Cinema

Si c’était de l’amour

La dansa, l’acció extàtica del cos en moviment, l’espai interior on es gesta la continuïtat amb el defora. A “Si c’était de l’amour”, una pel·lícula documental francesa dirigida per Patric Chiha i estrenada el 2020 es perfila la vida professional i personal dels ballarins de la peça Crowd, una obra de gira de la coreògrafa Gisèle Vienne sobre l’escena rave -fenomen sorgit en l’àmbit de la música electrònica a Europa, que va viure el seu moment de més popularitat a ciutats com Londres, París i Berlín- dels anys noranta.

Quinze joves ballarins, amb diferents trajectòries, de diversos orígens i horitzons, compartint un mateix espai-temps a través del ritual de l’obra. La joventut, l’emoció i la percepció del temps, de teatre en teatre, el treball i les seves relacions estranyes i íntimes. Perquè les fronteres es confonen, no hi ha distinció entre l’obra i la vida. Els cossos immersos en una madeixa de moviments, l’escena contamina la vida personal dels intèrprets, la història que els constitueix travessa l’escena que performen.  La dansa, la posada del cos en el moviment d’aquest estat perceptiu profundament sensible, engendra un viatge inquietant a través de les nostres nits, festes i amors.

Escena del film Si c’était de l’amour (2020) del director Patric Chiha

A mesura avança l’obra, es van alternant escenes de l’espectacle amb les indicacions de la mateixa Vienne als assajos, converses en què s’exposen les vides privades dels personatges amb la necessitat del voler comprendre, la vulneració i els desitjos com miratges que apareixen fugaçment amb el ball. L’atmosfera es tenyeix d’un estat encisador que incita a desbridar el fons de cadascú, la veritat que s’hi amaga, els motius i les inclinacions que els fonamenten. I a submergir-se entre tots ells en aquest trànsit col·lectiu i augural, a deixar-se engolir pel teixit d’aquest ritme que revesteixen amb cada gest.

Escena del film Si c’était de l’amour (2020) del director Patric Chiha

En la festa dels excessos, d’entre la plasticitat de les escenes emergeixen les seves necessitats particulars, els seus anhels més obscurs. Chiha s’atura en  primers plans de determinades expressions dels rostres, detalls dels  moviments corporals, figures que es construeixen i es desfan en la col·lectivitat de la peça i que alhora genera aquesta tensió individual en el moment de trobada amb l’alteritat.

El llargmetratge i la peça es presenten com una celebració i es la mirada externa qui assisteix a la transformació que va d’allò festiu al caos d’allò malenconiós, romàntic i dolorós. Les sensacions d’una eterna i nocturna festa que deixen els personatges físicament i mentalment extenuats.

Escena del film Si c’était de l’amour (2020) del director Patric Chiha

El retrat del vaivé entre cossos que es busquen i es repel·leixen anuncia l’interval en què s’inscriu el pas d’un moviment a un altre, el gir de la dolçor romàntica a la tensió eròtica. L’enregistrament de tota subtilesa permet l’aprofundiment en el personatge, l’intèrpret, la persona real que el performa. El joc de la percepció temporal mostra els ballarins com presoners d’una moviment incontrolable que els depassa, d’una seqüencia que es repeteix obsessivament a càmera lenta i després acceleradament. El mecanisme remet l’efecte espasmòdic que produeixen els llums estroboscòpics de les discoteques en il·luminar els cossos que ballen.  La càmera es mou a prop de les cares, dels cossos, dels moviments, com si aquests frecs de càmera lenta no només revelessin la sensualitat de la seva càrrega a espectadors i personatges, sinó que també comencen a colar-se en la consciència dels mateixos actors. A mesura es va fonent ficció amb realitat  la manera com es percep la realitat es veu alterada, recreant volgudament i a partir d’un dispositiu coreogràfic d’alta precisió, l’efecte de certs estupefaents. I aconsegueix la seva comesa: les escenes de ball esdevenen hipnòtiques com si un quadre vivent amb circulació, activitat, energia pròpies sobrepassen l’escena particular que assaja de representar.

Escena del film Si c’était de l’amour (2020) del director Patric Chiha

Quadre en què queda inclòs tot allò que resta fora d’escena, com és la pròpia Vienne, coreògrafa, creadora i directora de l’obra mentre insisteix en la necessitat que els artistes es mantinguin atents als seus cossos, a les sensacions que els travessen i al que això produeix en entrar en contacte amb els altres. Perquè el que busca Vienne és crear una mena de xarxa neuronal que generi una consciència col·lectiva, eina indispensable per aconseguir que els quinze cossos en escena actuïn com si es tractés d’un de sol, un sol cos en acció.

De fons, el dubte desafiant, la intimitat entre bambolines demostra la fragilitat dels límits que separen l’art de la vida, l’obra de l’autor -si és que ha existit mai tal disjunció-.

Carla Marco Sellés
Escriptora, poeta i metgessa. Actualment centrada en l’exploració de la teoria psicoanalítica, crítica d’art i literària. Compagina l’escriptura amb la creació artística. Ha publicat els llibres de poemes Utøya (Editorial Fonoll, 2022) i øculta Mel (Viena edicions, 2022).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close