Cinema
MARGINÀLIA

Sátántangó, un bellíssim malson

Es poden dir moltes coses de “Sátántangó” (El tango de Satan), la pel·lícula de set hores de durada que l’hongarès Béla Tarr estrenà el 1994 i que ha programat el D’A Film Festival, de Barcelona, i hem pogut veure a casa gràcies a Filmin.

El que no es pot dir és que enganya, que pren el pèl als espectadors. Ja el primer pla seqüència, en què unes vaques ixen de l’estable i es desplacen, sense presència humana, vers el camp obert, dura huit minuts. Un temps normal, en la vida; una eternitat, en cinema. El segon pla del film, per si algú en té dubtes, és un pla fix, d’una finestra primer fosca —és de nit—, que va aclarint-se a mesura que es fa de dia. Cinc minuts. Després d’aquests tretze primers minuts en què no passa res, o en què passa el més important de la vida: el temps, els espectadors que no suporten el cinema lent deuen haver perdut tota esperança. I amb raó. Els plànols seqüència, subtilment coreografiats, i els plànols fixos llargs —llarguíssims— no deixaran d’encadenar-se durant les set hores següents, dividides en dotze capítols, els dotze passos que componen el tango europeu.

I tanmateix, tant el primer pla seqüència com el segon pla fix, com la resta de tota la quilomètrica pel·lícula, són bellíssims, d’una bellesa —això sí— crua, no complaent, descarnada, en rigorós i auster blanc i negre —com tota la filmografia de Tarr.

“No dec de beure —diu un dels personatges—. Quan bec, només pense en taüts”. La frase només és una cirereta del paisatge lúgubre, fangós i deprimit que és la granja que es clausura, no menys fangós i deprimit que el paisatge interior, mental, dels protagonistes, arrossegats pel naufragi d’un règim polític que no sols els ha dut a la misèria, sinó que també els ha embrutit.

L’argument? Alguns treballadors de la granja planegen robar els diners guanyats durant l’últim any i escapar, però es fan enrere en sentir notícies sobre l’arribada d’Irimiás, un antic col·lega que creien mort. La història és, potser, el menys important, i, com passa amb l’art en majúscules, el que compta per damunt de tot és el com, més que no el què.

La decadència desfila lenta, hipnòtica, amb escassos diàlegs, bressolada per la melancòlica música de Mihaly Vig, que s’ajusta com un guant a les imatges, al punt que banda sonora i fotografia esdevenen un mateix cos creant, sovint, escenes fascinants, inoblidables.

És, Sátántangó, una obra mestra? No, i sí. És un film excessiu, desmesurat, amb molt —massa— greix. Imperfecte. I hui en dia ningú pot veure, al cine, una pel·lícula de set hores! Sátántangó és una exageració. Una poda rigorosa, un nou muntatge, amb una severa reducció de la durada, la faria més contundent i colpidora encara. Encara. Perquè Sátántangó és, com tota l’obra de Tarr, tan personal, tan singular que, com passa amb els artistes que tenen un univers molt marcat, quan un hi entra i s’hi troba a gust, no voldria eixir-ne. La poesia monocroma de la lletgesa, de la desolació, de la desesperança, s’arrapa al subconscient de qui l’ha vista i no l’abandona.

Les posteriors pel·lícules de Béla Tarr, Werckmeister Harmóniák (Harmonies de Werckmeister, 2000), A londoni férfi (L’home de Londres, 2007) i A torinói ló (El cavall de Torí, 2011), tot i continuar sent llargues i lentes, no arriben, cada una, a les tres hores de durada, i això les fa més redones. Però Sátántangó, si l’hem vista, si li hem dedicat les set hores que exigeix, passarà a formar part del nostre corpus mut d’espectres, ens acompanyarà com l’eco d’un malson. Un malson esgarrifós i, alhora, per obra i gràcia de l’art, bellíssim.

Manuel Baixauli
Pintor i escriptor, és autor del recull de contes Espiral (1998, refet el 2010), de les novel·les Verso (2001), L'home manuscrit (2007), La cinquena planta (2014) i Ignot (2020), i del recull d'articles Ningú no ens espera (2016).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close