No podrem deslligar mai més l’any 2020 de la pandèmia viscuda a escala global, amb afectacions directes a la nostra manera de viure, de treballar, de relacionar-nos, de tenir por i de prendre mesures per evitar mals majors. Tampoc podrem obviar que la cultura ha estat un dels sectors més castigats des de la irrupció de la Covid-19 i, de manera molt cruenta, el món del cinema, ja prou malmès pel futur incert de les sales d’exhibició. Per això, des d’EL TEMPS DE LES ARTS volem encomanar-vos la passió cinèfila i us recomanem 7 pel·lícules de proximitat que són actualment en cartellera. Per gaudir-les en pantalla gran al llarg d’aquestes festes.
La vampira de Barcelona
El primer film en pantalla gran de Lluís Danés es pregunta qui va ser realment Enriqueta Martí: una assassina en sèrie o un cap de turc per salvar les pràctiques obscures de les elits? El director ens fa aquestes —i d’altres— preguntes en un thriller d’estètica poèticament opressiva, amb una concepció genuïna de la narració i de l’espai que va merèixer el premi del Públic al darrer Festival de Sitges.
Estilitzada i empeltada de la vida de cabaret, La vampira de Barcelona ens mostra la podridura d’una ciutat obscura, on tothom balla al so dels poders fàctics a l’ombra, entre bordells, morts i vicis inconfessables. Un viatge a una ciutat incòmoda, infernal, de brutor empeltada. Massa real com per apartar-hi la vista. I amb un missatge que ens interpel·la, avui més que mai: “qui jutja i sentencia l’Enriqueta Martí és el mateix poder que jutja i sentencia Tamara Carrasco”.
Josep
Josep és una fita de l’animació contemporània, per com és explicada i per la potència de la intenció visual, però també una fita del cinema en majúscules. Signada per l’il·lustrador francès Aurel, retrata l’experiència de Josep Bartolí en un camp de concentració de França, on hi veu la mort i la versió més rònega de l’ànima humana, on hi viu vexacions, insults i ultratges de tota mena. Un film que esdevé un relat de resiliència, de com l’art pot protegir-nos de l’horror, establert com a cuirassa i refugi. També de com la bellesa venç la barbàrie.
Amb les veus de Sergi López com a Josep Bartolí i de Sílvia Pérez Cruz com a Frida Kahlo, i responsable també d’una banda sonora que no deixa d’aixoplugar-nos, Josep s’ha guanyat, a pols, ser reconeguda com una de les joies cinèfiles d’aquests 2020. Una obra carregada de raons per recuperar l’esperança en el poder combatiu, evocador i vigorós del bon cinema.
Sentimental
Sentimental és una comèdia modesta i excel·lent. Una pel·lícula d’actors i de text, de rèplica i contra-rèplica, mesurada i intel·ligent en el seu crescendo. Un desafiament, en cru, a la parella estable i adormida, executat amb els mínims recursos possibles i amb quatre actors que ho broden: la candidesa bonhomiosa d’Alberto San Juan i Inma Cuesta (els veïns de dalt, joves), amb el punt de comicitat adient en el gest i el to. I la cruesa, tan trista, de Javier Cámara i Griselda Siciliani.
Són ells, els veïns de baix que els conviden a fer un pica-pica, qui veuran les seves certeses totalment trasbalsades. Avançaran a cop de retrat, irreconciliables en la dolorosa normalitat de la parella estable, entre punyalades i ja sense gaire generositat de l’un cap a l’altra. Una comèdia on el sexe parla per si mateix i tot gira al voltant de les conseqüències de no haver-lo tingut en compte com es mereix.
My Mexican Bretzel
Un any tan dur, estrany i complex com aquest per a les sales d’exhibició de cinema tradicionals també ha tingut bones notícies. Al revers positiu del curs, sense cap menta de dubte, hi trobem Nuria Giménez Lorang i aquest documental. Un experiment d’una veritat i d’una bellesa que remouen, des del primer minut, però més encara quan, al final, en sabem el desllorigador (que no direm ara i aquí, malgrat tot, per no desactivar l’engranatge).
Giménez Lorang ens presenta el diari íntim de Vivian Barrett, una dona de classe benestant que és enregistrada per a la posteritat pel seu marit, León, un industrial reconvertit en cineasta amater i ociós. Som entre els anys 40 i 60 del segle XX, en una pel·lícula que ens fa un recorregut sentimental per una Europa, per un món, que ja no existeix. Per a gurmets del cinema amb suc, estil i arguments teòrics.
A stormy night
El debut en llargmetratge de David Moragas se centra en el moment en què una tempesta de magnituds desaforades altera la rutina de Nova York i el vol de Marcos (interpretat pel mateix director), un jove documentalista que viatja a un festival, és cancel·lat degut al temporal i demana refugi a una amiga, qui comparteix pis amb Alan (Jacob Perkins). El resultat n’és una “dramèdia queer” sense cotilles ni pretensions excessives, desacomplexada, natural, al punt just de condiment, on també hi ressona el cinema com a manera de capturar i recrear-se en els records.
La vam poder veure al D’A Film Festival i, per sort, l’any acaba amb l’estrena al cinema després d’haver-se posposat a causa de la pandèmia. Rodada entre Nova York i Barcelona en poc més de deu dies i en blanc i negre, amb dos únics actors com a protagonistes, A stormy night és una història mínima de quotidianitats i d’imprevistos, amb el tempo de qui no té pressa i gaudeix de la conversa, com a mostra d’un cinema fresc, ben pensat, deutor de les comèdies romàntiques que el mateix director confessa haver devorat com a espectador i cinèfil.
Baby
Conegut per ser l’autor d’Airbag, una de les pel·lícules més vistes a l’estat espanyol, i també de reconegut prestigi gràcies a films com Alas de mariposa —amb què va obtenir la Conxa d’Or del Festival de Sant Sebastià amb només 24 anys—, La madre muerta o Frágil, Juanma Bajo Ulloa torna a les propostes més radicals de la seva trajectòria amb el seu darrer film, Baby, presentat al festival de Sitges.
Onírica i simbòlica, és l’essència del cinema en estat pur: cap diàleg i tot el protagonisme per la música, el so, el gest, l’escenografia, l’angoixa. Un film on no apareixen homes, farcida de missatges ocults que l’espectador haurà d’anar desxifrant per si mateix, amb un repartiment internacional format per Rosie Day, Harriet Sansom Harris i Natalia Tena. Una nova faula perversa, tan cruel com atrevida.
Entrevista a Juanma Bajo Ulloa
No mataràs
“No mataràs”, diu l’epígraf del cinquè manament. És el gran dilema que activa l’acció de la segona pel·lícula del manresà David Victori, un director de talent precoç i reconeixement internacional, com demostra el triomf al concurs Your Film Fest 2012, organitzat per la plataforma Youtube i amb el padrinatge de Ridley Scott i Michael Fassbender.
Després d’estrenar El Pacto el 2018, No matarás demostra l’habilitat de jove director per bastir obres contundents, en aquest cas amb Mario Casas de protagonista. 92 minuts d’una acció torrencial que tot ho venç, després d’un primer acte assossegat, gairebé costumista. Amb una Barcelona freda, caòtica i laberíntica, de llums de neó i girs truculents, i on som testimonis de l’instint de qui malviu als marges.
