats, magazines, sèries documentals, musicals, etc. Guionista dels documentals “Serrat, el último trovador”( Discovery Channel), “Bruno Lomas” (Canal 9), “Monle, Món, Monleon”( FAFM/Levante Televisió). Autor de “Serrat. El canto libre”. Blume Ediciones, “Llach “. Edicions Tres i Quatre, “Los años ye-ye”. T&B Ediciones, “Serrat, de l’A a la Z”. Edicions de La Vanguardia, “Bailando los 70”. Midons Ediciones, “Celuloide de terciopelo”. Filmoteca Valenciana.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close