Cinema

‘La sociedad de la nieve’ i les sales de cinema víctimes de l’‘streaming’

Juan Antonio Bayona ho ha tornat a fer. El director català torna a ser tendència en el sector cinematogràfic, aquest cop gràcies a un missatge que traspassa més enllà de la història de ‘La sociedad de la nieve’: “No hi ha millor manera de gaudir d’una pel·lícula que dins el cinema”.

La nova Societat de la Neu va deixar en peus i llàgrimes a més de cinc-cents espectadors durant la doble sessió que es va dur a terme al complex cinematogràfic OCINE, de Blanes. El públic va tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació, projecció del film i posterior col·loqui en companyia del mateix director, Juan Antonio Bayona.

Cartell de l’acte. Ajuntament de Blanes

Sobre la producció del film hi ha poc a dir. L’equip de Bayona és únic. I això és indiscutible. Sap cuinar a foc lent i no té pressa per oferir el resultat. La pel·lícula de La Societat de la Neu, com bé va explicar durant la presentació, té inici el 2009, gairebé al mateix temps que realitzava la inigualable Lo Imposible. De fet, el director va confessar que el llibre original, l’escrit per Pablo Vierci, va servir-li per a la creació de la pel·lícula que el va portar als Oscars per primer cop —d’allà surt el títol del film protagonitzat per Naomi Watts. Deu anys més tard, la pel·lícula que narra amb deteniment els fets de l’accident que va patir un avió de la Força Aèria de l’Uruguai, el 1972, ja està disponible per a la gran majoria de països. Una història colpidora, a l’estil més bayonenc. D’aquelles que fa retirar la mirada de la pantalla, resseca la boca i deixa els músculs en completa tensió.

Aquest cop, però, més enllà de la narració de la història, Bayona, ha volgut desafiar algunes regles preestablertes del cinema internacional. Explicava el mateix director, que la pel·lícula presentava dos contratemps pel que fa a la producció. Un d’ells fa referència al tema de l’idioma; Bayona tenia clar que volia fer-la en castellà. No volia reduir el guió en una traducció dels fets, així com va fer amb Lo Imposible, sinó que volia ser el més fidel possible a l’experiència viscuda i explicada pels mateixos supervivents, i per això era clau situar a l’espectador dins la cultura uruguaiana dels setanta, respectant sobretot, la seva llengua. L’altre hàndicap, era l’alt pressupost econòmic que el film exigia. Avui en dia, s’ha convertit en la pel·lícula catalana, i de l’Estat espanyol, més costosa de la història.

Darrere les càmeres de La Sociedad de la Nieve. Foto: Netflix

D’entrada, aquestes condicions complicaven la producció, de manera que per poder dur-la a terme havia d’haver-hi una productora que confiés en el projecte igual o més que el mateix equip. I aquesta va ser Netflix. Bayona està agraït de la confiança de la plataforma, però també sap que la seva pel·lícula no està feta per ser vista en una pantalla de dimensions diminutes i en qualsevol espai urbà. Recupero les paraules que Alba Cros deia en una recent tertúlia de l’Ateneu Barcelonès, en què esmentava que les pel·lícules, avui en dia, ja no es pensen per ser emeses a la pantalla gran, la distribució i plantejament dels plans és diferent i, per tant, les intencions a l’hora de crear una història també ho són. El perfil d’una pel·lícula ha canviat des que la societat s’ha acostumat que pot gaudir de material audiovisual allà on vagi i sempre que disposi de temps mort.

El més important, però, és com la visió en streaming de les obres audiovisuals esdevé un impediment per l’evolució de les sales de cinema, sobretot les més locals. És veritat, però, que des de la pandèmia s’han intentat recuperar aquests espais, però generalment, el públic continua demanat i premiant la quantitat per sobre la qualitat. I amb això, Bayona, ha sigut molt contundent i ha volgut donar-li veu: “és molt important que doneu suport als cinemes locals”. El director barceloní, qui no ha abandonat mai la seva afició cinèfila, ha volgut crear una pel·lícula que irromp amb la manera de fer el cinema avui en dia. Bayona volia donar idees noves a l’audiència més famèlica, però també a la sedentària, ja que “al públic li interessen noves idees només si se li presenten noves idees”. Un aforisme a destacar si tenim en compte en els temps de deshidratació crítica que corren en l’actualitat.

Darrere les càmeres de La societat de la neu. Foto: Netflix

Els elements més subversors de la pel·lícula surten precisament d’aquestes proposicions. J.A. Bayona volia introduir a l’espectador i fer-lo part dels passatgers de l’avió. Explica que per dur-ho a terme, els espais de rodatge eren de diminutes dimensions, recreant els escenaris a escala quasi idèntica a la real.  Bayona també innova en la narració dels fets a través del personatge protagonista, Numa Turcatti, l’últim supervivent en morir abans del rescat. L’equip pretenia que el públic sobrevisqués i morís amb el protagonista, oferint així una experiència única i molt més íntima del relat. La cura dels detalls, les imatges, el so, i, sobretot, la predisposició per apropar la història a l’espectador, de la manera en què ho fa Bayona, és el que hauria de marcar la diferència entre la voluntat de gaudir la pel·lícula en el seu espai natural o fer-ho de manera intranscendent i amb un toc de peresa. És per això que el director finalitzava el col·loqui reiterant la gratitud que sentia per l’escalf i rebuda d’un públic que ha preferit vèncer la temptativa fàcil i ràpida a l’hora de gaudir de la seva pel·lícula.

Les declaracions del director van ser molt contundents i encertades. La Societat de la Neu és un film per ser vist primer al cinema, sigui quin sigui, i després, si es vol, repetir-la a casa. Un lema reconegut també pels Premis Gaudí d’enguany; alçar el cap de la pantalla petita per continuar gaudint del cinema en el seu estat original.  S’ha de reconèixer les sales de cinema com l’espai que són i fer tot el possible per a la seva continuïtat: “… No hi ha millor manera de gaudir d’una pel·lícula que a la pantalla gran, i per poder continuar-ho fent és important recolzar els cinemes locals, perquè quan una sala desapareix, és molt complicat crear-ne una altra de nova” concloïa el director.

Acte de La sociedad de la nieve, als cinemes de Blanes. Foto: Juan Antonio Bayona
Júlia Net Valiente
Blanes, 2001. Entre la història de l'art i la literatura comparada.
És membre de l'equip d'El Temps de les Arts i ponent adjunta de la Secció d'Arts Visuals de l'Ateneu Barcelonès.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close